De què serveix tenir raó

per Carles Capdevila (periodista)

Els que diuen que tothom té la seva part de raó no tenen raó, i això confirma precisament que no tothom té la seva part de raó. Em recorden els que opinen que qualsevol opinió és igual de respectable: la seva opinió no mereix el meu respecte, per falsa. Hi ha opcions encertadíssimes i n'hi ha de menyspreables, hi ha gent que s'acosta a la veritat i n'hi ha que només menteix. Per això no puc estar gens d'acord amb la màxima que cal buscar sempre l'acord. Qui no ho ha patit a l'escola? Un imbècil pega un bon xicot, i si l'adult de torn té vocació d'intermediari del pacifisme més ingenu, acaba imposant a tots dos que es demanin perdó. Sentencia, injustament, que un procuri no pegar-lo més i l'altre procuri no provocar-lo. I si l'única provocació era existir què ha de fer, suïcidar-se? Sovint hem d'acabar cedint i acostant postures, però això no vol dir que sigui per norma el més desitjable, que totes les parts cedeixin. Ni tampoc que el punt just de trobada entre dos punts de vista sigui casualment al mig. N'abusen prou els venedors experts en regateig: multipliquen el preu real per deu, i si us acabeu entenent a la meitat de l'oferta inicial, hauran encarit el producte un 500%. Els poders estan monopolitzats per artistes del consens, per predicadors de la bondat de l'acord a qualsevol preu, en lloc de la necessitat de fer el que realment convé. El problema és que els experts en negociació tenen més de supervivents que de líders, i com que per prosperar han d'anestesiar l'ètica, s'aboquen al cinisme més pur. Van d'estrategs, però no passen d'un tacticisme mediocre i amoral. Anem cap a una societat governada tan absurdament que si tu em vols trencar les dues cames i jo preferiria que no me'n trenquessis cap, a la cimera de torn decidiran que me'n trenquis només una, i tots contents.

(Avui 20 desembre 2009)