divendres, 11 de novembre de 2005

La història es repeteix, i no avancem

Escriu l’historiador Joan B. Culla a El País:

«“Creo que ningún Gobierno ha contraído jamás en España una tan grave responsabilidad como la que contraería el que coadyuvara a la aprobación de ese Estatuto que, tal como se ha presentado a las Cortes, significa la desmembración de la Patria.” Les paraules que acabo de transcriure procedeixen –no és difícil d’endevinar-ho– del diari Abc, i van ser firmades pel seu director. Però no han estat extretes d’una edició d’aquesta setmana, ni de l’altra, ni de l’anterior. Corresponen al número datat el 4 de maig de 1932, i les subscriu don Juan Ignacio Luca de Tena. O sigui, que el Govern al qual es refereixen no és el de José Luis Rodríguez Zapatero, sinó el de Manuel Azaña; i l’Estatut contra el qual s’abraonen no és el projecte actual, sinó el republicà, versió molt rebaixada del de Núria, que després de quatre mesos d’intens debat acabaria sent promulgat aquell setembre.

»Durant tot el període comprès entre l’estiu del 1931 i el del 1932, el diari monàrquic madrileny va multiplicar els missatges segons els quals els catalans no sols se separaven d’Espanya, sinó que pretenien imposar-li la forma d’Estat que més interessava els seus fins particulars. No existia, segons l’
Abc, cap fet nacional sobirà de Catalunya; els aspectes econòmics i financers de l’Estatut eren “incompatibles con los intereses generales del país” i, en definitiva, l’esmentat Estatut –una “ofensa a España”– no mereixia ni tan sols ser pres en consideració. Els sona?

»Però l’
Abc no anava sol en l’actitud, ni de bon tros. També el maig de 1932, El Debate, un diari catòlic molt proper a la jerarquia episcopal, descrivia l’Estatut com “un insulto a la Constitución, a las Cortes y a todo el pueblo español, una pieza de separatismo camuflado”, i al·ludia lúgubrement a “la España balcánica” a punt d’arribar. Els diaris esmentats, i encara amb més ferocitat El Imparcial, explicaven la “sumisión” del president Azaña davant les demandes de “la Esquerra” en raó del “precio a pagar por la colaboración revolucionaria que prestaron los separatistas” al canvi de règim d’abril del 1931. Els continua sonant? Paral·lelament, diverses capçaleres de la premsa dretana castellana (La Gaceta Regional de Salamanca, El Adelantado de Segovia, El Correo de Zamora, El Defensor de Cuenca, etcètera) propugnaven obertament el boicot als viatjants i als productes catalans. Ja al Congrés, Antonio Royo Villanova –l’exponent més paranoic de l’anticatalanisme espanyol en la primera meitat del segle XX– sentenciava, el 10 de juny de 1932: “Aquí no hay más nación que España.”

»Quan totes les idees i reaccions que acabo d’esmentar o resumir es van formular –ara fa 73 anys, tres generacions–, Espanya tenia la meitat d’habitants que ara, i era, considerat en conjunt, un dels països més pobres i subdesenvolupats de l’Occident europeu, amb zones d’una misèria negra, d’un primitivisme ancestral (Las Hurdes, Casas Viejas...), amb taxes d’analfabetisme colossals, amb una hemorràgia emigratòria de centenars de milers de persones cada dècada. En aquella Espanya, la ràdio, el telèfon o l’educació secundària eren luxes burgesos, no diguem res de l’accés a la universitat, i milions d’homes i dones naixien, vivien i es morien sense conèixer altres horitzons que els del seu poble, a tot estirar la comarca d’origen.

»El canvi, en tres quarts de segle, ha sigut gegantí, formidable: creixement demogràfic, inversió dels fluxos migratoris, augment astronòmic dels nivells de renda, de consum, de mobilitat humana, universalització de l’ensenyament mitjà i massificació de la superior, accés general i instantani a la informació i al coneixement. I això, per no parlar dels progressos globals de la ciència i la tecnologia, de la medicina i la biologia; o de la revolució en els costums, els valors, la sexualitat... I no obstant tot plegat, en aquest país i en aquesta societat que s’assemblen tan poc a la del 1932, hi ha quelcom, una sola cosa, es podria dir, que roman incòlume, immutable, granítica: el recel, la fòbia, el rebuig davant les aspiracions catalanes a obtenir l’autogovern o a incrementar-lo. Hi ha –tal com he mirat de il·lustrar-ho– el mateix fonamentalisme, els mateixos adjectius desqualificadors, les mateixes amenaces de boicot, les mateixes interpretacions conspiratives i paranoiques, els mateixos prejudicis; exactament, literalment, paraula per paraula... Com pot ser?»
(El País 11 novembre 2005)

Doncs bé, això que constata Culla és la mare dels ous i el resum de tot plegat. No hi ha res més a dir. És per això que vull que Catalunya sigui independent. Perquè ja han passat prou generacions per poder constatar el fracàs de la idea de “les Espanyes” i perquè tothom estigui ben convençut que Catalunya i els catalans no cabem dins la mentalitat de l’Espanya castellana, centralista, autoritària i ploramiques. Mentre depenguem de Madrid mai no serem un país normal. I jo l’únic que vull és viure en un país normal, en el qual per parlar i que et parlin en el teu idioma matern no hagis de fer cada vegada un sobreesforç ni pagar un suplement o una penalització.

El problema, és clar, és que van passant els anys i les generacions, la gent no té memòria històrica, som pacífics i pactistes i ens anem deixant entabanar per les martingales que s'empesquen a Madrid per fer-nos creure que avancem. I encabat, patapam! Cal recordar què va passar després d’allò que recorda Culla, quant de temps va durar aquell altre Estatut de pa sucat amb oli? Quant durarà aquest altre, també aigualit, si és que finalment surt?


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)