dimarts, 16 de setembre de 2008

A la democràcia pel sentimentalisme

Potser és veritat el que deia l’altre dia, fa uns mesos, sobre l’evolució del món islàmic a través de les històries d’amor. La sèrie turca Nur, difosa per la cadena MBC des de Dubai (Emirats Àrabs Units) als 22 països de la zona, fa estralls en tot el món àrab. Emesa via satèl·lit des de fa només quatre mesos, Nur relata les aventures sentimentals de la protagonista que dóna nom a la sèrie (l’actriu turca Songül Öden) per guanyar-se l’amor de Muhannad (Kivan ç Tatlituğ), amb el qual es casa inicialment forçada. Ell tampoc arriba al matrimoni gaire convençut, perquè és vidu d’una altra dona morta d’accident, i encara l’enyora. Però de seguida Nur aconsegueix que ell li faci costat com un veritable company, en igualtat de condicions. A partir d’aquest moment, altres persones, gent poderosa i també familiars, miraran d’enterbolir les relacions idíl·liques de la parella.

L’èxit de Nur se suma al que també han aconseguit títols com Els anys perduts o Pom de flors, igualment turcs, la irrupció dels quals en el mercat àrab amenaça l’hegemonia que mantenien en aquest sector els fulletons mexicans, egipcis i libanesos, molt més païbles per a l’islamisme fonamentalista perquè tracten les qüestions amoroses des d’una perspectiva allunyada de la sensibilitat islàmica i, per tant, no interpel·len directament les consciències ni les actituds socials i familiars d’aquestes societats: es veuen com sèries totalment de ficció. En canvi, aquestes produccions turques han desfermat una revolució en moltes llars àrabs, ja que les dones han començat a exigir als seus marits que es comportin d’acord amb el que es veu a la televisió. O sigui, és una sèrie realista, i això cou.

Curiosament, la MBC va decidir doblar la sèrie (del turc a l’àrab) després que a Turquia passés gairebé desapercebuda. I és que les dones turques, molt més avançades socialment, no se sentien identificades amb les aventures de la parella protagonista. Per a elles sembla que és força més natural allò a què aspiren les dones dels països àrabs. Nur conté els elements típics de qualsevol fulletó televisiu, però el que més atrau al públic –sobretot femení– són els rols del matrimoni protagonista: ella és una dissenyadora ambiciosa i el marit un home formós, sentimental i ric que al cap de poc de casar-se comença a tractar-la amb afecte i li dóna suport en els seus afanys professionals. Dues figures ben poc comunes en molts països àrabs.

La MBC emet la sèrie en prime time. Davant l’èxit assolit, ara ha posat en marxa un canal temàtic en el qual es poden veure durant les 24 hores capítols endarrerits i altres extres de la sèrie.

A l’Aràbia Saudita, el gran muftí Abdul Aziz al-Xeij va dictar fa uns dies una resolució en la qual prohibia veure la telenovel·la, perquè atemptava contra els valors musulmans. El Ministeri de Comerç del mateix país ha prohibit la venda de samarretes de la sèrie perquè les considera «ofensives per a la moral». Alguns líders de Hamàs, a Palestina, també s’hi han pronunciat en contra: «La sèrie atempta contra la nostra religió, els valors i les tradicions islàmiques», ha afirmat Hamed Bitawim, diputat de l’organització i predicador en una mesquita de Nablús. També el gran muftí de Bahrein, Isa Qasim, l’ha prohibida.

Però les prohibicions no afecten la popularitat de la sèrie. Segons dades de la cadena MBC, entre tres i quatre milions d’espectadors saudites la segueixen cada dia, d’una població de 28 milions. L’Aràbia Saudita, l’aliada tradicional dels Estats Units a la zona, és justament un dels països en què les dones tenen menys drets i on els personatges de la sèrie constitueixen un contrast més fort davant la rutina del dia a dia. Les dones saudites, per exemple, no poden conduir i necessiten l’autorització del seu protector (és a dir, del marit, o d’un familiar masculí les solteres) per poder acceptar una feina, per viatjar, etc.

També a Gaza i Cisjordània els carrers es buiden a l’hora que s’emet el serial. Als barris àrabs de Jerusalem hi ha força botigues amb pòsters de Nur i Muhannad, al costat de Iàsser Arafat i altres líders palestins i àrabs. I al voltant de la sèrie s’ha creat ja un marxandatge sucós: caramels, bosses de creïlles fregides amb imatges dels personatges, etc. A la ciutat d’Hebron asseguren que els darrers mesos és moda posar als nounats els noms de Nur i Muhannad.

L’èxit de Nur mostra també la incapacitat dels règims àrabs, acostumats a la censura i al control dels mitjans oficials, per limitar l’actuació de les televisions que emeten via satèl·lit a tot l’Orient Mitjà. A començament d’any, l’Egipte i l’Aràbia Saudita ja van presentar a la Lliga Àrab un esborrany de resolució perquè es pogués retirar la llicència d’emissió per als seus països a les emissores que anessin «contra els interessos àrabs, els valors tradicionals o els símbols religiosos». La proposta anava adreçada sobretot contra les emissores de notícies al-Jazira i al-Arabiya, fortament crítiques amb les cúpules de diversos països de la zona i que han dut al món àrab un nivell inimaginable fins fa pocs anys de llibertat informativa. Però la iniciativa no va entrar en vigor per l’oposició de Qatar, seu d’al-Jazira, i el Líban, des d’on emeten moltes cadenes privades.