divendres, 31 d’agost de 2007

Casa mia, per pobra que sia

És com en català antic es deia –i es diu encara, segons com i segons a on, o almenys s’escriu– allò que els estatunidencs han popularitzat amb el seu «Home, sweet home». La nostra dita sembla que és més antiga. Una mica més miseriosa, també, menys senyorívola, però això és perquè els catalans som pràctics i no ens deixem portar per les flors i violes buides dels bons desigs sense més. O diuen que som així, que jo ja no sé com som. Ni com hem de ser.

És veritat que tampoc no cal recordar-nos sempre que som en una vall de llàgrimes, i que per tant no va malament que quan arribes a casa pensis només en la cosa ensucrada de la dolça llar. O sigui, en aquest aspecte els nord-americans que hi ha al sud del Canadà i al nord de Mèxic potser ens superen psicològicament amb la seva dita, perquè sembla més encoratjadora que no la nostra. Per bé que la nostra puga ser més real, sobretot entre els pencaires.

Tot plegat és per dir que demà al matí ja serem a casa. Vull dir a casa meu, com ho diuen a Vic i a d’altres indrets, a casa nostra. Després de quatre anys, un mes i 14 dies, haurem tornat a casa. Feliciteu-me. Laus Deo Virginique Matri. Em penso que abans, a les làpides, s’escrivia d’aquesta manera.

(La veritat és que en segons quines cases, com ara aquesta meva, trobar-t’hi allò de «per pobra que sia» podria semblar un pèl cínic, perquè de «pobra» res: a més de la pasta gansa que teníem estalviada i que ens semblava que seria suficient per a les reformes, ens costarà 6 o 7 anys més acabar de pagar-ho tot, per les diverses aventures, totes cares, que hem hagut d’afrontar aquests quatre anys i escaig. Perquè la casa és gran, què carall; molt compartida i per tant molt compartimentada, però realment fa peça. O sigui, que no és pobra, i per tant tampoc no és gens barata. Sense comptar que ara les cases, totes, es paguen a preu de joia. Però és casa mia, de moment. Dic «de moment» perquè «mia mia», tampoc no puc dir que ho sigui, i llavors no se sap mai el que pot passar. No hi tinc pas arrels fondes, jo, en aquell edifici concret. La vida és molt rica en possibilitats. Però ara com ara sí, és casa mia.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)