Ara mateix mana a Madrid el Tribunal de Orden Público. Res de vertaderament important escapa a les seves antenes. [...] Poden comptar-se amb els dits d’una mà els anys en què l’Espanya contemporània no ha sigut regida per una jurisdicció especial. La monarquia alfonsina va fer la Llei de jurisdiccions per subsistir. Des del 1906 al 1931, la llibertat d’expressió (les ofenses orals o escrites a la unitat de la pàtria, la bandera i l’honor de l’exèrcit) va estar sotmesa a l’autoritat militar. Tot va començar a Barcelona. Un grup d’oficials irritats per les burles de la revista satírica Cu-cut! assaltà la redacció al crit de “¡Viva España!”. Després del dramàtic parèntesi republicà, el franquisme va ser, en l’essencial, un estat d’excepció permanent. La restauració democràtica del 1977 derogà les lleis fonamentals de la dictadura, però una força invisible la va empènyer a inventar-se amb rapidesa màxima una nova jurisdicció especial, inicialment justificada pels delictes de terrorisme. [...] El 4 de gener del 1977, el mateix dia en què era suprimit el TOP franquista, naixia per reial decret l’Audiencia Nacional. Una nova elit judicial [...] assumia la competència de vigilar els afers més sensibles del país (no sols el terrorisme), mentre Espanya es lliurava a la incerta aventura de la descentralització. Uns poders eren obligats a fer marxa enrere i uns altres eren convidats a prendre el relleu vigilant. En cap altre país de l’Europa occidental subsisteix una jurisdicció similar. A mig camí entre Roberto Alcázar i els intocables d’Elliot Ness, els magistrats de l’Audiencia Nacional s’han convertit en els moderns pretors de la democràcia espanyola. Jutges-governadors. Jutges amb àmplia potestat per modificar el curs de la política, com quedà perfectament demostrat els anys noranta. Es va produir llavors una fita estel•lar, els ressons de la qual encara perduren i influeixen. És un episodi que tothom coneix: el 1993, Baltasar Garzón, el jutge més popular de l’Audiencia, va sentir en l’interior una crida sobrenatural [...]. Havia de salvar la nació i acceptà el segon lloc en les llistes del PSOE. [...] Des d’aleshores, l’Audiencia Nacional a més de jurisdicció especial és un vesper animat.
El Tribunal de Orden Público mana a Espanya. Passen els governs, s’alternen les majories, es reformen estatuts, es mareja l’economia, i els pilars bàsics segueixen sent la monarquia, la caixa única de la seguretat social, la Guardia Civil i la Audiencia. Els jutges intocables baixant la graonada del carrer Orellana al telenotícies de les tres. El poble els respecta i segurament els admira.
Són els federals d’un país que encara avorreix aquesta paraula i comença a tenir motius seriosos per no refiar-se dels poders polítics pròxims i dels jutges locals. Són els pretors de Pretòria, operació d’estat que, en llenguatge xifrat i emmanillat, ha notificat als grups dirigents de Catalunya que no és temps d’aventures. Són els nous corregidors. Són l’autoritat subjacent en una Espanya desorientada.
(Extracte de l’article publicat a La Vanguardia, 15 novembre 2009)
