dilluns, 17 de gener de 2005

Els bisbes, la gent, el Cèsar

No sóc dels qui s’escandalitzen pel que diuen els bisbes, ara que tothom ho fa. Em pot agradar més o menys el que diuen en cada cas, però no me n’escandalitzo. Sóc dels qui creuen que els bisbes també són persones normals i corrents, que tenen la influència que tenen –més aviat poca– i que poden dir el que els roti perquè “It’s a free country”. (Bé, no ho és pas, de lliure, però sí que ho hauria de ser des de la perspectiva nostra, la dels ciutadans, en allò que depèn de nosaltres.) Sóc dels qui creuen que els bisbes espanyols tenen dret a sentir-se més espanyols que Donoso Cortés –no sé qui era, algú del segle XIX, de tant en tant sembla que en parlen els diaris castellans i el nom és força suggeridor…–, i a dir-ho, si ho creuen convenient. Què hi fa? No seré jo qui els doni consells sobre el que han de pensar o dir o sobre el que no han de pensar ni dir o sobre com ho han de dir ni quan ho han de dir si és que ho han de dir.

De fet, ara que tothom parla de laïcisme, de la fi de les tuteles eclesiàstiques i de la descristianització de la societat em fa gràcia tota aquesta unanimitat a explicar als bisbes com han de fer la seva tasca, i els esquinçaments de vestits per tal declaració o tal altra que han fet, o les amenaces de deixar de posar la creueta a la casella de l’IRPF. Em fa una gràcia tremenda. Som un país levític, ja ho deia Pla. En comptes d’anar cadascú a la seva i deixar fer i dir als altres –i els eclesiàstics també són “els altres”–, ens exclamem per les declaracions mediàtiques “intolerables” dels senyors bisbes mentre fem veure que no ens adonem que polítics de tots els colors i uns quants empresaris i banquers i caixers –els amos del ball– ens van posant taxes i tributs i controls i comissions i ens van escurant les butxaques i fent la guitza –aquests sí que manen, poca broma amb el Cèsar!– un dia i un altre.

Jo sóc dels qui creuen que els bisbes poden pensar i dir el que els passi pels dallonses. Sóc dels qui creuen que per dessota de cada sotana també hi ha un cacauet amb els seus drets íntegres -i les seves misèries. Només faltaria. És clar que coherentment amb això que dic, em sembla bé que la gent digui o contesti el que vulgui, també sobre el que diuen els bisbes. El que em sobta és que tot plegat el veig una mica incoherent, aquest desfici a voler tancar la boca dels capellans com si fossin gent d’una categoria social inferior, amb menys drets que la resta. O sigui, com si fossin mereixedors de la cadena perpètua de no parlar, pels “crims” comesos in illo tempore. Ells, els únics condemnats? Home, entre poc i massa. Qui estigui lliure de pecat, si hi ha ningú, que els tanqui la boca, però mentrestant...

No sé si Josep Maria Ballarín, mossèn Tronxo, que també ha decidit donar consells als bisbes, està lliure de pecat. Però ara, arran de l’última polèmica, m’ha fet gràcia el que els ha dit i com els ho ha dit: els dóna el consell que no donin consells sobre determinats temes que poden coure. Bé, ell ho pot fer, i a més ho fa amb aquella airositat:

«Més val que callin ara que, gràcies a la carcúndia dels menjacapellans, l'Església ha assolit la santa llibertat dels vençuts.
Lliure mentre no es fiqui allà on no li toca perquè hi desafina.
Que deixin la política en pau, que ens deixin en pau a nosaltres. No són pas ells qui per assenyalar-nos de quina terra som fills, cadascú se sap la mare que el va matricular i la carn d'olla amb la qual van desmamar-lo.
Ja sabeu què vull dir.»
(Josep M. Ballarín, Avui 16 gener 2005)

I és clar que ho sé. No es pot pas oblidar la flairança tan concreta de la carn d'olla de casa...

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)