dissabte, 1 de setembre de 2012

Traducció i majordomia

per Carola Saavedra, escriptora

La feina del traductor és una de les més ingrates que hi ha, és un d’aquells casos en què (si tot va bé) quan el professional és molt bo ningú no en percep l’existència. Com un majordom, només el recordem quan alguna cosa va malament: manca xampany, s’ha acabat el caviar, s’ha calat foc a la cuina. Incidents dels quals nosaltres, com a lectors, com a visitants il·lustres ben escarxofats a la sala d’estar, ni tan sols n’hauríem de tenir coneixement, però per culpa del majordom (sempre és ell), ens sorprèn l’estranya inquietud en el rostre de l’amfitrió, o potser el primer fum que s’escola cuina enfora.

Quan alguna cosa falla i la traducció és dolenta, en general els motius es poden incloure entre dues categories extremes: o bé el traductor l’ha espifiat per no haver respectat el text original, o l’ha espifiat perquè l’ha respectat massa. En el primer cas, el lector acaba llegint sense adonar-se’n una cosa que desvirtua el que l’autor havia escrit, perquè la traducció no respecta el seu estil ni el ritme triat, o de vegades li suprimeix paraules, fins i tot frases senceres, com si fossin un destorb i poguessin ser eliminades sense problemes. En el segon cas, el lector es troba davant d’una mena de palimpsest no desitjat en el qual el text original se superposa a la traducció. Les raons poden ser diverses: posant per cas, que la traducció està feta al peu de la lletra, o que manté l’estructura sintàctica de l’original i llavors provoca una reacció d’estranyesa que l’autor no volia pas causar.

I per utilitzar una altra imatge (deixem en pau el majordom), si la traducció fos una dona, en el primer cas s’hauria sotmès a tantes cirurgies que no quedaria res de la seva cara d’abans. El segon cas seria una pel·lícula de sèrie B: una jove seductora que al girar-se deixa a la vista una cua de sargantana, o unes potes de cabra. El lector, que s’assabenta així de la veritable naturalesa que s’amaga rere la jove, no es deixarà entabanar tan fàcilment pel seu atractiu.

Perquè en el fons una traducció és sempre això, una dona més o menys seductora que amaga la pota de cabra i mira d’evitar de totes totes que siguem conscients de l’aberració. L’èxit de la traducció depèn del talent per vestir, maquillar, amagar aquest detallet, però sense que la dona perdi la frescor original.

Qui va expressar de la manera més radical aquesta idea de la traducció com a aberració va ser Thomas Bernhard, escriptor austríac conegut per les seves declaracions extremades. En un documental fet l’any 1986 [...] deia, amb el seu to característic: «Un llibre traduït és com el cadàver d’un autor, mutilat fins que es torna irreconeixible. (...) Els traductors són terribles. (...) Per a què serveix una traducció?»

No és casualitat que els llibres de Bernhard siguin famosos per la desesperació que provoquen als traductors. Frases llarguíssimes, de vegades d’una o dues pàgines seguides plenes d’oracions i connectors intercalats, que porten fins al límit la sintaxi alemanya i que moltes vegades «peten» en traduir-les a llengües d’estructura diferent [...].

Bernhard té un llibre, anomenat Watten, la traducció del qual és del tot impossible. El Watten és un joc de cartes típic dels Alps i només existeix allà, no hi ha jocs semblants. La qual cosa no seria un gran problema si no fos que el llibre està tot sencer estructurat al voltant d’aquest joc, i que la paraula Watten (com a substantiu o com a verb) es repeteix cada dues frases. En un cas com aquest, un traductor paranoic podria concloure que allò forma part d’un pla envitricollat concebut per l’autor a fi d’impedir sigui com sigui que es pugui traduir el llibre. Sí, sembla una exageració, però tenint en compte les paraules de Bernhard a l’entrevista [...], no seria una hipòtesi tan absurda.

No cal, però, la misantropia de Bernhard per fer parar boig un traductor. Hi ha l’exemple de Kafka, l’expressió «ungeheures Ungeziefer» del qual, a La transformació (o La metamorfosi), traduïda com a «insecte monstruós», és de fet una paraula intraduïble que plana per tot el llibre. A l’imaginari popular hi ha la idea que Gregor Samsa es desperta d’un somni intranquil convertit en una cuca, la panerola famosa de Kafka. Però Kafka, de fet, en cap moment especifica en quin insecte s’ha convertit Samsa, i potser aquesta és una clau de l’obra.

Kafka no tria la paraula Ungeziefer per casualitat. Ungeziefer es pot traduir per insecte, però en alemany no es refereix als insectes en general, sinó més específicament a les plagues d’insectes, a insectes nocius. L’alemany, ja que hi som, és una llengua que no diu vaguetats. Al contrari: si els esquimals, com s’assegura, tenen vint paraules per al color blanc, els alemanys en tenen vint per a cadascun dels colors de l’univers.

Però tornem a Ungeziefer. No és qualsevol insecte, sinó un de desagradable, dels que porten malalties, dels que malmeten collites. I això no és tot, cal anar a l’origen de la paraula. Ungeziefer ve de Geziefer, paraula bíblica que es refereix a un animal que pot ser ofert en sacrifici. Llavors tenim Ungeziefer, en què el prefix alemany un- significa negació; per tant, és un animal que, segons els preceptes bíblics, no pot ser sacrificat. Això inclou insectes, per descomptat, però també camells, cabres, sargantanes. O sigui, és una altra cosa.

Gregor Samsa, que fins llavors havia fet servei (com un sacrifici) a la família, i a la societat en general, de cop i volta perd aquella utilitat. En despertar d’un somni intranquil, Gregor Samsa ja no podria fer cap ofrena, no servia per a res. Aquesta lectura està avalada per les darreres pàgines, quan, després de la mort de Samsa, els pares miren amb nous ulls la seva germana i tot d’un plegat la troben una noia prou bonica.

Però tornem a la traducció. Kafka tria la paraula Ungeziefer, que comporta totes les connotacions anteriors. Ara bé, en portuguès no existeix la paraula corresponent [ni en català]. Al capdavall, un insecte no és Ungeziefer; un insecte, segons el diccionari etimològic, amb prou feines és un Insectum, animal ‘tallat pel mig’. Què ha de fer el traductor? Doncs res, si és un bon traductor, escriu «insecte monstruós» i llestos; si és un traductor dolent, escriu «escarabat». Queda per als acadèmics, per als estudiosos de Kafka i per als aficionats que decideixin dedicar-s’hi més aclarir l’origen i les possibilitats de la paraula.

Per aquestes i altres raons sempre m’ha semblat curiós que es parli tant de l’angoixa davant el full en blanc i tan poc de la que es té davant el full escrit. Què fer davant un text que ens desafia amb un munt d’exigències? Què fer davant d’un Watten? O d’un Ungeziefer? Quina solució es pot trobar per al que no té solució? És la pregunta que el traductor es fa a cada pàgina, sabent que faci el que faci, com el majordom, sempre serà el culpable. Al capdavall, com tots sabem, el traductor és un traïdor.

Però el fet és que el necessitem. Perquè si tenim sort, amb una mica d’esforç podem aprendre anglès, francès, espanyol. Però rus, per exemple? Certament, molts ens morirem sense saber rus. I no passa res per no parlar en rus. Però per què ens hem de morir sense haver llegit Dostoievski? Fins fa poc, Dostoievski era traduït a través del francès. De fet, fins fa ben poc era molt comú que les traduccions fossin de segona mà. O sigui, es traduïa Dostoievski, Brecht i molts altres a partir del francès, cosa que sovint convertia les traduccions en una mena de telèfon sense fil, un joc dels disbarats, en Pau que li diu a en Pere que li diu a en Berenguera, i finalment el que ens arriba a les orelles, o més ben dit, als ulls, és vés a saber què. Al final sembla que ningú sabia rus.

Continuem sense parlar rus (hi ha poques excepcions), i mai no coneixerem el rostre original d’un Raskólnikov, per bona que sigui la traducció; mai no seguirem el ritme de les paraules originals, els seus gestos, mai no coneixerem el to exacte de la seva veu, mai no tindrem accés a les tries exactes de l’autor.

Doncs bé, i què hi fa? Millor un Raskólnikov amb peus de cabra que cap Raskólnikov.

(Adaptació d’un extracte de l’article publicat amb el títol «Bestiários» a la revista mensual Rascunho, Curitiba, febrer 2012)