divendres, 1 de gener de 2010

I si ATTAC tenia raó?

per David Murillo Bonvehí (professor d’Esade-URL)

La setmana passada, els líders polítics de la UE van comunicar al Fons Monetari Internacional la necessitat de considerar urgentment l’aplicació d’un impost global sobre les transaccions financeres, l’anomenada taxa Tobin. Els qui recordem el paper fonamental jugat per ATTAC (Associació per la Taxació de les Transaccions i per l’Ajuda als Ciutadans, una entitat d’origen francès d’extrema esquerra) en la promoció d’aquesta taxa, no vam poder evitar fregar-nos els ulls i demanar a una mà amiga que tingués l’amabilitat de pessigar-nos alguna part tova del cos.

Una pista de l’actual gir en la percepció sobre l’impost ja ens va arribar el mes d’agost passat, quan Adair Turner, president de la FSA, l’autoritat britànica sobre els serveis financers, s’anticipava i s’hi pronunciava a favor. Per fer-nos una idea de les magnituds de què parlem, es calcula que prop del 95% dels moviments de capital internacional són de caràcter especulatiu. És a dir, busquen executar operacions que juguen amb guanys de valor aconseguits en el curt termini, tot sovint en qüestió d’hores. Un bilió d’euros (dotze zeros darrere de l’u) seria el volum aproximat de capital que es posa diàriament en moviment només per especular amb divises.

La taxa proposada pels líders europeus, i que el ministre d’Afers Estrangers de França estima en un 0,005%, tindria dos beneficis immediats. Per una banda, incrementar els recursos públics. En un moment en què l’Estat espanyol té el dubtós honor de ser el primer país de la UE en l’anomenat índex de la misèria, un índex fet públic per Moody’s aquesta mateixa setmana que aplega el dèficit públic i l’atur combinats, la idea sembla pertinent. Per altra banda, l’esmentada taxa permetria disminuir la volatilitat de preus, els canvis de valor sobtats, que sobresurten com una de les dinàmiques centrals darrere de l’actual crisi financera. Per utilitzar la immillorable retòrica de la cimera europea de caps d’Estat i de govern, es tractaria de renovar el contracte social i econòmic entre les entitats financeres i la societat a la qual, almenys teòricament, serveixen.

Els crítics, les entitats financeres, la Xina, el mateix FMI i l’administració Obama, ja prou ocupada a resoldre problemes domèstics per, a sobre, involucrar-se en batalles tan quixotesques com aquesta, ja han dit que altra feina tenen. El mateix James Tobin, fart de veure el seu nom compromès amb un moviment anticapitalista que el volia situar ideològicament en l’extrema esquerra, va abjurar de la taxa abans de morir. Efectivament, qui vulgui trobar-hi problemes d’implementació, en trobarà. Tres de principals. Un: per tenir èxit ha d’aplicar-se globalment, arreu. Dos: menysté la capacitat dels especuladors de trobar sistemes alternatius per esquivar l’impost. Tres, particularment rellevant per als qui temen l’administració pública: és un impost que recau en les molt fal·libles mans de les autoritats públiques.

Tanmateix, davant de les mancances en la seva aplicabilitat, molts es resisteixen a deixar que l’alternativa sigui la inacció. La llista de suport a la taxa Tobin no només prové de les autoritats europees i de la població desitjosa de fer pagar al sector financer almenys una part del cost d’aquesta crisi. Per citar premis Nobel, la llista a favor de la taxa començaria amb Krugman i Stiglitz i molt probablement hauria seguit amb el recentment traspassat Paul Samuelson, que, tot just dos anys enrere, va arribar a demanar perdó públicament pel seu rol en la fabricació del que Warren Buffet anomenaria “les armes financeres de destrucció massiva”.

Caldrà recordar dues lliçons no prou ben apreses. Una: tenim problemes globals (el canvi climàtic, la regulació financera, la lluita contra els paradisos fiscals, el terrorisme integrista...) i contra això només Estats-nació. Alguns ni tan sols això. Cal, doncs, més i millor globalització. Dues: com deia Schopenhauer (i crec que és la segona vegada que el cito en aquestes planes des de l’inici de la crisi, el lector perdonarà) tota nova veritat travessa per tres etapes diferenciades. Inicialment és menyspreada, després és objecte d’una oposició violenta i finalment passa a ser acceptada com una cosa autoevident.

(Avui, 19 desembre 2009)