dilluns, 7 de novembre de 2005

Sobre una emissora de Madrid

He rebut set correus demanant-me l’opinió sobre una emissora de ràdio de Madrid que diu que critica tant l’Estatut, i els polítics catalans, i Catalunya i tot plegat.

No escolto aquesta emissora i no penso escoltar-la per “escandalitzar-me'n”. Ja fa molts anys que no llegeixo ni escolto ni miro determinats mitjans de comunicació de Madrid –ni tampoc alguns de més a la vora–, perquè sé que no m’aniria gens bé per a la salut, i els metges sempre m’han dit que per poc que pugui miri d’evitar disgustos innecessaris, que la vida de cada dia ja ens en dóna prou. La veritat és que no entenc l’actitud contrària. Quines ganes de posar-se pedres al fetge i de fer-se mala sang, no? Hi ha gent que diu: “Cal conèixer l’enemic, per poder rebatre-li els arguments.” Doncs, no, jo no. Jo no em penso barallar amb una gent de Madrid que no conec de res, i si un no vol, dos no es barallen. Jo sóc pacifista molt convençut, què voleu que us digui. Ja s’ho faran.

Dos dels missatges rebuts, que es veu que em coneixen més, diuen si “les barbaritats” que fa aquesta emissora m’han fet canviar les meves conviccions religioses. I la resposta torna a ser que no. Primer, hi torno, perquè no escolto aquesta emissora, i encara que no em fes mal a la salut no formaria part de les meves prioritats. Altra feina tinc. Però a més, escolteu, les meves opinions personals creieu que trontollaran perquè un papa, un bisbe, un capellà o un borinot radiofònic faci o digui això o allò? No, home, no, si us plau. Doncs encara menys si és un de Madrid, no? M’és ben igual el que diguin les ràdios, i encara més les de Madrid. D’altra banda, sempre he defensat que els bisbes poden fer i dir el que vulguin, com tothom. Jo no els penjo cap obligació pública suplementària que no exigeixi a altres ciutadans. Si no són coherents amb el que la gent espera d’ells, ja s’ho trobaran, amb protestes, blasfèmies, creus no marcades a la declaració de la renda i apostasies, que diu que cada cop n’hi ha més. Jo no els penso jutjar, ni als bisbes, ni als blasfems, ni als apòstates. Suposo que tothom deu tenir les seves raons. Però no m’agradaria estar a la pell d’algú, sigui religiós o sigui laic, que digui que ha actuat de determinada manera o de tal altra perquè l’exemple de no sé qui el va escandalitzar. Això, que ho digui una criatura, bé, però una persona adulta?

De vegades he explicat tot això amb un exemple que fins ara tothom ha entès: si jo estimo Catalunya, creieu que aquesta estimació patirà un daltabaix cada cop que els governants oficials de Catalunya facin una pallassada? I mira que en fan, eh? Doncs, no, és clar que no. Si un representant del meu país fa coses en nom del meu país que no m’agraden, jo haig de renegar del meu país i de la meva llengua? No seria senyal que en realitat potser no tenia unes conviccions prou sòlides? Bé, doncs encara més, perquè aquí i ara ni tan sols no parlem de Ràdio Estel, sinó d’una emissora de Madrid. Que hi ha gent d’aquí que hi tenen accions o interessos? Doncs, escolteu, ja s’ho faran i ja s’ho trobaran. No és el meu problema o, si més no, estic decidit a impedir que una emissora de Madrid sigui el meu problema.

En fi, que hi hagi pau. I si algú no vol pau, que sàpiga que a mi no em trobarà al pati dels duels. M’estimo més passar per petaner.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)