Coses que em fan plorar

Darrerament, no em fa vergonya dir-ho, tinc la llàgrima fàcil, deu ser cosa dels cinquanta anys. Llegeixo el diari i amb segons què, ploro. De debò. Em costa contenir les llàgrimes en determinats casos. Per exemple, aquelles dues noies palestines discapacitades a les quals algú de confiança va col·locar un cinturó explosiu al voltant del cos, les va fer anar cap a la multitud i les va fer explotar. Per exemple, els pares, tutors, mestres, familiars, capellans o adults en general que han abusat sexualment de menors o fins i tot de criatures. Per exemple, les xarxes de prostitució infantil presents arreu del món i també a casa nostra, i l’esclavisme sexual que abans s’anomenava tràfic de blanques i que ara s’hauria d’anomenar senzillament tràfic de dones i tràfic de menors. Per exemple, els segrestos, els casos de Natascha Kampusch i l’encara més esfereïdor –semblava impossible– d’Elisabeth Fritzl i els seus fills. Em fa plorar la crueltat, la malícia gratuïta, allò que no admet justificacions ni excuses de cap tipus. Perquè és senzillament perversitat.