dissabte, 12 de desembre de 2009

‘I Vicerè’

per Joan de Sagarra

El cavaller Federico De Roberto (1861-1927) és un notable escriptor sicilià que va escriure novel·les, relats i assaigs, també poesia i milers d’articles en innombrables diaris i revistes, però és sobretot conegut per la seva novel·la I Vicerè, que li va editar el milanès Galli l’agost del 1894.

Arran de la publicació, I Vicerè va ser molt aplaudida, des del vell mestre Verga fins a les bas-bleu dels salons milanesos. Però, amb el temps, el públic es va anar oblidant de l’autor i de la novel·la, fins al punt que Vitaliano Brancati ens ha deixat un retrat de De Roberto, poc abans de morir, passejant per la Via Etnea de Catania i queixant-se del seu destí: “Nulla resterà di me! Nulla! Sonno uno scritore fallito!”, deia el pobre De Roberto.

Responsable en gran part de l’oblit en què va caure l’autor va ser el terrible Benedetto Croce, qui va dir de I Vicerè que era una novel·la “pesada que ni il·lumina la intel·ligència ni fa bategar el cor”.

Van passar els anys i el 1958, quan Feltrinelli publicà Il gattopardo, de Giuseppe Tomasi Di Lampedusa, de cop i volta va ressuscitar De Roberto i ressuscità I Vicerè. I el bon nas de Leonardo Sciascia va posar els punts sobre les is i va dir que I Vicerè era “la millor novel·la de la literatura italiana després de I promessi sposi, de Manzoni. I s’ha acabat el bròquil i la collonada del senyor Benedetto i dels seus croccians beneits.

Per als meus amics catanesos, I Vicerè és la gran novel·la de Catània, i tenen raó. Però és molt més que això: I Vicerè és una novel·la universal, d’acord amb aquell proverbi italià que diu Tutto il mondo è paese. La novel·la abasta des del 1855 fins al 1882, és a dir, des de les raneres del borbònic regne de les Dues Sicílies fins a les primeres eleccions de la Itàlia unificada, i s’hi narra la història de tres generacions dels Uzeda, prínceps de Francalanza, descendents dels antics virreis d’origen espanyol, i la seva transformació politicosocial per adequar-se a la nova societat sorgida després de la unificació. Quins escurçons, aquests Uzeda. Escrita des del desengany (sicilià, o sia, doblement desengany) que succeeix a l’esperança suscitada per la mutació política, la crònica dels Uzeda descrita per De Roberto és el retrat despietat, no exempt d’humor, d’una “razza putrida e schifosa”, d’una galeria de deformitats físiques i morals (l’escola psicoantropològica de Cesare Lombroso no hi és lluny); una carrossa de frics creguts i dropos.

El príncep Giacomo, una criatura feudal, despòtica, preocupada només per robar els diners dels seus germans i familiars, ficant la mà a la corrupció, falsejant papers, desheretant el primogènit i obligant la filla a un casament d’interessos. Don Blasco, el benedictí, borbònic exaltat, que viu amb la Cigarrera, que li ha donat mitja dotzena de fills naturals, i que acabarà canviant de camisa (de sotana) per fer-se garibaldí i després ric. El duc d’Oragua, un altre borbònic exacerbat, que acabarà senador i milionari. La marquesa Chiara i els seus parts: “De la faldilla sangonosa sortia un tros de carn sense forma, una cosa innominable, un peix amb bec, un ocell esplomat. El monstre, mancat de sexe, només tenia un ull, tres menes de cames i encara vivia.” I el príncep Consalvo, un altre borbònic, deixeble del seu oncle, el duc d’Oragua (“Ora che l’Italia è fatta, dobbiamo fare gli affari nostri”, deia el duc), canviarà de camisa, arribarà a diputat i descobrirà... el poder!, i un cop assolit el poder, tancarà la crònica amb aquestes paraules adreçades a la tia Ferdinanda, borbònica incorruptible: “No, la nostra raça no ha degenerat: continua sent la mateixa.”

Han transcorregut 115 anys des que es publicà I Vicerè, i aquesta extraordinària novel·la encara no s’ha traduït al català. Amb la quantitat de xoriços, desencantats per l’Estatut i homenots àvids de poder que corren per aquí, sembla una cosa inconcebible. El meu amic Alessandro Castro, catanès, em fa saber que el mes de març vinent (del 2010, en què es commemora el 150è aniversari de la unitat d’Itàlia) l’Istituto Italiano té previst passar la pel·lícula que Roberto Faenza ha rodat sobre I Vicerè (amb Pep Cruz en el paper de Don Blasco), i que amb aquest motiu oferirà un sopar digne de la cèlebre cuina del convent dels benedictins de Catània: caponatina di polipo amb salsa san bernardo, arancini al ragú, schiacciata di formagio e acciughe, cassata siciliana...

Mentre se’m fa la boca aigua, els convido que llegeixin la novel·la (700 pàgines) de Federico De Roberto.

(Extracte de l’article publicat a La Vanguardia, 15 novembre 2009)