El 3 de abril de 1973 Martin Cooper va fer la primera trucada amb el Dyna-Trac, un prototipus de Motorola, l’empresa per a la qual treballava aleshores. Va trucar a Nova York, a la competència, amb tota la premsa al davant. «Ningú no es creia que pogués funcionar, però ho vam demostrar», ha explicat aquests dies. Els primers terminals que es comercialitzaren, ja els anys vuitanta, costaven més de 4.000 dòlars, pesaven al voltant d’un quilo i la bateria no donava per a més de 20 minuts trucant. «En realitat, no crec tampoc que ningú pogués aguantar tant de pes al costat de l’orella durant tant de temps», justifica flegmàtic Cooper.Les trucades següents van ser a Washington estant, on va haver de convèncer els senadors de la importància d’aquest tipus de comunicacions, per tal que es creés un marc legal que gestionés l’espectre radioelèctric al país. A partir d’aquell moment va sorgir la competència, i no va ser tan senzill. «Ningú no volia ser el segon», confessa Cooper.
Cooper ha aportat ara algunes dades que fan palesa la dependència que tenim del telèfon mòbil: «Hi ha estudis que demostren que si algú ha de renunciar a alguna cosa s’estima més deixar estar el cotxe que no el terminal. Fins i tot n’hi ha que han quedat sense feina i estalvien en menjar per poder mantenir la línia de mòbil.»
En contra del cada cop més habitual tot en u, Cooper ha augurat terminals «adaptats a les necessitats de l’usuari. Uns voldran una bona càmera i altres navegar per internet». El seu telèfon és un terminal senzill, de tipus petxina, només amb els números de marcar, una pantalla petita i un botó per parlar amb l’operador. «El va inventar la meva dona, Arlene Harris, i és perfecte per parlar, sense més complicacions. El auricular és a l’orella i el micròfon a la boca. És d’una senzillesa extrema. Malauradament només es comercialitza als Estats Units.»
Cooper està content per la competència entre sistemes operatius i terminals: «No he tocat mai un Iphone, però aquesta guerra entre Android, Apple i Symbian em sembla d’allò més democràtica. Portarà més innovació. És millor que un sol sistema per a tothom. Això seria com una dictadura. L’elecció dels usuaris fa que es promogui la innovació.»
El problema de la connexió contínua
Un reportatge publicat al diari The Wall Street Journal explica que un grup de treballadors estatunidencs han portat als tribunals la seva empresa, T-Mobile USA, per haver-los obligat a portar un mòbil i respondre a trucades i missatges de feina fora de l’horari laboral, sense cap mena de retribució.
Sentir que no es desconnecta de la feina, que no hi ha un temps privat que no pugui ser interromput, és una idea molt estressant, que es nota «a mitjà termini, encara que no afecta tothom igualment. En qualsevol cas, aquestes vacances cada cop he vist més gent a l’hotel amb el portàtil, mirant el correu», explica Miguel Garcia Sáiz, professor de psicologia del treball de la UCM.
«De debò que tot és inajornable? He trobat poques situacions en què calgués prendre una decisió immediata. Crec, més aviat, que és una manera que tenen els que manen de descarregar pressió sobre els treballadors. Ells tenen molta tensió, i han de respondre a superiors als quals no poden no donar una resposta. Sembla que passa per davant reaccionar de seguida, encara que no se solucioni res, només per poder dir “hi estem treballant”», diu Rubén Martínez, físic de 33 anys, cap intermedi d’una gran empresa de telefonia.
L’aparell també és capaç d’activar altres pors. Durant el cap de setmana o per vacances, quan sona, interromp; però, i si no sona? En molts magins s’enceta un pensament d’angúnia: «Ja no em tenen en compte? No sóc necessari per solucionar problemes? No es recorden de mi?» Sembla absurd, com si fos el testimoniatge d’un jonqui, però existeix.
«L’ús de l’Iphone o la Blackberry no pot ser compulsiu. Als EUA aquesta addicció s’anomena crackberry, i consisteix a mirar més de 400 cops cada dia la pantalla», diu José Manuel Romero, d’Adicciones Digitales. En realitat, aquestes persones són addictes a la feina, i sembla que ficar-se a la butxaca un d’aquests terminals mòbils d’empresa pot ser el camí més recte per esdevenir-ho.
(Extracte de les informacions publicades a El País per Rosa Jiménez Cano, 4 setembre 2009, i Silvia Blanco, 5 setembre 2009)
