dissabte, 25 d’agost de 2007

Postals de la Llombardia (I): La Itàlia que he vist

La primera cosa és aquesta: he estat a la Llombardia i no a Itàlia. Al nord de la Llombardia, en concret, tot i que he passat també tres dies a Milà. Faig aquesta precisió no pas perquè els llombards es considerin ells mateixos una mena de catalans o bascos perseguits per la història, sinó per aclarir que tot el que pugui dir en aquesta sèrie que inicio avui i que no sé quants capítols tindrà –potser només un– s’ha de recloure dins la realitat prèvia: sóc un senyor que ha estat tres setmanes al nord de la Llombardia i que, per tant, és molt difícil que s’hagi fet una idea prou exacta del que passa a Itàlia.

Aquesta precisió és important perquè he trobat sovint gent que parla de com és la Xina o de com són els xinesos a partir de l’experiència d’una setmana en un hotel de Hong-Kong. Ja sé que són maneres de parlar sense més transcendència, però em sembla que no és sobrera la informació prèvia sobre l’abast real de la vivència.

La primera cosa, doncs, és aclarir al màxim la meva experiència real: he estat a prop de Como, a tocar del cantó suís del Ticino –entre Como i Lugano, però dins l’administració italiana–, en una casa gran dedicada al turisme rural en la qual convivíem una quarantina de persones –semblen molt aficionats a parlar de ventina, de dozzina, de cinquantina...– molt diverses, entre les quals la majoria eren italians de la mateixa Llombardia –de Milà i els seus voltants, de Bèrgam i de Brescia– que passaven allà les vacances.

Entre els altres que hi havia a la mateixa casa –un antic castello arreglat d’un suposat noble pretensiós del segle XVII, que devia voler impressionar els veïns fent aquell casalot on tot era façana i jardí i darrere no hi havia res– o la gent de les cases i pobles dels voltants amb els quals he parlat almenys una estona llarga, n’hi havia de les regions veïnes de la Toscana –Florència, Siena–, el Piemont –Torí, Alessandria, Varese– o la Ligúria –Gènova–, i uns pocs del Vèneto –Venècia–, l’actual Emília-Romanya –Bolonya i Parma–, el Laci –Roma–, la Campània –Nàpols– i l’illa de Sicília –uns de Palerm. Gent de ciutat i de ciutat gran, doncs, la immensa majoria. També uns quants d’altres països però amb família italiana o vinculacions diverses amb el país: dels Estats Units, d’Estònia, d’Eslovènia, de Bèlgica, de Kenya. També hi havia una família d’espanyols que els primers dies van intentar parlar amb mi en la «llengua comuna», però no ho van aconseguir: els vaig contestar en italià i els vaig dir que allà les meves llengües comunes eren l’italià o, si volien, el català. I després d’això ja ens van deixar tranquils.

Fer aquesta experiència ha estat per a mi com un viatge iniciàtic a un món nou. Heu de tenir en compte que fins ara l’estranger que jo havia conegut era Espanya. També havia estat al Rosselló, a Tolosa de Llenguadoc, als Alts Pirineus, a l’Alt Garona i a l’Arièja, i fins i tot a Andorra ;-), però aquestes regions, encara que siguin estats, no són «l’estranger», tot i que la majoria de la gent hi parli en una llengua diferent de la nostra. Vull dir que m’he sentit sempre més estranger a Osca o a Madrid, quan hi he estat –i hi vaig treballar una bona temporada–, que no pas a Perpinyà, per si hi ha algú que llegeix aquest bloc per primer cop i cal aclarir-li-ho.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)