dissabte, 24 de desembre de 2011

El nou diccionari del IEC, en línia

(Article publicat a la desapareguda revista infoReflex l'any 2007; el reprodueixo sense tocar res i potser alguna cosa resulta anacrònica.)

La segona edició del Diccionari de la llengua catalana (DIEC) es pot consultar lliurement en línia. La pàgina web de la segona edició del diccionari no és una mera reproducció digital de la versió impresa, ans permet de fer-hi consultes selectives i específiques, com ara cerques per seqüències de caràcters, per categories gramaticals, per àrees temàtiques o per la llengua d'origen d'un mot.

Pel que fa als continguts d’aquesta nova edició, ha dit Joan Solà que «l’important d’un diccionari com aquest no és pas la inclusió de tal o tal paraula, que “ara ja es podrà dir”. L’important és l’operació global que s’ha realitzat i els criteris que l’han guiada». Solà troba a faltar en el nou diccionari normatiu la pronunciació «no evident» de certes paraules i també s’ha queixat –de manera cordial– que no s’hi hagi inclòs la flexió del femení «bastanta». Igualment, ha dit Solà que «per al lector general hi ha dues pedres de toc complementàries l’una de l’altra: si hi consten les condicions semàntiques, pragmàtiques i sintàctiques d’ús de les paraules i si el sistema d’exemplificació és sistemàtic o raonable». Sobre el primer punt ofereix un exemple de manca de precisió, i sobre el segon un d’encert respecte a l’edició anterior del diccionari.

Però a banda d’aquestes valoracions sobre el contingut apressades i anecdòtiques que ha fet Solà, com a expert –valoracions que segurament s’ha sentit obligat a fer empès pels editors del diari o per la mateixa pruïja que sent l’especialista que publica cada setmana un article a la premsa i sap que aquella setmana «tothom» esperarà que parli del diccionari, per una vegada que un diccionari ha esdevingut afer mediàtic–, cal tenir en compte que passaran molts mesos abans que algú no pugui fer-hi una anàlisi mínimament acurada.

La versió electrònica

Pel que fa a la versió electrònica, l’única, doncs, sobre la qual es pot dir alguna cosa d’antuvi, també diu Solà: «La versió electrònica permetrà d’actualitzar l’obra contínuament, com cal.» I això és un gran què, segurament el principal, en una obra normativa la versió anterior de la qual, el DIEC 1, havia deixat ja de ser de referència fa força temps per a molta gent, perquè havia quedat antiquada –deixant de banda els problemes estructurals que també tenia.

A banda de les obres normatives, poques editorials ofereixen els seus productes de franc a la xàrcia. En el cas del català, destaquen el Gran diccionari de la llengua catalana, d’Enciclopèdia, que funciona amb recerca per aproximació i amb comodins, i, per la magnitud, el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover Moll. En castellà, amb possibilitat de fer cerques avançades només hi ha el Clave, de l’editorial SM. En canvi, el de la Real Academia Española (DRAE) no permet emprar els asteriscs per indicar que una paraula comença o acaba per unes lletres determinades (embarca*, per exemple, per cercar embarcación, embarcadero o embarcar).

Ara, amb el nou web del IEC es pot dir que arriba una veritable revolució, perquè té més prestacions que qualsevol altre diccionari d’internet. Per exemple, en la recerca bàsica, si vols saber el significat de embarcació escrius aquesta paraula. Però la resposta –nau– remet al lema que conté tota la informació (dues entrades, més cinc accepcions i sis subaccepcions). I encara que només s’indiqui una part de la paraula, el cercador la trobarà. A més, en la recerca avançada la pàgina desplega diverses caselles per acotar l’objectiu. Així, si se cerca el significat de deu, atès que una mateixa grafia respon a realitats distintes, l’homonímia es resol si se li indica que es tracta d’un substantiu masculí (el nombre 10), un de femení (una deu o font d’aigua) o bé un adjectiu (el que fa deu o desè). I en la mateixa pantalla apareixen les paraules amb les mateixes lletres però accentuació diversa (en aquest cas, déu, divinitat).

Però encara hi ha més, perquè també permet endinsar-se en les definicions, amb la qual cosa les possibilitats es multipliquen. Per exemple, si es busca un verb relacionat amb una embarcació, cal assignar a la cerca aquests dos paràmetres: la categoria gramatical de verb i la paraula embarcació. El resultat són 22 registres, que comencen per abordar, acular, aferrar... i acaben amb remar, remolcar, sirgar. Només cal llegir les accepcions per saber quina és la més precisa.

Amb aquest web avançat, el IEC ofereix una aplicació que permet endinsar-se en els racons més amagats del gran llibre de les paraules i descobrir els seus secrets d’una manera ràpida i precisa. La directora del Termcat, Rosa Colomer, ha dit: «La decisió de l’institut és molt valenta. La web permet endinsar-se en les entranyes del diccionari i descobrir-hi les possibles incongruències, fet que mostra l’esperit obert de l’acadèmia catalana.» El Termcat mateix havia anat pel davant en aquesta valentia de mostrar materials interrelacionats, però sens dubte el motor de cerca del nou DIEC és molt més complet.

L’accés a les definicions és la clau

Els diversos nivells de cerca fan que l’obra normativa adquireixi una nova dimensió, ja que es poden buscar paraules de dins les definicions, un dels aspectes més destacables de la web. En poder-se assenyalar una paraula clau de la definició, l’obra esdevé automàticament un multidiccionari, perquè ofereix sinònims i funciona com un diccionari ideològic o d’idees afins. Si interessa ampliar el vocabulari sobre un grup semàntic concret, n’hi ha prou d’introduir la paraula clau en la definició, i llavors s’obtenen totes les entrades que tinguin alguna cosa en comú amb aquella paraula clau. Les caselles de cerca permeten trobar també, com ja s’ha dit, mots acabats d’una determinada manera (per fer una rima, per exemple) o mots que incloguin un determinat grup de lletres, ja que la web també funciona com un diccionari invers o com un diccionari sil·làbic.

(Font: elaboració pròpia, a partir de notícies de premsa i dels articles de Magí Camps [La Vanguardia, 22 abril 2007], i Joan Solà [Avui, 3 maig 2007])