dimecres, 23 de gener de 2008

Els meus coetanis

Avui és un dia de records íntims per a mi –penso en els pares...– i recupero un retall de premsa que tenia desat des de fa gairebé un any i que em resulta suggeridor:

«D’on pot haver sorgit la incomprensible idea de recopilar noms de persones nascudes l’any que jo vaig néixer? Hi he trobat de tot. Un astrònom extragalàctic vietnamita, per exemple, que es diu Trinh Xuan Thuan. N’hi ha que són morts: Salvador Puig Antich, Paquirri, Alexandre Onassis. Hi ha l’etern príncep Carles d’Anglaterra. Amics com Jordi Llovet, Tito Dalmau i Alberto Manguel. Amigues com Jimena Jiménez. Un mite d’adolescència, Marisol. I dues persones que van néixer el mateix dia que jo: Al Gore (va venir al món dues hores abans de la meva arribada, de manera que va poder ensumar abans l’escalfament global) i l’actriu de Brooklyn Rhea Perlman (ignoro l’hora del seu part). Hi ha molts més noms: Dominique Sanda, Jessica Williams, Víctor Hugo Rascón Banda, Rita Malú, Ian McEwan, Jaume Sisa, Hrafn Gunnlaugsson, James Ellroy, Basilisa Ponsá, Gerard Depardieu.

»M’agradaria tenir-ne un informe precís, molt detallat, sobre quantes de totes aquestes persones han deixat ja el tabac, l’alcohol o el cafè, i en quin moment i circumstàncies ho han fet. També voldria saber si ells entenen res de les notícies que se senten. Però comprenc que, a banda d’infeliç i absurda, és una tasca titànica, si no impossible. I, a més, ningú no m’entendria, segur.» (Enrique Vila-Matas, El País 18 febrer 2007)

Un dia hauré de mirar qui són els meus coetanis. Però em fa mandra i em fa dallonses*, perquè de moment només sé que vaig néixer el mateix dia, mes i any que la P. R., i només per això ja no em fa gaire gràcia. Un dia miraré si hi ha altra gent del mateix dia que em compensi d’aquest fat.


* Qüestió de llengua. No sé per què la gent diu ara «em fa cosa», si en català tota la vida hem dit daixonses o dallonses en aquests casos... En aquests casos i en molts d’altres: daixò, dallò, daixonses i dallonses són uns comodins fantàstics. (Afegitó de l’1 de febrer. Una amable lectora m'explica que el seu avi deia «em fa una llei de cosa». I és veritat, té raó que abans s’usava cosa amb aquest sentit. Però ara em fa l’efecte que quan diem «em fa cosa» no estem repetint el que deien els nostres avis, sinó que copiem el castellà «me da cosa». En qualsevol cas, la informació de la corresponsal relativitza força el que jo deia.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)