En realitat, la religió –n’hi ha prou a considerar-la en la seva dimensió ideològica–, es, en el nostre temps, un instrument principalíssim en el conflicte entre interessos i visions del món [...], i on la religió no es manifesta de manera clara apareix en les seves formes més seculars: en ideologies místiques comunitàries. Perquè els humans continuem buscant i trobant credos i fes en les quals dissoldre el nostre insuportable jo en algun nosaltres. Cerquem arguments que ens situen no sols a l’espai sinó també al temps, que ens donen memòria i futur, o sigui transcendència a les nostres vides. I d’aquesta manera trobem una mica de sentit a la nostra existència individual i solitària. [...]
La corrupció del missatge cristià que va ser el nacionalcatolicisme ha merescut la censura política i també moral de la majoria de la societat, i l’integrisme ha fet que se n’allunyi. Així, el fracàs de l’Església ha ajudat que la catòlica i tradicional societat espanyola, paradoxalment, sembli la més “moderna” de les europees.
Ens podem demanar quines conseqüències té per a la moral social; hi ha signes d’anomia en la nostra societat. Si la moral catòlica tradicional no és vàlida per a aquesta societat, quina moral social hi ha? Quin és el consens moral? N’hi ha? Qui té legitimitat o capacitat per establir un nou consens que ens digui el que està bé i el que està malament? O suportarem viure sense un ordre que ens digui el que està bé i el que està malament? Si és així, no podrem educar els nostres fills en una ètica personal. Sense moral, quina ètica. L’ètica és dinàmica i àgil, però la moral ha de tenir consistència i estabilitat, no s’aixeca sobre pilars relatius.
Podem tenir moral sense fonament religiós? És a dir, sense fonament, sense mite fundacional. No crec que les ideologies puguin fundar moral, només ho fan quan es transformen en mite comunitari, com ara el comunisme, el feixisme o alguns nacionalismes. És el mite, la religió, qui dóna l’ordre últim al món. Però com que no sembla possible tenir una fe religiosa simplement perquè ens convingui, potser haurem d’afrontar avui aquest viure desmoralitzats, perquè és la nostra realitat. O bé algú coneix una manera de fonamentar valors comuns indiscutits i acceptats?
O això o repensar la religió, i hauria de ser un pensar diferent, un pensar sentint. En aquest cas hauríem de mirar enrere, al començament, i tornar a demanar-nos pel final, la mort. La mort és una font de preguntes sobre la vida. És sagrada la vida humana? Abans de contestar podríem aturar-nos per sempre més a discutir el que és “sagrat”. Però també podem contestar sí o no, simplement. Si no és sagrada és un bé tangible i taxable, si és sagrada potser podrem alçar sobre això una moral per al nostre viure. Que és un viure cada cop més eixamplat, o enxiquit, per l’espai que creen els mass media, aquest món vigorós creat per nosaltres però que sembla haver-se emancipat i tenir vida pròpia: ha resultat que la nostra civilització apol·línia va covar l’ou del monstre dionisíac. És un món nou, una nova dimensió, on la moral pinta ben poc i mana el desig.
En aquest temps nou les generacions adultes conservem, tot i que no ho reconeguem, la moral judeocristiana que ens va transmetre de bon grat o per força l’Església, encara que ella no la segueixi. Aquestes són les nocions que força malament intentem transmetre als que vénen. Però ells què heretaran? Una discoteca, una pantalla?
(Extractat d’un article publicat al diari El País, 14 setembre 2007)
