Els no-resistents rebutgen tot tipus de violència física per principi i es concentren a mantenir la pròpia integritat. La practiquen, per exemple, els de l’agrupació religiosa amish.
Reconciliació activa
Rebuig de la coerció basada en la creença en la bona fe activa i en la reconciliació. Utilitzada per grups activistes religiosos.
Resistència moral
Els resistents morals resisteixen de forma activa el mal amb mitjans pacífics i morals com l’educació i la persuasió. És la base d’una gran part del pacifisme occidental.
No-violència selectiva
Rebuig a participar en algunes guerres determinades o tipus de guerres, com ara la nuclear.
Resistència passiva
S’utilitzen tàctiques no violentes perquè una campanya violenta fracassaria. És el cas de la majoria de vagues, boicots i moviments de no-cooperació.
Resistència pacífica
Els resistents pacífics creuen que els mètodes no violents són més eficaços que els violents.
Acció directa no violenta
Els qui la practiquen poden considerar la no-violència tant un principi moral com un mètode pràctic. L’objectiu fonamental és aconseguir la victòria. Es pot traduir en vagues, ocupacions, segudes i altres mesures.
No-violència gandhianaBusca arribar a la veritat a través de l’amor i l’acció correcta. Requereix l’eliminació de la violència d’un mateix i de l’entorn social, polític i econòmic.
Revolució no violenta
Els revolucionaris creuen en la necessitat d’un canvi bàsic individual i social i consideren que els principals problemes de la societat actual són estructurals. En són exemples la Revolució de Vellut de Txecoslovàquia el 1989 i la Revolució Taronja a Ucraïna entre el 2004 i el 2005.
(Font: Nonviolence International. Recull publicat a l’Avui, 23 setembre 2009)
