dissabte, 23 de gener de 2010

Valencià en perill d'extinció (2)

De lèxic valencià

per Joan Solà, catedràtic de filologia catalana a la Universitat de Barcelona i membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans


L’any 1999 Eugeni S. Reig va publicar un llibre excepcional per les seves característiques: Valencià en perill d’extinció (València: edició de l’autor). [...] Ara Reig ens en dóna una segona edició (2005). Diu que hi ha hagut lectors que han malentès el títol: quan deia valencià es referia concretament a les paraules i frases contingudes al llibre; no volia dir pas que el valencià (tota la llengua) estigués en perill de desaparició; però ara veu que potser aquells lectors tenien raó: als últims anys l’acostament al castellà és tan aclaparador que hem de témer seriosament per la llengua si no actuem de pressa i amb eficàcia. I l’autor ens exemplifica aquest decantament en tots els aspectes: fonètic, lèxic, fraseològic, sintàctic; i també pel que fa a l’ús social.

Reig va néixer a Alcoi l’any 1942 i posseeix un bon rerefons lingüístic ambiental i una claríssima sensibilitat emocional i tècnica per la llengua. Tot això fa que el llibre tingui un valor excepcional en diversos aspectes: per la recollida de materials, per l’acurat tractament que se’n fa i perquè l’autor s’implica personalment en tot el procés: s’informa suficientment, assenteix amb altres autors o en discrepa, siguin de la categoria que vulguin, i ben sovint fa propostes personals. Per tot això, es tracta d’una obra on tots els lectors, aficionats o tècnics, aprendran moltíssimes coses, subtils o essencials; d’una obra on palpem el que qualsevol professional sap per experiència: que la llengua és un pou sense fons. Hi aprendran també els responsables de les decisions normatives.

La segona edició, de les mateixes característiques que la primera, és molt més extensa i està més ben acomboiada: té una llarga introducció més explicativa i significativa, va precedida d’un pròleg també extens d’Emili Casanova i conté un índex molt minuciós. En lloc de les 836 entrades (i 718 pàgines), l’obra ara consta de 1440 (i 863 pàgines), i l’autor assegura que no n’hi ha cap d’antiga sense alguna millora (cosa ben fàcil de comprovar).

Reig esmenta, a més a més, una llarga corrua de persones consultades, entre les quals hi ha els més bons coneixedors d’aquest terreny (Casanova, Colomina, Colón, Gimeno, Saragossà, Veny, Zaragozà, etc.) i molts altres professionals i aficionats, inclosa alguna llista de distribució d’internet. Qui hi hagi furgat poc o molt, sap que aquestes llistes d’internet poden ser molt repetitives (si fa no fa com les cartes al director de certs diaris); però també poden ser molt enriquidores si són ben orientades. I qui diu aquestes llistes diu la massa de professionals dels serveis lingüístics, del Consorci per a la Normalització Lingüística, etc. Casanova ens dirà [...] que Reig ens dóna un exemple de metodologia. Finalment, hem de dir que la redacció i la presentació material del llibre són impecables, modèliques.


Les llengües són inexhauribles

Extrec alguna idea del pròleg d’Emili Casanova [...], però barrejant-la amb alguna altra de meva. El prologuista afirma que Reig “ens ha guanyat a tots per la seua claredat d’idees i per la seua capacitat de treball”: bona targeta de presentació, que respon estrictament a la veritat. Les definicions són sempre personals de Reig, ens diu l’autor mateix, i cal reconèixer que hi té una traça excepcional. L’obra té una finalitat divulgadora i s’adreça a qualsevol lector mínimament preparat; cosa que és una altra virtut i no pas petita: de vegades és més difícil redactar per a tots els públics que només per als col·legues tècnics. I la segona edició és molt més equilibrada pel que fa a la procedència dels materials: si el llibre era i continua sent “una monografia del parlar d’Alcoi”, on Reig va néixer, “ara ja és una obra de tot el valencià”.

Casanova destaca moltes altres virtuts d’aquesta obra. En primer lloc, el seu alt valor pedagògic: efectivament, la simplicitat i claredat de presentació la converteixen en un material que es pot aprofitar directament a les classes i que pot estimular els professors i els alumnes. En segon lloc, la gran riquesa de mots o variants dialectals, que molt sovint mereixerien reconeixença normativa o que l’han merescuda fa molt poc; la gran aportació de paraules i locucions absents de qualsevol diccionari; la riquesa d’informació en botànica, zoologia i altres àmbits; la quantitat d’informació fonètica de primera mà; la utilitat de l’obra per orientar la normativa, que encara necessita la “tasca ingent” d’una bona recollida d’informació.

Tots hauríem cregut que després de l’Alcover-Moll i del Coromines ja no hi havia gran cosa dispersa, mal coneguda o desconeguda: però l’obra de Reig (i la d’altres infatigables investigadors valencians, com el mateix Casanova) ens convenç que no, o bé ens corrobora en allò que dèiem l’altre dia: que les llengües són inexhauribles. En definitiva, diu Casanova, aquest llibre està destinat “a suplir les mancances de la filologia oficial”, afirmació gruixuda que jo no m’atreviria a desmentir: de fet, les aportacions més rellevants en aquesta matèria nostra han sigut sempre i en molts països producte de la tenacitat (i de la intel·ligència) de tal o tal persona, no pas de programes oficials i de pressupostos astronòmics.

Casanova sintetitza: Reig ha escrit una obra modèlica que ens llança el missatge urgentment oportú d’intentar salvar aquesta llengua, per no acabar arrossegats i esborrats (en “les poques senyes que ens queden ací com a poble diferenciat i creatiu”) per la castellanització galopant; però ens dóna també “el model a seguir” per recollir el tresor lèxic, encara prou mal conegut. I no tan sols ens en dóna el model sinó que amb el seu exemple ens esperona a fer-ho. [...]


N’hi ha molts que fan el faristol

Vegem uns quants casos concrets del diccionari [...]. L’obra recull tota mena d’informació de paraules i frases d’ús tradicional que l’autor lamenta que reculin entre la joventut actual a favor de paraules més pròximes a les castellanes o simplement castellanes. Sovint es tracta de formes o significats més locals, com ara baldadora ‘baldador, gronxador’, fer estrici ‘fer exercici, estirar els músculs’. Però generalment són més esteses (al País Valencià o més enfora i tot): atrotinat ‘que fa les coses de manera precipitada i irreflexiva’, atzimbori ‘andròmina’, atzucac, aüixar ‘espantar, fer fugir (mosques, etc.)’, balafiar, clòtxina ‘musclo’, esguit ‘esquitx’, macam ‘brutícia, ronya (abundant)’, queradilla ‘creïlla, patata’. O simplement no ens en diu l’extensió: becza ‘babau’, caixonada ‘allò que cap en un caixó’, cap ‘fruita tallada menudeta i adobada amb sucre; macedònia’, de calent ‘de valent, molt’, estar ull al qüè ‘estar atent, vigilar’.

L’autor defensa, adés explícitament adés implícitament, formes més o menys divergents de les estàndards: ciprer ‘xi-’, estrossar ‘des-’, engenollar-se ‘ag-’, escallola ‘escai-’. Casos més notables: anar en l’erta ‘a. alerta’, a osades (que se sent també d’altres maneres: a gos-, a gus-; i ausades, la forma que recull el DIEC), o javalí, que (pronunciat amb j nostra i amb v labiodental) l’autor defensa com a arabisme genuí. Per als lectors (o pedagogs) que no vulguin riscos, l’obra no és pas “perillosa”, perquè explica sempre on és la normativa.

En molts casos aquesta obra ens forneix materials que podrien ser útils i fins preciosos de manera general, als escriptors, guionistes, homes/dones del temps, etc., per poc que els mecanismes socials (escola i mitjans de comunicació) poguessin fer bona feina: anar en cama crua ‘a. amb les cames al descobert’, aplegar i envasar (o i poar, i besar l’anella, i besar la pau, i fényer) ‘arribar i moldre’, arruixó ‘pluja forta de curta durada’, bullit ‘situació confusa i embarassosa’ (Enguany tinc un bon bullit amb la declaració de renda), cansera ‘cansament molt notable’, ¡Corre i que et bolquen! ‘que et bombin’, de fil de vint ‘molt bo, molt ben fet’ (que usa sovint la Isabel-Clara Simó en la seva secció del mateix títol d’aquest diari), de rapafuig ‘de pressa i corrents’ (En viatges organitzats ho veus tot de rapafuig), emponnar-se ‘posar-se a la gatzoneta’ (Això és més vell que cagar emponnat), fer el faristol ‘mirar com treballen els altres’ o Qui tinga cucs, que pele fulla. I quatre cireretes: fer fugina ‘deixar d’assistir a l’escola, etc., sense motiu’ (ja recollit al DIEC), fer coveta amb les mans per encendre el cigarret, menfot ‘a qui tant li fa tot’ (i menfotisme) i carassera ‘dit de la dona que es deixa festejar per diversos homes alhora’ (Fuig del fum, de la gotera i de la dona carassera).


Recialles

[Vegem] exemples relacionats amb el coneixement general del fons lexicogràfic i amb aspectes normatius. Primer aspecte. Barandat ‘envà’ és paraula molt coneguda amb aquest significat, que és el que dóna Reig. Però resulta que al meu poble (Bell-lloc d’Urgell) era i és absolutament viu barandar ‘barana protectora d’una balconada, d’una terrassa’ (no pas barandà, que diu Aguiló). Carn fugida seria un sinònim aproximat de ‘esquinç’, i no el veig tampoc recollit en cap obra (ni al Diccionari enciclopèdic de medicina, Barcelona: Enciclopèdia Catalana 2000, que Reig no cita).

Relació amb el lèxic normatiu. Reig i Casanova defensen a estall ‘a preu fet’ (contra a destall del DIEC). L’ansa del coll és, segons Reig, el DCVB i la Gran enciclopèdia valenciana, la primera vèrtebra cervical (que sosté el coll) i la part inferoposterior del cap (on aquest s’ajunta amb el coll): trencar-se l’ansa del coll implica la mort irremeiable; però a tots els altres diccionaris (inclòs el Dicc. de medicina) és sinònim de clavícula, important “incorreció” que Reig denuncia. Aplegar a vènit ‘arribar a bon terme una operació’, el DIEC ho dóna amb el verb arribar: caldria donar-ho també amb aplegar. El DIEC encara no recull arruixar ‘espargir aigua per un carrer, un pati, etc., amb la mà’, que és viu en diverses parles (valencianes i no valencianes [...]). Un cas urgent de recollir és el de la preposició barata (Li he donat nou melons barata netejar-me el jardí), que ara ja compta amb prou bibliografia [...]. Per a boç el DIEC diu: “Aparell fet de corretges o de filferros que es posa al musell de certs animals, com el gos, per impedir-los de mossegar, morrió”; a part que no en dóna exemples i que no veig clar que musell es pugui aplicar a un animal com el cavall, Reig en millora la definició clarament: “Artefacte construït amb corretges de cuiro, fil d’aram, corda o plàstic, que es posa al morro dels gossos i altres animals per a impedir-los que mosseguen, o al dels cavalls, muls i ases per a impedir-los que mengen”.

Sobretot, Reig insisteix que els valencians preservin el vivíssim verb eixir i donin a sortir l’estricte i limitat significat que té entre ells, ‘sorgir, aparèixer, brollar amb força’: ells mai no dirien que una processó surt de l’església, però podrien dir que l’aigua sortia esbalotada d’aquell rebentament. Si el DIEC recull tòfol ‘enze’, hauria de recollir fer-se el tòfol ‘fer l’orni’. Reig i Coromines defensen habitança, mot antic i encara viu, en lloc del neologisme mal assimilat habitatge. I un cas important: és viu recialla/-es ‘seqüela’ (Els pares es van odiar i els fills n’arrosseguen la recialla, Encara patim les recialles de la guerra), ja recollit pel DIEC; però Fabra va escriure rerialles (“f. pl. Acaballes”), que usarà Espriu, mot que no sabem d’on ha eixit i que Coromines creu que és una mala lectura (r per c) de recialles.


Salvem els cucs de seda


[...]. Aquesta obra, fruit de molts anys de recollida pacient de materials, ha tingut una acceptació excel·lent, simplement pels tresors que ens ofereix i per la manera senzilla com els presenta. A més de les parts essencials (definició, exemples i equivalències en valencià, en nivell estàndard i en castellà), en molts articles hi ha un fotral d’informació donada debades (de franc, de regal) sobre ornitologia, botànica, cuina (amb receptes i tot), refranys, tonades populars, jocs infantils, etimologia: mireu baló, bandera (per a cançons), bardoll (joc), a poqueta nit, cordell (refranys), blanquet, coca de canonge (receptes). A canut ens diu que la segona part de la dita Salut i força al canut avui s’interpreta com a potència sexual però que originàriament volia dir poder econòmic (“a totes les cases hi havia un canut de metall en el qual es guardaven les monedes d’or i de plata”). A mi em sorprèn que no reculli certes paraules o expressions que al País Valencià són molt corrents (i que ell mateix usa en definicions i exemples) però que a fora són desconegudes. Per exemple, soles o soletes o a soles (llavar és “Netejar amb aigua a soles o amb aigua i sabó...”; El fill de Trini ja va soletes a escola) o bé caure un bac ‘sofrir una caiguda forta’ (Ha caigut un bac i s’ha trencat el nas).

Però ja no em sorprèn que no en reculli d’altres, simplement perquè ja hem dit que la llengua no s’acaba mai, o perquè l’autor les reserva per a d’altres ocasions. Per exemple, al número 52 (2005) de la revista Llengua Nacional reivindica molt lúcidament la diferència entre eixugar i assecar: eixugar és ‘eliminar el líquid (generalment aigua) que cobreix superficialment alguna cosa’ (les mans, els plats, els cabells que ens rentem, la roba de la platja), i assecar és ‘eliminar l’aigua que forma part de l’estructura d’una cosa’ (una fulla, una figa). Als cucs de seda, per exemple, se’ls ha de donar fulles de morera ben eixutes (la humitat els fa mal) però tendres, no pas seques (no les tastarien i es moririen). I, indignat, denuncia com a “extremament greu” que el DIEC doni com a exemple d’assecar “Poseu la roba al sol perquè s’assequi” i que el Termcat denomini assecador de mà l’aparell elèctric d’eixugar els cabells i, damunt, el defineixi com a “Aparell... que serveix per a assecar els cabells”.

Perquè no quedeu malhumorats, us regalo un tast d’altres aspectes del llibre de Reig. Un “embrollament de paraules”: Una guatla dins del blat. / Diu la guatla: ¿què fas, blat? / ¿Què fas, guatla?, diu el blat. I una cançoneta popular (pronuncieu la r de flor, recordeu que carassera és la xica que es deixa festejar per diversos homes alhora i, si us cal, apreneu la lliçó): Jo tinc una perereta / que fa flor i no fa peres, / i la tinc acomparada / a les xiques carasseres.


(Aquest treball es va publicar originàriament al diari Avui en cinc capítols, els dies 12, 19 i 26 d’octubre i 3 i 10 de novembre del 2005; l’edició del text tal com apareix ací va ser publicat a la revista infoReflex el mes de novembre del 2005. Teniu una altra ressenya d’aquest mateix llibre ací.)