Fins fa poc era un privilegi dels nous temps que els permetia gaudir d’una llibertat sense límits, d’un món sense fronteres, d’una capacitat gairebé infinita d’aprenentatge... Fins que va arribar la crisi i la maleta semblava diferent, l’espera a la fila per embarcar més compromesa, el comiat més trist i el fantasma de l’absència definitiva més proper.
No. No porten maletes de cartró, ni hi ha aglomeracions a l’andana dels comiats. No se’n van en grup, sinó d’un en un. Aparentment res no els hi obliga. Ha sigut una cadena invisible de fets. Van anar allà fa uns anys, o hi tenen una amiga que els ha informat que hi poden trobar alguna feina amb facilitat. No els pagaran gaire, això és segur, però podran guanyar-se la vida amb una certa facilitat... Al cap i a la fi aquí no hi ha res.
I se’n van a poc a poc, sense moure gens d’enrenou. Un degoteig incessant de saba nova que surt silenciosa del nostre país, desmentint la vella quimera que la història és un cabal continu de millores.
No n’hi ha estadístiques oficials. Ningú no sap quants són ni a on van. No s’agrupen sota el nom oficial d’emigrants. Són, més aviat, una microhistòria que s’explica entre amics i familiars. “La meva filla és a Berlín”, “se n’ha anat a Montpeller", “se’n va anar a Dubai” són frases que sentim sense adonar-nos del significat exacte que comporten. S’escapen de les estadístiques de l’emigració perquè solen tenir un nivell alt d’estudis i no encaixen en el perfil típic del que pensem que és un emigrant. Potser als comptes oficials figuren com a residents a l’estranger, però hi haurien d’aparèixer com a nous exiliats fruit de la ceguesa del nostre país.
En els temps de crisi que detallen cada euro gastat ningú no hi computa els centenars de milers d’euros emprats en la seva formació i regalats a empresaris de més enllà de les nostres fronteres amb una malaptesa sense límits, amb una ignorància sense comparació. Encara menys es quantifica l’esforç de les famílies, les il·lusions perdudes i els somnis trencats en mil bocins.
No porten maletes de cartró, però componen un nou èxode [...] que dispersa els nostres joves per tot Europa i gran part del món, que ens priva del seu coneixement, de la seva aportació i de la seva companyia. Però aparentment ningú no s’escandalitza per aquesta fuga de cervells, lenta però inexorable, que ens privarà de molts dels nostres millors talents. Ningú no protesta per aquesta nova onada d’exiliats que són una acusació silenciosa del fracàs i l’engany. Se’n van en silenci pel túnel d’embarcament on els agafarà la melancolia per la pèrdua primerenca de la seva terra.
No són, como diuen, una generació perduda per a ells mateixos. No són els socorreguts ni-nis que serveixen per culpar el jovent de la seva manca de feina. Són una generació perduda per al nostre país i per al nostre futur. Un error terrible que pagarem molt car en forma de retard, d’empobriment intel·lectual i tècnic. Tot i que encara no ho sapiguem.
(Extracte de l’article publicat a El País, 2 octubre 2010)
