dimecres, 21 de maig de 2008

Coses que em fan ràbia

No em fa plorar però sí que em fa ràbia l’extraordinària i desproporcionada difusió de determinades produccions suposadament artístiques o d’actuacions ciutadanes que només cerquen provocar i que per fer-ho es carreguen la història, les obres clàssiques de literatura, de música, de teatre, la religió, el cànon de la bellesa. El que em fa ràbia no és que existeixin els provocadors, que s’han de guanyar la vida i mira, han trobat això, sinó el fet que moltes d’aquestes actuacions són molt justetes i en canvi les esbomben i aplaudeixen a cor què vols els mitjans de comunicació i determinades patums que fins ara jo considerava més serioses, simplement pel fet que transgredeixen l’establert i asseguren que causen sensació. Dic «l’establert» perquè això és el que afirmen els provocadors o els altaveus, però en realitat tot allò ja no ho estableix ningú que mani, el que anomenen «establert» ja és excepcional i gairebé hauria de valorar-se i protegir-se especialment, pel perill d’extinció que corre. Em fa ràbia la riallada nerviosa davant el vòmit, la difusió injustificada, no sé si ingènua o potser poruga –«que no em diguin purista ni pusil·lànime ni encongit ni cuca de forat ni, sobretot, rosegaaltars»–, de l’escàndol gratuït. És inevitable el mal gust i que hi hagi gent que l’aplaudeixi pensant que és divertit i prou, però a mi això em fa ràbia, perquè a banda de no divertir-me crec que embruteix objectivament la societat. Una cosa és comprovar que Hobbes tenia raó («l’home és llop per a l’home») i una altra que no fem cap cas al mateix filòsof quan proposa autoregular la llibertat amb la regla d’or: no fer als altres el que no voldries que et fessin a tu... encara que ja t’ho hagin fet. O sigui, no facis coses que saps que molesten; i si altres les han fetes, i fins i tot te les han fetes a tu, no t’hi tornis.

És clar que no us diré exemples. Una part imprescindible de tot aquest xou, sense la qual senzillament no funcionaria, és aconseguir reaccions de protesta. És per això que ara mateix hi ha un escriptor que està molt i molt satisfet que un capellanet d’un racó del país hagi demanat als seus feligresos que no comprin el seu llibre. Pobrissons capellans, que poca cosa saben del màrqueting.

(Hi ha altres coses que m’emprenyen i em fan ràbia, potser més ràbia que les que he dit ara i tot, però per avui ja n’hi ha prou.)

Afegitó del 14 de juliol 2008. Empar Moliner fa una divertida caricatura d’un aspecte concret d’aquest fenomen: «Avui dia, els directors de cine o de teatre demostren un gran furor per canviar les coses de les obres que munten. [...] De sobte, prenent unes copes al bar Raval un d’ells es treu les ulleres de pasta negra i diu: “Se m’acaba d’acudir que la meva versió de Hamlet (la que preparo per al Grec, ja us en passaré invitacions) serà Hamleta. Jo és que Hamlet el veig molt dona.” I Hamlet esdevé una senyora vestida de cuir que es prostitueix sota un llum de neó a la vora d’un contenidor. Al costat del director de les ulleres de pasta negra que pren una copa al Raval hi ha la directora de les ulleres de pasta blava, que diu: “Doncs en la meva versió musical de Romeo i Julieta (ja us en passaré invitacions, l’estrenarem al Grec) faré que Romeo sigui la noia i Julieta el noi. És una lectura-visió molt paritària del clàssic.” No cal dir que la directora fa que l’obra transcorri en un vagó de metro i el monòleg del balcó té lloc a l’estació de Bogatell. El paper de Julieta l’interpreta Víctor, d’Operación Triunfo, i l’acompanya l’orquestra de Bratislava (que és la que darrerament acompanya tots els músics i cineastes catalans).» (Empar Moliner, El País, 14 juliol 2008)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)