Una de les proves de la bondat humana és la incapacitat de comprendre el Mal. És per això que als culpables de totes les barbaritats se’ls intenta humanitzar a partir del seu passat, de la seva família, dels traumes de joventut o de les males companyies. No està previst que el Mal sorgeixi per generació espontània i covi en algun personatge d’aquests que transcendeixen la seva pròpia mort.Sovint la gent de bé té la necessitat de muntar una mena de hit parade del Mal. És, sens dubte, una tasca tan difícil com trobar l’home o la dona de l’any. El Bé es confon sovint amb la simple popularitat. El Mal, contràriament, tendeix a buscar una quantificació: com més morts hagi produït un candidat a l’encarnació del Mal, més dolent serà. Però la quantificació de les víctimes sempre tendeix a matisar-se. Si el Mal és la mort directa de molts, ¿quants són aquests molts? Els cranis dels camps del silenci cambodjans són numèricament inferiors a les víctimes de Stalin a la seva gran Unió Soviètica, però proporcionalment van significar una reducció important de la població cambodjana. De la mateixa manera, les dues bombes atòmiques que Truman va llançar sobre el Japó, ¿són comparables a les matances artesanals a cop de matxet dels hutus contra els tutsis en el genocidi de Ruanda? ¿Es pot establir una jerarquia del Mal en l’antiga persecució del poble armeni per part dels turcs i comparar-la amb la tasca de tortura i eliminació sistemàtiques d’una generació gairebé completa d’argentins sota la Junta Militar? Definitivament, el Mal no es comprèn amb xifres, sinó amb la perversió que significa la creença d’uns criminals ennoblits i d’unes víctimes cosificades.
Arribats a aquest punt, apareix l’encarnació del gran Mal del segle XX. El botxí insaciable que va dissenyar una política industrial per a la purificació de la seva pròpia espècie. Adolf Hitler ha estat col·locat a la cúspide del Mal precisament per trivialitzar els seus aprenents. En la barbàrie organitzada i en la crueltat cap a la Humanitat se suposa que Hitler és insuperable. Això explica la fascinació que exerceix en els demòcrates aquest paladí del Mal afortunadament ja inofensiu. Un dels seus homes, l’almirall Doenitz, és l’autor d’unes ordres draconianes a la marina de guerra del Tercer Reich per les quals decretava l’aniquilació física dels supervivents enemics i l’enfonsament sistemàtic dels vaixells d’auxili. Doenitz va ser condemnat a Nuremberg a 10 anys de presó. El que no explica la història del Mal és que contemporàniament l’almirall nord-americà Nimitz també va dictar la mateixa ordre a la Navy per exterminar els soldats japonesos. Aquest va ser el mèrit pòstum de Hitler. Després de l’Holocaust i del salvatgisme de les tropes alemanyes, els altres es van permetre tota mena d’atrocitats.
Però, dels dictadors, com del porc, tot s’aprofita. I una il·lustre odontòloga alemanya acaba d’examinar les fitxes del dentista de Hitler i ha decidit que el gran dictador no nomes era cruel, fanàtic i salvatge, sinó que a més a més patia halitosi. Quan ja no podem fer res per conjurar el Mal sota les nostres pròpies banderes, llavors recorrem a l’halitosi de l’enemic que ja no pot ser jutjat. Ara se li imputa a Hitler l’únic mal que no va poder escollir. Mentrestant, certes democràcies occidentals poden continuar exterminant qui vulguin amb la fragància de les roses americanes i l’aroma dolceta del napalm israelià.
(El Periódico, 10 febrer 2010)
