dissabte, 31 d’octubre de 2009

Alemany

Informació publicada a InfoReflexCat (Geocities) entre l'agost del 2004 i l'agost del 2005

Entra en vigor la nova normativa ortogràfica de l'alemany

4 agost 2005. El dia 1 d’agost van entrar en vigor a Alemanya les noves normes ortogràfiques. Des d’ara, a totes les escoles alemanyes s'ensenya la nova normativa pactada per a tot l'àmbit germànic l’any 1998, amb la finalitat de simplificar la complexa gramàtica alemanya.

La nova norma va ser aprovada el 1998 pels responsables d'Educació dels setze estats federats alemanys i pels de Suïssa i Àustria. Es va pactar una aplicació gradual al llarg de set anys, amb diversos terminis de transició, fins a l'entrada en vigor definitiva.

Hi ha dos Länder alemanys, però, Baden Württemberg i la Baixa Saxònia, que continuaran almenys un curs escolar més en la fase de transició que es va encetar l’any 1998 i que era la vigent fins al dia 1. És a dir, en aquests dos estats federats es continuarà permetent la convivència entre la norma antiga i la nova, i les escoles no hi comptabilitzaran encara com a “falta ortogràfica”, com es farà a partir d'ara a la resta de la federació, l’ús de l'ortografia segons les antigues normes. Aquest nou any de transició és el fixat com a termini màxim per una comissió d'experts que ara fa una darrera revisió, la “definitiva”, de les noves normes, ateses les nombroses protestes i decisions de rebel·lia oberta que han provocat.

Alguns dels principals escriptors en llengua alemanya, com Günter Grass, Hans Magnus Enzensberger, Martin Walser i Elfriede Jelinek, no han acceptat la norma. La reforma tampoc ha prosperat entre la majoria dels ciutadans. Segons un sondeig de l'institut Allensbach, només a un 8% dels ciutadans els sembla bé el nou sistema, davant el 61% que el rebutgen. Alguns dels editors de premsa més importants encara no accepten la norma: Bild, Der Spiegel, Frankfurter Allgemeine Zeitung...

(Font: elaboració pròpia, a partir d'informació de premsa)



Part de la premsa alemanya rebutja la reforma ortogràfica del 1998

22 agost 2004. Les empreses editorials més importants de la premsa alemanya han decidit renunciar a la reforma ortogràfica que es va fer el 1998 i que, després de set anys de transició, serà vinculant a partir del 2005. L'obligació de la reforma, que modifica poques paraules de l'alemany estàndard i que afecta només la llengua escrita, abasta tots els documents oficials de l'Estat, del món acadèmic i dels mitjans de comunicació públics.

Els editors del setmanari Der Spiegel (DS) i del diari Süddeutsche Zeitung (SZ) i l'empresa editorial Axel Springer (AS), que inclou capçaleres com ara el prestigiós diari Die Welt (DW) i el sensacionalista Bild Zeitung (BZ) –el més venut d'Alemanya, amb quatre milions d'exemplars–, amb els seus respectius dominicals Welt am Sonntag i Bild am Sonntag, tornaran a l'antiga ortografia perquè consideren que la nova només confon i genera errors. “La confusió creix de manera constant”, han dit els d’Axel Springer, mentre justificaven la decisió en el fet que els seus mitjans han de coincidir amb “la preferència de la majoria dels lectors”.

El president de l'Autoritat Educativa de Suïssa, Hans Ullrich Stoeckling, ha criticat la posició dels responsables d’Axel Springer i Der Spiegel, acusant-los que "mai han estat uns grans defensors de l'idioma".

Fins ara, només el Frankfurter Allgemeine Zeitung (FAZ), un altre diari de prestigi a Alemanya, s’havia atrevit a declarar-se en rebel·lia l'agost del 2000, quan només feia un any que treballava amb la nova ortografia. El FAZ era l'únic diari que havia tornat a publicar la paraula dass (el relatiu que) amb ß (daß), que és com s'havia escrit sempre.

Amb aquesta acció de marxa enrere, la vella ortografia ha tornat a les capçaleres més importants de la premsa escrita. SZ, FAZ, DW i BZ sumen al voltant de 15 milions de lectors de premsa diària. Si es compten els que llegeixen la revista Der Spiegel i la difusió dels dominicals Welt am Sonntag i Bild am Sonntag s’arriba a 18 milions de lectors que, en part, no coincideixen amb els dels diaris.

La reforma proposada l’any 98 afecta principalment la separació de síl·labes, la substitució sistemàtica de l’omnipresent lletra ß per ss i del també freqüentíssim dígraf ph per f en moltes paraules, la separació de paraules compostes que abans s'escrivien juntes o l'ús de majúscules en els substantius. A més, en substitució de les gairebé cent regles que existien per escriure les comes, es va passar a només nou. La finalitat de tot plegat era simplificar i fer més lògica l'ortografia, però els editors rebels asseguren que moltes de les regles noves no són més lògiques que les antigues i que en general ha augmentat més que minvat la confusió dels usuaris.

Ara, el caos

Tot i els sis anys transcorreguts des que va començar a entrar en vigor la reforma, la majoria dels alemanys encara no dominen la nova ortografia. I n’hi ha que en l'intent d'aprendre-la ni se n’han sortit del tot ni han conservat la vella, i els surt un poti-poti. La majoria de la gent, segons els detractors de les normes del 98, continua escrivint de la forma antiga. Però el canvi ha produït ja que molts nens que fa sis anys que aprenen la nova norma a l'escola, escriguin ara de manera diferent que els seus pares.

Hi ha editorials, a més a més, que han seguit publicant els llibres a l'antiga, i escriptors com Günter Grass o Martin Walser van decidir que continuarien escrivint com ho havien fet tota la vida. Hans Magnus Enzensberg ha arribat a qualificar la reforma d'absurda. “La reforma –ha escrit el FAZ– és una desgràcia pública. Ha creat una comunitat lingüística confosa, un país on els pares escriuen diferent que els fills, on els nens escriuen diferent que els autors que estudien i on els escriptors escriuen diferent que els mitjans de comunicació”.

La reforma de l'alemany es va materialitzar després de dues dècades de debat. La Comissió per a la Reforma de l'Alemany és un organisme dependent de l'Institut de la Llengua Alemanya (IDS), format per acadèmics d'Alemanya, Suïssa i Àustria. Qualsevol decisió que prengui l'Institut s'aplica als tres països, i cap d'ells no pot decidir res pel seu compte. A més, per fer marxa enrere caldria una decisió consensuada no sols dels tres països, sinó també dels responsables de cultura i els caps de govern dels cantons i Länder que els componen.

Els polítics estan dividits. Fins ara, només s’han manifestat amb claredat a favor de derogar la reforma els caps de govern de Baviera, el Sarre i Baixa Saxònia (tots tres democristians). DS, AS i SZ han demanat als altres mitjans escrits i televisius que s'enfilin al carro de la rebel·lió. La revista Focus ha decidit de moment que farà costat a la reforma. Altres mitjans tenen la intenció d'esperar a veure com transcorren els esdeveniments. Per exemple, les agències de notícies DPA i AP van dir que farien un sondeig entre els clients abans de decidir una cosa o una altra. Una primera enquesta popular de la DPA, però, sembla que deixa clares quines seran les seves preferències: segons aquesta enquesta, un 85% d’alemanys són partidaris de l'antic model. I també es pot comprovar cada dia que la majoria dels diaris van plens de cartes de lectors a favor de retirar la reforma.

Fins ara, però, malgrat la rebel·lió, el Govern alemany ha dit que ni es planteja la retirada de les normes del 98. El president de la Comissió per a la Reforma de l’Alemany, Klaus Heller, ha explicat que l'anterior reforma, que es va fer el 1901, va trobar també una gran oposició, però que amb els anys va desaparèixer. “L'opinió pública –diu Heller– es va adonar que la reforma era millor que el caos. I personalment no crec que ara dos diaris acabin modificant la decisió de tres governs”. La Comissió assegura que retornar ara a l'antic model costaria 250 milions d'euros al sector editorial i al món acadèmic.

A Suïssa, la majoria dels mitjans de comunicació s’han manifestat de manera pragmàtica a favor d'una “solució definitiva”, sigui la que sigui, mentre la polèmica no afecti l'educació a les escoles. Tot i que a Suïssa l'oposició popular a l’actual renovació de l'alemany és també majoritària, s'han aportat propostes alternatives per aconseguir un consens. Per exemple, un col·lectiu d'acadèmics han sol·licitat un referèndum i el prestigiós diari de Zuric Neue Zürcher Zeitung ha apostat per buscar un punt mitjà entre el model antic i el nou, ja que "sense el suport dels mitjans alemanys, la reforma no pot tirar endavant".

I a Àustria, la “Guerra de la Melmelada”

A Àustria, el conflicte principal va per una altra via. S’han aixecat veus que han reclamat l’oficialitat de l’austríac a la Unió Europea, no pas per raons ortogràfiques, en aquest cas, sinó lèxiques. Un manifest fet públic aquest estiu per un grup d’escriptors –entre els quals hi ha Robert Schindel, Marlene Streeruwitz, Peter Henisch, Christian Ide Hintze i Roland Neuwirth, i el germanista Rudolf Muhr– assegura que l’alemany estàndard i l’alemany austríac no són el mateix, i clama a favor de la independència de l’austríac a tots els efectes. El motiu inicial de la discussió és que en austríac la confitura es diu marmelada i no pas konfitüre, com fan els alemanys.

Fins ara, les peculiaritats lèxiques de l’alemany austríac –una de les quals és la marmelada– no havien posat en dubte l’estàndard alemany. El desencadenant de la guerra actual és una directiva local de la Unió Europea que estableix que els productes austríacs que no estiguin destinats al consum intern han d’etiquetar-se en alemany estàndard, i afegeix una llista de 23 paraules que no entren en l’estàndard i es consideren “austricismes”.

El manifest dels escriptors assegura que l’austríac “no és una llista de dues dotzenes de paraules”, sinó una llengua amb identitat pròpia, i exigeix al Govern de Viena no sols que pagui les despeses suplementàries que implica la norma europea d’etiquetatge, sinó que “incentivi la consciència lingüística austríaca i europea” i estudiï la viabilitat d’una reforma ortogràfica “d’acord amb el context europeu i el passat multilingüe d’Àustria”.

Els promotors del manifest han anat més enllà –ja es veu que la cosa venia de lluny i que potser els alemanys havien pecat més d’un cop de prepotència– i demanen que es modifiqui la Constitució d’Àustria i que s’hi declari l’austríac com a llengua oficial de l’Estat, o almenys cooficial. No obstant això, una enquesta del diari Neue Zürcher Zeitung diu que el 62% dels austríacs prefereixen continuar vinculats a l’alemany estàndard, mentre que són un 32% els que s’estimen més tenir autonomia pròpia. Un 12% dels enquestats asseguren que ells ja escriuen habitualment en “austríac” i no en alemany.

L'origen de la discussió, doncs, que semblava pròpia d’anglesos puritans al voltant d’una tassa de te, ha aixecat fins i tot serioses declaracions de secessió lingüística. És el que es coneix a Àustria com a “Marmeladenstreit” i a Alemanya com a “Konfitürestreit”, o sia, Guerra de la Melmelada.

(Font: elaboració pròpia, amb informacions d’El Periódico 7 agost 2004, i Avui 21 agost 2004)