Pobre de mi, sense ni proposar-m’ho n’he fet una de tan heroica que es mereixeria una medalla i estava de mala guita per motius que no explico, però podeu suposar, quan he engegat la televisió per si hi feien futbol. Res de futbol, per malastruga donaven la sessió del Parlament català i l’he aguantada com un valent durant més d’una hora.Val a dir que el nostre Parlament fa patxoca, amb els llums de cristall penjant, les fustes polides i els escons dels pares i les mares de la pàtria. Gairebé tots els escons eren buits.
Predicant en aquell desert i des d’un ambó com els de missa, un xicot escatorit anava dient que, després d’anys de no fer res, ara ells n’havien fet moltes i bones. Els pares i les mares de la pàtria xerraven entre ells i una senyora molt ben afesomiada mig s’escoltava com l’orador li feia la reprotxa.
Em sembla que després la senyora ben afesomiada va sortir a l’ambó. Parlava amb calma i dient no sé què pel bé de Catalunya. Mentrestant un pare de la pàtria i una mare de la pàtria tenien els caps molt junts. Ep. No es feren cap petó, cosa que hauria amanit l’avorriment.
Al seu temps va sortir a xerrar una dona que em feia ballar les oïdes, parlava de Lleida. No sé què va dir, la cantarella de Ponent se m’enduia. Finalment va sortir a predicar una mosseta tota xamosa. Llegia a sotracs i escanyussades com quan nosaltres, a col·legi, entrepussàvem amb el Quixot. No deu estar avesada a predicots parlamentaris.
Fins que el president va dir que a votar, minyons. Va sonar un timbre i, com conills del cau, s’arrossegaren als seus escons els pares i mares més vistents de la pàtria. A votar prement un botó. I cap a casa.
Vaja quins uns. Al nostre Parlament, els diputats prediquen el café para todos amb algun carajillo i no s’amoïnen gaire pel que diran els oradors. Abans de parlar-ne ja saben com han de votar. No calien predicots.
M’he posat molt trist. Si això és democràcia jo sóc la Madre Maravillas. El Parlament no té cap ni centener. No estranyi, doncs, que la televisió i tants de diaris no en tinguin.
I calla, Pepet, que ja t’has esbravat prou.
(Avui 5 desembre 2009)
