dissabte, 12 de març de 2011

Alguns dies i diversos llocs d'Albert Jané

per Joaquim Carbó

Quan sembla que ningú no pot fer un pas ni es pot obrir camí sense un títol i mitja dotzena de màsters, sorprèn trobar personatges com Albert Jané, un autodidacte que ha assajat, i reeixit, en tantes empreses, la majoria relacionades amb la nostra llengua. Hi ha constància del seu pas a les pàgines de l'Avui entre els anys 1976 i 1985, amb una secció diària, «El llenguatge», i, més endavant, amb la traducció de tota mena de còmics del suplement dels diumenges. Una pila de gramàtiques. Un diccionari de sinònims de gran utilitat. Entre 1963 i 1997 va treballar a Cavall Fort: en va ser director a partir del 1979 i continua publicant-hi contes, rondalles, traduccions i guions de còmic. També ha doblat al català una trentena de pel·lícules i, per a la televisió, infinitat de capítols d'Els barrufets. Ara és membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

El segon dels seus dietaris, Els dies i els llocs (CIM Edicions, Barcelona, 2004) és una tria d'entre el miler llarg de pàgines de vivències personals escrites entre 1987 i 2002. Hi reflecteix molts moments de la seva vida barcelonina. Quan tants de nosaltres només hi veiem asfalt, ell observa els canvis de la natura, com quan a primers d'un mes de març escriu: "Ara es posa a ploure. Amb força força. Ja va bé". I, encara, "Els arbres de Barcelona ja borronen descaradament", i li sap greu perquè li sembla que es precipiten: "Deu ser que em dol que el temps tingui tanta pressa". El pas del temps! Segons ell, "aquest dietari és l'intent, potser desesperat i inútil, d'aturar el pas del temps".

D'un temps que s'emporta tants amics i coneguts: "La gent es va morint. Fa un parell de dies, Salvador Melo, que havia estat director de l'Esbart Verdaguer, més mític que moltes altres coses que mitifiquen." Ara, "Armand Carabén, un economista que va arribar a ser popular, autor d'un llibre de memòries molt llegidor, Catalunya és més que un club? Tots dos tenien la meva edat". O Josep Artigas, gran cartellista i un dels fundadors del Centre Acadèmic d'Escalada. Més endavant es fa ressò de l'assassinat d'Ernest Lluch: "Quin precedent trobaríem, a Catalunya, d'una enormitat com aquesta? Potser ens hauríem de remuntar a Salvador Seguí".

A totes les pàgines hi plana un humor entre ingenu i àcid, desencisat per allò que considera l'actual estupidesa humana d'alguns aspectes de la modernitat com l'esport i la televisió. [...] Durant la celebració d'uns campionats mundials d'atletisme, escriu: "Hi ha hagut un negre que ha aconseguit d'anar de la Font del Ferro fins a les Tres Creus en dues centèsimes de mil·lèsima de segon menys que el que fins ara havia trigat menys estona". Passa per Pallejà, veu el castell de lluny i ens informa que hi havien sojornat "el general Suchet i el general Manso (que només ho era de nom) quan es feien la guerra, l'un en el bàndol del gran Nap i l'altre en el bàndol oposat". Els embussos a la carretera, quan s'hi troba –sempre en cotxes d'altri– li suggereixen curiosos comentaris: "Passat Martorell, una mica de diligència; no, vull dir de caravana". I un dia, anant cap a Ripoll: "No som pas els únics a voler sortir de Barcelona. De fet, som molta colla, que hem tingut la mateixa idea. Això fa que (anant amb cotxe, no a peu!) triguem prop d'una hora abans no arribem a Montcada. Després la cosa va més ràpida".

[...] D'acord amb la idea de Tomàs Garcés, que l'autor s'entén i balla sol, Jané crea un món personal de sobreentesos, a l'abast dels més íntims, i que aquí exposa a la curiositat pública. Quan diu que fa un cafè al Fontenelle, es refereix al Bracafè del "carrer del compromís" –Casp, naturalment–, on hi ha una inscripció en què aquest autor no nega que el cafè sigui un verí; en tot cas, però, tan lent que fa infinitat d'anys que en pren diverses vegades cada dia sense haver notat cap indisposició. I si el fa a Cal Xesc, vol dir que ha entrat en un dels Cafès de Francesco, de la mateixa manera que si va a dinar en un Mussol, explica que va a Ca l'Athene Noctua... Sí, algú potser ho trobarà pueril, tot això, però em consta que hi ha molts estudiosos que fa anys i panys es trenquen el cap investigant enigmes semblants que Joyce es va divertir sembrant a Ulysses o a Finnegans Wake, i que el món celebra cada nova descoberta.

El barceloní Albert Jané també ens explica en aquest llibre els seus viatges. Una setmana a Londres, pel Cap d'Any, tot sol, coincidint amb el pas del 1999 al 2000 –les rebaixes, les campanades a Picadilly Circus, en mig de la gentada– i les visites a The National Gallery, el Museu Britànic, la Tate Gallery, la catedral de Saint Paul, el Palau de Buckingham... I a un muntatge "modern" de An inspector calls, de Priestley, que l'indigna. Una altra setmana al Perigord, en un viatge organitzat, amb la visita inexcusable a les coves de Lascaux, i ens fa saber que l'any 1940 les van descobrir uns vailets que buscaven un gos que havien perdut. I també ens descriu les tres setmanes que va passar, sol, a Innsbruck, l'estiu de 2001, fent-nos compartir les seves llargues i esgotadores caminades per tots els racons i indrets dels quals dóna fe. És ben emotiu el retrobament amb llocs on ja havia estat altres vegades, com quan el 12 d'agost de 2001 escriu: "Avui fa onze anys, jo era a Salzburg: el meu últim dia. L'endemà tornava a Viena. I vet aquí que avui vaig a Salzburg des d'Innsbruck".

Aquesta emoció pel retrobament es produeix, és clar, amb més freqüència en els viatges i les excursions que fa pel país. El Maresme, la Conca de Tremp, el Berguedà, Tarragona, Girona, Cardona, la Cerdanya, l'Empordà, Perpinyà, Vic, el Ripollès, la Franja. Llavors infla el pit i ens fa una exhibició de la seva prodigiosa memòria, com quan s'enfila a l'alt de Comapedrosa i recorda que ja hi havia pujat el 1955 amb Octavi Teixidor, el 1958 amb el professor Brugal i tot sol el 1961.

A mi em fa dentetes el dia que, ara que està permès, puja al Mirador del Rei Martí, a la plaça del Rei, i després escriu: "He pujat a la torre de Siena, al Campanile i la cúpula de la catedral de Florència, a la Torre dei Asinelli, de Bolonya, al Campanile de Venècia, a una torre de Lucca, a les torres de Notre Dame de París, de les catedrals d'Estrasburg, de Viena, de Berna, de Friburg, i a una sèrie de torres més, i encara no havia pujat mai a cap torre del barri vell de Barcelona. Amb quin goig m'hi he enfilat!" En efecte, cinquanta anys enrere, quan era molt jove, descobria el seu país "àvid de veure coses, relacionades amb la història, amb l'arqueologia, amb la geografia. Quin goig, recordo, de veure l'arbre dels oficis, de D'Ivori, i els mapes de la Mediterrània, amb la presència dels consolats catalans, o..."

Quanta passió continguda! Quant de respecte pel passat, pels orígens! Quanta curiositat satisfeta! Quants camins, encara, per recórrer!

(Extractat de l'Avui 18 gener 2005; aquest article es va reproduir a la desapareguda revista infoReflex aquell mateix any 2005)