dissabte, 6 de febrer de 2010

Franquistes bons?

per David Miró, periodista

Sens dubte, un dels economistes més influents del segle XX va ser Hjalmar Schacht, president del Banc del Reich i ministre d’Economia els primers anys d’Adolf Hitler com a canceller. Schacht se les va enginyar perquè els diners internacionals fluïssin cap a l’Alemanya nazi i fessin possible la recuperació econòmica i, a conseqüència d’això, el rearmament massiu. Quan la guerra ja era inevitable es va distanciar del règim i fins i tot va mantenir contactes amb els responsables de l’atemptat contra Hitler del 1944, per la qual cosa va ser deportat a un camp de concentració. Va ser absolt en el procés de Nuremberg, però un tribunal alemany el va condemnar després a vuit anys de treballs forçats, dels quals només en va complir un. Els anys 50 i 60 va ser un brillant assessor econòmic de països en vies de desenvolupament. Va morir a Munic el 1970.

La història de Schacht m’ha vingut al cap al llegir l’article d’Antoni Serra Ramoneda [El Periódico, 25 gener 2010] sobre el 50è aniversari del Pla d’estabilització, que a finals dels anys 50 va modernitzar una economia, l’espanyola, que estava a prop del col·lapse. Serra Ramoneda lamenta el poc ressò que ha tingut l’efemèride i el poc reconeixement acadèmic del seu ideòleg i impulsor, l’economista català Joan Sardà Dexeus, segurament juntament amb Laureano López Rodó un dels catalans més influents del segle XX.

En el meu cas, les històries de Schacht i Sardà em conciten una reflexió d’ordre moral molt diferent. És possible fer el bé col·laborant amb un règim que és intrínsecament dolent, com el nazisme o el franquisme? És molt probable que Sardà no fos un franquista convençut, però resulta evident que va posar els seus coneixements i el seu talent al servei d’un règim que torturava i assassinava, i l’èxit del Pla d’estabilització va coadjuvar a perpetuar la dictadura.

Aquesta no és una qüestió intranscendent. El règim franquista, com tots els sistemes autoritaris, va intentar treure el màxim profit de les intel·ligències del moment en benefici propi. Hitler va tenir Schacht, però també la cineasta Leni Riefenstahl i l’arquitecte Albert Speer. Les reformes de Sardà van treure de la pobresa moltes persones, però també van omplir les arques d’un Estat assassí i corrupte. Mentre Sardà convencia els tècnics del Fons Monetari Internacional que valia la pena finançar l’arrencada econòmica espanyola, als calabossos de la Via Laietana es torturava polítics, dirigents sindicals i estudiants.

Quin judici moral es mereixen aquestes persones que van treballar per al règim i que van ajudar sens dubte a sostenir-lo, encara que en el seu quefer diari fossin unes bellíssimes persones i fins i tot antifranquistes al seu interior? Poden estar a la mateixa altura que les persones que van fer una oposició activa i que van pagar un alt preu a causa d’això, amb la presó o fins i tot la mort? O al costat de les persones que van renunciar a qualsevol tipus de col·laboracionisme i van optar per una resistència passiva que els va portar a renunciar a les seves carreres professionals?

Una de les herències de la cultura de la transició es basa en l’existència d’uns franquistes bons, als quals no hi ha res a retreure. El cas de Juan Antonio Samaranch és paradigmàtic, però no s’ha d’oblidar que si la dictadura franquista va durar tant és perquè milers de persones, des del simple funcionari fins al ministre de torn, posaven en marxa cada dia els ressorts de l’Estat nacionalcatòlic. A les seves memòries, el també economista Fabián Estapé reconeix els seus dubtes per haver col•laborat amb Sardà i per tant amb Franco. No és gaire, però és un gest inusual. I és evident que no té la mateixa responsabilitat el comissari Creix que un simple ordenança del Govern Civil. Però, segons la meva opinió, hi ha una línia clara que separa tots aquells que, d’una manera o d’una altra, van participar en l’Administració franquista i els que no ho van fer. I, en tot cas, tots ells, per molt bones que fossin les seves intencions, haurien d’haver demanat disculpes als que van lluitar per la democràcia.

EL que resulta més curiós del cas és que quan les persones de la meva generació (nascudes a les acaballes del franquisme o a l’inici de la democràcia) plantegen reobrir aquest debat, són alguns vells antifranquistes els que més ens esbronquen, com va passar amb la protesta per la concessió de la Medalla del Mèrit al Treball al periodista Carles Sentís (que va fer tasques d’espionatge per al bàndol franquista) promoguda pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. És en aquestes reaccions on s’aprecia el pacte de ferro de la transició amb els anomenats franquistes bons.

A Alemanya ara hi ha un gran interès a saber com el nazisme va poder atraure tantes persones bones, com explica la pel·lícula Good, de Vicente Amorim, sobre un text de C.P. Taylor. Però sobre el tema de la responsabilitat moral em quedo amb Amén, de Costa Gavras, on hi ha una escena en què un oficial alemany escandalitzat per l’existència dels camps d’extermini li pregunta a un company del servei ferroviari si és conscient del que està fent. La resposta deixa fred l’oficial i gelat l’espectador: «Jo només ordeno la circulació de trens.»

(El Periódico, 2 febrer 2010)