dissabte, 23 de gener de 2010

Valencià en perill d’extinció (1)

Què és el que hi ha, en perill d’extinció?

Ressenya-riu a propòsit de l’obra d’Eugeni S. Reig, Valencià en perill d’extinció, València, abril 2005 (2a ed.)

per Pere Saumell



Comence posant-m’hi de punta, però crec que així anirem més bé. La primera cosa que sobta d’aquest llibre a un català del mig –de la comarca de l’Anoia, actualment resident en el Barcelonès i amb altres lligams professionals i familiars a Osona, la Garrotxa i el Gironès–, és que essent una obra que jo crec que té un abast molt més extens que el del País Valencià, perquè afecta tota la llengua catalana, no s’hi faça cap referència explícita al «català». És a dir, es parla contínuament del valencià com a part d’una «llengua estàndard» que en aquest llibre no té nom.


Eugeni S. Reig, els valencians i els catalans

Fa uns anys no ho hauria entès, però ara haig de dir que ho entenc. Entenc que l’autor –i el prologuista de l’obra– no vulga enemistar-se innecessàriament i de bon principi amb una part important del públic valencià, que no vol ni sentir a parlar que la seua llengua puga tenir un nom diferent i exclusiu que el de valencià. I ja ho dic, compartisc aquesta prudència de l’autor, perquè del que es tracta primordialment és d’aconseguir que més gent parle el valencià i, en concret, en aquest cas, que se’n salve una part important del patrimoni, que està en perill d’extinció, com diu Reig. L’autor i el prologuista poden haver fet aquesta reflexió: un colp que haurem vençut la ignorància deguda en bona part a la renúncia instrumental de la llengua, un colp que haurem fet el pas de convertir la llengua potser un temps abandonada en la nostra llengua pròpia i principal, de la qual ens sentim orgullosos tots els valencians, serà més fàcil vèncer la resistència psicològica de reconèixer que aquesta llengua que parlem és la mateixa que parlen els catalans, els balears, els rossellonesos, els alguerencs... i que ara com ara és coneguda internacionalment pel nom de català. Aquest reconeixement és qüestió de paciència i de temps, i com que el temps vol temps, potser quan s’hi arribe haja canviat el nom amb què és coneguda internacionalment la nostra llengua. Tot pot ser.

Ara, sí que cal que tots els autors que creuen fermament en la unitat de la llengua, al marge d’estratègies concretes, ho diguen de manera directa i explícita. I Reig ho diu: quan parla de la «llengua estàndard» tothom sap de què parla. I a Reig, a més, se li nota en cada frase, diga el que diga. Per tant, en l’estratègia concreta, no m’hi pose: ell sap millor que jo fins a on es pot arribar, amb prudència, atès el terreny de sorramoll que ens envolta.

A mi, els que em coneixen saben que tinc tirada a mesclar potser de manera poc polida, i sovint sense prou seguretat, les diferents variants morfològiques i lèxiques de la llengua que considere, tota ella, com a pròpia. Em pareix que és una manera, tal vegada equivocada però crec que pedagògica per als meus lectors habituals –que no són molts però m’agrada pensar que són selectes–, de demostrar amb els fets que la llengua és la mateixa, que no ve d’ací la denominació que rep en un indret o en un altre i que les variants de tota mena són patrimoni comú, per què no? L’important és que la gent que em llegix diga: «Esta és la meua llengua!» Ens trobem en un moment concret de la història de la llengua catalana, també anomenada valenciana i amb altres noms, que cal anar amb molt de compte per no ferir prematurament sensibilitats, per no reobrir ferides i cicatrius encara no ben guarides, per evitar que la bona voluntat d’uns i altres no ens porte a aprofundir divisions onomàstiques que en la situació actual –precisament en la situació actual– són sens dubte secundàries, per bé que tinguin un rerefons principal. I per açò sóc capaç de prescindir fàcilment de la meua manera més natural d’escriure la llengua, i també d’anomenar-la, si amb això puc facilitar l’entesa en les idees bàsiques.

Crec, de la mateixa manera, que en el País Valencià hi ha gent catalanista, amb moltes vinculacions amb Catalunya, que hauria de fer l’esforç de posar-se en la pell d’una altra gent que no és catalanista, que no té aqueixes vinculacions o que senzillament no es llença a parlar valencià en públic, o a escriure’l, perquè no hi tenen prou seguretat, o bé tenen la percepció que els valencianoparlants més militants són «rojos», i ells no ho volen ser. No volen ser «rojos» ni «revolucionaris» i encara menys, el pecat més greu, «parèixer catalans, que si ho pareixes és que ho eres». En resum, com ha dit més d’un –ja sé que no sóc gens original–, al País Valencià manca una Lliga Regionalista o una Convergència i Unió a la valenciana, un partit valencià «de dreta» o «de centre» –com es diu ara– ampli que no tinga complexos a l’hora de fer servir a tort i a dret la llengua del país, i una classe mitjana lingüísticament conscient i amb més empenta comercial, cultural i social. Quan una part prou important del país farà servir la llengua de manera habitual, poc problema hi haurà amb el nom que rebrà aqueixa llengua. O, si hi ha problema, serà llavors l’hora de discutir-lo. Ara anem pel que és més urgent.

O siga, del que es tracta és de salvar el valencià, i com que per a mi salvar el valencià vol dir salvar la meua llengua, ja m’estan bé les diverses estratègies, tot i que a alguns els puguin semblar massa prudents. Ja es veurà. Jo compartisc la finalitat de salvar el valencià, no cal ni dir-ho, i també sóc conscient que el valencià, que està malalt, l’han de salvar la gent del País Valencià, els seus metges. Un colp estiga fora de perill la criatura, hi torne, ja vindrà l’hora de fer visita a la parentela i de discutir sobre les herències. Primer de tot, doncs, viure; després, ja deliberarem, com deien els clàssics.


Una obra cabdal de la llengua catalana

I vist en conjunt, hi ha ben pocs llibres actuals que apleguen tanta medecina per a la bona salut de la nostra llengua com aquest d’Eugeni S. Reig. Jo, com a català d’ací dalt, he de confessar que amb la lectura d’aquest llibre he après molt sobre la meua llengua. I ho dic sincerament, no per afalagar l’autor. Per a mi, esta obra forma part de les aportacions lexicogràfiques més importants de la nostra llengua moderna, juntament amb les d’Alcover-Moll, Coromines, Fabra, Saragossà, Valor, Espinal, Jané, Colon, Raspall-Martí, Abril... (Els dic de memòria i sense pretensions d’exhaustivitat; i a més, jo no en sóc especialista.) En eixa llista, que podríem allargar potser fins als dotze o quinze autors imprescindibles, a partir d’ara hi ha també Reig. La seua obra té una entitat i un pes específic que pot resistir qualsevulla anàlisi, per crítica que siga.

Amb açò darrer ja apunte quin és l’interès principal que per a mi –i per a la llengua nostra en general, pense– té aquest llibre: la recuperació i l’ordenació sistemàtica d’un cabal molt important de lèxic i fraseologia del patrimoni comú que no estava perduda, però que en no pocs casos poc se li’n faltava.

L’obra de Reig és curulla també de lèxic local –vull dir molt local, sobretot alcoià però també d’altres indrets–, que té el seu interès per a investigadors de lupa i per a possibles continuadors de la magna obra de Coromines, especialment pel que fa a l’extensió per entorns diversos del País Valencià de tants fenòmens vius que l’homenot de Pineda es va pensar –potser per manca de temps– que estaven reclosos a la Catalunya del mig, o més al nord, o a les Illes, i encara ben localitzats, i resulta que el llibre de Reig demostra que moltes d’aquestes realitats de la llengua viva arriben, de vegades d’una manera ben sorprenent, fins a un indret del sud del País Valencià, sense franges intermèdies entre els usos «valencians» majoritaris i aquestes varietats locals coincidents amb les d’altres localitzacions de la llengua.

Però a mi, de l’obra de Reig, m’interessen més que més els mots i expressions que són de tot o gairebé tot el País Valencià i els que són de tot o gairebé tot el domini lingüístic –que no són pocs, més dels que Reig es pensa. Tota l’obra es podria titular Català en perill d’extinció, però encara més apropiadament aquests dos blocs que dic. En qualsevol cas, el llibre de Reig hauria de fer canviar no poques entrades dels diccionaris generals de la llengua.

La fraseologia és una part fonamental de l’idioma que funciona ben naturalment. No hauria de ser tan difícil d’estendre pertot les frases fetes, ja que són ben útils per ajudar a la promoció sociològica de la llengua i sobretot per afermar-ne l’essència. I en aquest aspecte l’obra de Reig fa un servei insubstituïble. M’explique: que en indrets concrets del mateix domini lingüístic diguin aventador i en altres ventafocs per referir-se al mateix concepte, és part de la riquesa de la llengua que no ens hauríem de deixar perdre, això és ben clar. Ara, si tothom deia aventador i es perdia ventafocs la llengua seria menys rica, sí, però no perillaria per açò la seua integritat. Perquè no deixen de ser, tant l’una com l’altra, variants igualment genuïnes i correctes, i per açò no passaria res de l’altre món si, pels avatars de la vida, de la utilitat, de l’economia, de la gossera d’uns o l’empenta d’uns altres, etc., una es perdia i l’altra es mantenia. No passaria res de l’altre món! La llengua evoluciona i no passa res. Perdre riquesa és pèrdua, sí, però no és perdre l’essència.

En canvi, un perill gros per a la llengua –un perill que sí que li toca l’essència– és que els jóvens comencen a dir «La Maria estava tan cabrejada que es pujava per les parets» o «Maria es va posar guapíssima» –frases que és corrent sentir en molts indrets de Catalunya i que són calcs desvergonyits del castellà–, en comptes d’utilitzar frases genuïnes com «Maria estava tan enguiscada que se’n pujava a la figuereta», «La Maria estava tan emprenyada que treia foc pels queixals», «Maria es va posar la caixeta al cap» o «La Maria es va empolainar com un sol». Amb aquelles substitucions primeres sí que es corromp la llengua, sí que se li lleva l’ànima i sí que es veu que la tasca que ha fet Reig és transcendental per a la seua supervivència.


Les relacions lingüístiques entre el País Valencià i Catalunya

Just en eixe àmbit, el de saber distingir les coses importants de les secundàries, hi ha una cosa, en el planteig general de l’obra, expressada en la introducció, que no m’ha fet el pes. A la pàgina 25 (provinent de la 1a edició) es parla dels factors «alarmants» del valencià de hui, i el fet que alguns valencians empren paraules i expressions de la llengua estàndard es posa al costat, i per tant amb el mateix nivell de «preocupació», que l’avenç dels calcs castellans entre el jovent valencianoparlant. A la pàg. 38 (2a edició) es tracta amb més detall la qüestió, i encara que no s’hi diu explícitament que siga un «factor preocupant», el to del discurs no canvia. Estic segur que l’autor no pretenia produir aquest efecte, però m’agradaria, si es pogués evitar, que altres futurs lectors no tinguessen la mateixa sensació que jo he tingut.

Perquè em sembla ben clar que no poden veure’s com a fenòmens similars per al valencià els préstecs i calcs vinguts del nord (de la mateixa llengua) que els vinguts de l’oest (d’una altra llengua). Si la llengua és la mateixa al nord i al sud, a l’est de la península i a les illes, no és la mateixa cosa una interferència del nord en el sud ni del sud en el nord, de la península a les illes i de les illes a la península, que una interferència forana arribada d’un altre idioma –i sovint amb males arts, però això és una altra història. Pense que una redacció més acurada i una disposició més ajustada dels materials podria distingir perfectament el que són importacions germanes del que són importacions espúries, i no tractar les dos de la mateixa manera. Caldrà fer-ho amb la murrieria que convinga, però pensant sempre en els lectors seriosos, no en els que fan castells de foc amb l’idioma, i encara menys en els que els fan en castellà.

No ens podríem queixar els catalans del mig pel fet que algunes expressions valencianes –poques, malauradament– que ens arriben per diverses vies s’incorporen al nostre lèxic, temporalment o definitivament, i potser n’arraconen d’altres de locals. No podríem dir que estes segones són més «genuïnes» que les altres, si considerem que totes són de la mateixa llengua. Si els jóvens catalans bandegessen «endavant», «aviat» i «Déu n’hi do» –o «deunidó», com ja s’escriu sovint– per la força que en un moment determinat poguessen adquirir els substitutius «avant», «enjorn» i «a osades», no ens hauríem de queixar.

I açò no és ciència ficció. És més, pense que com més convergències establim entre els usos lingüístics dels diversos dialectes, més transvasaments naturals hi hauran d’una banda a l’altra, i seran transvasaments en totes les direccions. Com més força social adquirisca el valencià més influirà en la llengua general. Si ara els transvasaments són més de dalt a baix, és sols per eixos motius conjunturals deguts al nombre de parlants, a determinats mitjans de comunicació, a una situació política sincrònicament diferent, etc. No és una situació que no tinga possibilitat de torna. I jo mai no consideraria un mot valencià com a aliè a la meua llengua. Aquesta actitud centralista la deixo per al senyor president de la Secció Filològica del IEC. Sempre consideraré tot el valencià, amb l’aquiescència o no del IEC i dels seus cappares, amb permís o sense dels valencians –d’alguns valencians que parlen en nom de tots–, com a propi de la meua llengua, perquè sé que és la mateixa com ho sap tothom que la coneix, ho reconega o no. Jo he llegit Valencià en perill d’extinció, ja ho he dit, rellegint per dins Català en perill d’extinció. N’hi ha que diuen que esta actitud és imperialista, paternalista i inacceptable. Per a mi és l’expressió sincera de l’amor a la meua llengua i a la seua unitat. No voldria que el català fes taula a part, com ha fet sovint, ni que el valencià es retirés despitat al seu cau –com també volen fer uns quants. Cal que abolim les fronteres dialectals de la nostra llengua, que sovint per raons poc ètiques –i poc intel·ligents per part nostra– han estat barreres infranquejables. Cal que ens convencem ben convençuts que tot és de tots, tot és riquesa comuna, tot és benvingut a casa perquè tothom és de casa.

En resum, i per dir un exemple, jo, com a igualadí d’origen, no puc queixar-me si el tan nostrat «pixa-replans» que deien els meus pares –i que està emparentat amb el «pelacanyes», l’«afaitapobres», el «mort de gana» i el «poca-roba»– ara hagi estat bandejat quasi completament per un insuls «arreplegat», «miserable», «pobre» o simplement «penjat». La llengua actual és justament d’aquesta manera, més pobra, menys expressiva. Però si em queixo, ho he de fer d’una manera simpàtica, no tràgica, amb un accent molt diferent de com em queixo de préstecs o calcs innecessaris del castellà o l’anglès. És inevitable que la llengua evolucioni i que canviï, i són constants les necessitats expressives, especialment del jovent, que subjectivament no troben prou ben resoltes en les solucions que ofereix la llengua dels adults ni la dels llibres. I llavors, adquirim lèxic nou: tant de bo que sempre ens poguéssem queixar que hem adquirit un lèxic nou que només és nou subjectivament, perquè procedix de la mateixa llengua!

El que sí que és realment preocupant és que valencians i catalans perdem el «deunidó» i el «a osades» per aquells «no està mal(ament)» o «vaja tela», que avancen a passos gegantins entre els nostres jóvens i no tan jóvens!

Eixe, doncs, és un dels deures que plantege a l’autor de cara a la tercera edició –no tinc cap dubte que aquest llibre veurà, i ben tost, noves edicions, perquè esdevindrà, si no ho és ja, un clàssic de la nostra bibliografia lèxica bàsica.


Unes quantes llistes per obrir boca

Passem tot seguit, i demanant disculpes per la llarga introducció –llargària necessària, perquè cal afinar molt el discurs quan es parla d’estes qüestions–, a l’anàlisi més detallada de l’obra, que paradoxalment ocuparà menys espai que el precedent perquè em limitaré a assenyalar entrades que em pareixen destacables per un motiu o altre, sense fer-hi comentaris. Ho faré així perquè em sembla que és la manera més eficaç d’animar els lectors d’aquesta ressenya a adquirir el llibre, que és el que han de fer si no ho han fet. No m’agraden gens les ressenyes que expliquen el més substancial de l’obra ressenyada, perquè llavors el lector de la crítica pot pensar que és com si ja haguera llegit l’obra ressenyada i que ja ha fet el fet. Fer açò és fer un servei ben galdós a l’autor del llibre.

Divideixo aquest recull d’entrades destacables en tres capítols.

1. Entrades que aporten informació molt valuosa –substancial i sucosa–, d’àmbits molt variats, informació de tipus enciclopèdic que segurament és desconeguda per a molts lectors... perquè no apareix a les enciclopèdies ni als llibres de text. Exemples:

- Aigua sanativa
- Aladroc
- Ansa del coll
(vegeu també Bascoll i Tos)
- Atzimbori
- Bolantí
- Cut
- De fil de vint
- Eriçó
- Falcia
- Gesmil
- Jupetí
- Òbila
- Pegar-li voltes al nano
- Pigota
- Ravatxol
- Reixos
- Trencar l’enfit
- Xeu


Entre aquestes entrades d’informació complementària, hi ha també interessants propostes gastronòmiques, com ara:

- Bull
- Canelló
- Casaca
- Cena
- Coca de canonge

- Arròs fadrí [en Fadrí]
- Giraboix
- Herberet
- Lletuga
- Mentirons
- Panou
- Pericana
- Sopada

2. Hi ha, segonament, un conjunt d’entrades i llocs paral·lels en els quals no consta prou clarament que no són exclusives del País Valencià, sinó que tenen una extensió major. Les que relacione a continuació són algunes que jo conec directament, i en alguns casos –no els he comprovat un per un– em consta que formen part de la llengua estàndard (i fins i tot apareixen als diccionaris DIEC, GDLC o GD62). En qualsevol cas, el fet que algunes no apareguen als diccionaris pot ser que siga perquè es consideren massa col·loquials, no pas perquè no siguen conegudes, usades i fins i tot reivindicades per una part més o menys important, segons els casos, dels parlants. Quan faig una remissió entre claudàtors, vol dir que manca una referència a eixe mot o expressió en l’entrada a la qual es remet. La llista, com les anteriors, no és exhaustiva, sinó que s’ha fet només per exemplificar el que es diu més amunt, al començament d’aquest mateix paràgraf. Exemples:

- Acaçar
- Altre
- Balafiar
- Cabut 1
- Cagalló
- Calbot
- Canut 3

- Catalanada [en Sabatada, Espardenyada]
- Catxapó
- Coça
- Cuixam
(i Cuixamenta)
- Cuixot
- De bestreta [en Pagar de bestreta]
- De gota en gota s’omple la bóta, i Gota a gota es fa gorga [en Tota pedra fa marge]
- Dena
- Dineret(s)
(sing. o pl. segons que sigui una moneda o els diners en general)
- Dir les veritats
- En un salt i En una esgarrapada [en En un bot]
- «Enterro» [en Soterrar]
- Ep! [en Xei!]
- Èquili qua
- Esbandir i Rabejar [en Rentar]
- Esclata-sang
- Esglaiat 1
- Espentar
- Fadrí 1
- Fer figa
- Ferramenta

- (Fer) capgirar [en Capgirar]
- Fer feina i Feinejar [en Fer faena]
- Fer gràcia
- Fer l’aleta

- Fer-ne una de grossa [en Pegar la campanada]
- Flitador
- Fumera

- Ganyota [en Sunyo 1]
- Geniüt [Pudentí, Rabioles]
- Glop, i també Trinqui (però aquest dit amb consciència de castellanisme) [en Trinqui 3]
- Goigs [en Olià]
- Grenyut [en Sugranyós]
- Grisós
- Guisar

- I un be negre! (també: I un be negre amb potes rosses!) [en Tatí que neva]
- Ixent [en Eixir]
- L’altre forat, i també Vedat [en Vedat]
- Llànties [en Runa 4]
- Llonguet ? Panet ? [en Pataqueta]
- Mal de gola
- Manta
- Menfot
(i Semenfot ?) i Menfotisme (i Semenfotisme ?)
- No alçar un dit per ningú
- No fer-li un favor ni a sa mare
, o No fer un favor / un servei ni que (el) matin
- No t’ho perdis! [en Tu, compta!]
- No trobar-s’hi / No veure-s’hi
- Panxolina
- Passar més fred que un pollet

- Passat [Quedir 1]
- Pebre [en Pimentó]
- Per damunt
- Plegar
(i Arreplegar)
- Ploramiques [en Ploró]
- Posar-s’hi [en Posar els ossos de punta]
- Rampa i Enrampada [en Rall]
- Rampellada
- Reis d’Orient [en Reixos]
- Regalimar [en Sumar]
- Repicó [en Remitjó]
- Rosa 3
- Rosada (al matí) i Serena (al vespre i a la nit) [en Rosada blanca]
- Saber-ne un fum (i Haver-hi un fum de coses, etc.; fum = un muntó de)
- Sabut
- Sagí

- Saltamartí [en Llagostí]
- Saltar el cavall [en Saltacabreta]
- Seguit seguit 1
- Senar 2

- Ser un cul inquiet [en No parar en torreta]
- Somicar (i Somiquejar)
- Tapaplats [en Gabiola]
- Tenir el cul pelat
- Toc (i Truc)
- Tongada 2
- Tramús 1
- Tu què trobes

- Xavo [en Gallet]
- Xerrotejar [en Parlar foradat]
- Xino-xano
- Xiulit

- Xuclar [en Xamar 2]

Amb aquestes informacions complementàries, i altres que podríem trobar en una cerca més detinguda, el lector pot confirmar que l’allunyament entre els dialectes del nord i del sud és més minso del que en realitat podria semblar.

3. Dues possibles matisacions:

- «Bocada». El significat que es dóna de «bocada» («acció d’obrir la boca per a respirar en els darrers moments de la vida») no és sinònim de «badall» en la llengua estàndard. Caldria dir: «darrer badall». Ara, si algú diu «L’avi ha fet la darrera bocada», també l’entendrà tothom.
- «Popar» crec que té un sinònim no exacte però força pròxim en «acomboiar» («contemplar» jo diria que no té aquest sentit, si no és molt localment).


I encara, dos suggeriments finals. Primer, quan es parla del verb «eixir», pense que caldria recordar que el IEC declara que són «d’àmbit general» eixir i tota la seua doble morfologia: ixo/isc, isquí/eixí, isca/ixi, etc. És de veres que «els catalans» diuen sovint «sortir» allà on «els valencians» diuen «eixir», però les diferències semàntiques entre «eixir» i «sortir» en el País Valencià –diferències presents també en unes quantes contrades de Catalunya– no són un tret específic d’aquest verb, sinó que responen a un fenomen paral·lel que abasta moltes altres diferenciacions semàntiques que s’esdevenen entre verbs, substantius i adjectius; no ja entre Catalunya i el País Valencià, sinó entre comarques veïnes. Pense que en una obra com aquesta caldria renunciar a convertir aquest verb en un símbol: açò correspon a altres. Perquè en aquest punt, precisament, el IEC ha fet els deures.

Segon suggeriment: em sembla que aniria bé canviar els ítems de què es componen les fitxes de cada entrada. En compte de «En valencià també es diu» s’hi podria dir «La llengua col·loquial també diu», i llavors incloure-hi els mots i expressions sinònimes més habituals de tot el domini lingüístic que no figuren en els diccionaris. I el segon apartat, allà on diu «La llengua estàndard sol emprar», podria dir-se «L’actual llengua culta proposa» i incloure-hi els paral·lels dels diccionaris més importants del domini, amb les corresponents referències. Em penso que d’eixa manera el diccionari de Reig guanyaria en precisió i rigor, alhora que eliminaria un dels punts de possible equívoc, per a alguns lectors, que he esmentat abans en parlar sobre la unitat de la llengua.


M’agradaria, no cal ni dir-ho, que totes les observacions que s’han fet ací serviren com a crítica constructiva –allò que té un fons de crítica– i com a informació complementària per a fer profit a l’autor del llibre i als lectors de la ressenya que encara no han llegit aquesta monumental obra de Reig. Anime un colp més tots els lectors que encara no tinguen el llibre que vagen corrents a la llibreria i el compren tot seguit, abans no s’esgote.


(Aquest article es publicà a la revista infoReflex el mes d'octubre del 2005, després de ser rebutjat per la revista Llengua Nacional perquè era massa llarg. Teniu una ressenya de Joan Solà sobre aquest mateix llibre ací.)