dissabte, 19 de desembre de 2009

Per no res

per Clara Sanchis Mira

Hi havia alguna cosa en l’expressió d’aquella jove que em va fer quedar enganxada al televisor. Una cosa estranya. Sense saber de què parlava, ni des de quin lloc del seu ànim escapava aquell riure extraviat, no podia apartar els meus ulls dels seus. La noia de cabellera mitjana m’atrapava. Allà hi havia un humà desenfocat, un nus, una mirada amb moltes capes, una noia amb moltes noies dins que treien el cap a batzegades per un mateix parell de pupil·les. Per què riu si es veu de lluny que no riu? És boja? El primer pla oferia amb obscenitat l’entrada a un túnel d’emocions. Al cap d’un moment vaig entendre que era una jove que havia mort persones, empesa i emparada per la llei de la guerra i la seva lògica inhumana. Era una exsoldat israeliana que havia format part de les patrulles que operen a la franja de Gaza, reclutada obligatòriament a 18 anys, com tantes altres, que explicava a la càmera les seves experiències sanguinàries, sense saber què fer-ne, en quina butxaca ficar-les, on desar-les. Protegida per unes ordres imposades i alhora violentada pels seus actes propis, explicava coses insuportables per a ella, per a mi i sobretot per als que ja són morts. Tot això sóc jo, deia, ja forma part de mi, i ara simplement ric, ric sempre, què puc fer? Entre rialles explicà el pitjor malson. Quan va creure que disparava a un home i de sobte s’adonà que havia disparat a un infant. Tinc les mans tacades de sang, deia llavors a la càmera, i se les mirava amb aquell somriure desencaixat que, ben mirat, era el somriure de l’estupor. Em frego amb sabó i no surt, va dir, i jo pensava que no podia ser exactament això el que deia. Però sí. No se’n va, tinc les mans tacades de sang, no se’n va, insistia, reproduint a la lletra l’escena de la bogeria de lady Macbeth. Ja sap el que fa?, em vaig dir. Serà possible que conegui les paraules de Shakespeare i estigui jugant amb l’horror? Qui deu haver llegit qui en realitat?, em demanava. La noia a Shakespeare o Shakespeare a la noia? Vaig quedar-me la segona opció. El teatre és la metàfora de la vida, vaig pensar, com deia no sé qui.

Tampoc em vaig poder moure durant el segon documental [...] sobre les dones víctimes de la guerra, 60 anys després de l’inici del conflicte araboisraelià. Una mare que va perdre la nena de 16 anys en un atemptat suïcida cercava la mare de la nena de 16 anys que es va suïcidar al matar-la. Un atemptat en un supermercat de Jerusalem en el qual només van morir aquelles dues nenes, de la mateixa edat i una fesomia tan semblant que va ser difícil distingir el cos d’una del de l’altra. Vull parlar amb la mare de la assassina de la meva filla, deia la mare israeliana amb un entestament irracional. Em cal parlar amb ella, insistia sense saber explicar per què, ni per a què. Vull sentir-li a dir que el que va fer la seva filla no està bé, aventurava, com si això pogués alleujar-la una mica. Ho sentirà, vaig pensar, perquè abans havia vist la mare palestina desesperar-se per l’acció de la filla i lamentar la mort de les dues. Però quan al final es troben davant per davant, per videoconferència, les mares s’emboliquen en una discussió política que les enfronta del tot i les arrossega contra la seva voluntat, com si estiguessin mogudes per fils invisibles. Ens preneu la terra i ens fiqueu en presons, diu la dona àrab, què faries tu? Jo vaig néixer a Israel, es desespera la mare israeliana, quina culpa en tinc. La mare de la nena suïcida, amb el mocador al cap, li clava la mirada a través de les ulleres. Israel no existeix, això és Palestina. Pels ulls treu el cap l’odi, però també un cert assossec per estar l’una amb l’altra. De sobte, sembla que la mare israeliana troba les paraules que buscava. Saps per què han mort la teva filla i la meva filla? Han mort per no res. Només vull dir-te això. Per no res.

(Adaptat de La Vanguardia, 11 desembre 2009 / © fotografia: revista Teleprograma)