El sexe és de dretes o d’esquerres? De vegades és convenient encetar una reflexió amb una pregunta prou estúpida per remarcar la irrupció posterior d’altres que no ho són tant i, en conseqüència, poden arribar a semblar gairebé pertinents i fins i tot intel·ligents. Gairebé, però no. Per descomptat, el sexe no és de dretes ni d’esquerres –com a màxim, i donada la seva ubicació, podríem enquadrar-lo tautològicament al centre. No obstant això, les coses no són tan senzilles. El borrissol corporal, posem per cas, tampoc resulta per ell mateix identificable amb cap ideologia, però tots som capaços de reconèixer les connotacions visibles del fi bigotet feixistoide i les de la selvàtica barba marxista o bakuniniana. En definitiva: és ben clar que la ideologització del sexe, dels cabells, de les cames o de la mà (en forma de puny?, estesa amb el palmell cap avall?) és tan absurda com temptadora. Partint d’aquesta acotació, cal reexplorar críticament, i des d’una nova perspectiva, la imbecil·litat amb què hem començat l’article: el sexe és de dretes o d’esquerres?
Entre el final de la dècada dels seixanta i el començament de la dels setanta, amb el decorat vistent de la guerra freda al fons, el sexe és ideologitzat fins a extrems mai vistos. Les idees de Freud ja s’havien digerit, i les reivindicacions de certes feministes de l’època eren inseparables d’una mena de revisionisme biològic en el qual el clítoris constituïa un òrgan emancipador, mentre que l’úter compendiava l’opressió del patriarcat. D’altra banda, els homosexuals començaven a guanyar la dura batalla de la visibilitat, que és el primer esglaó per assolir la dignitat del reconeixement social. Als Estats Units, molts negres van deixar de allisar-se els cabells (una altra vegada el pèl!) i lluïen amb orgull pentinats afro ben aparatosos. Bob Dylan repetia que els temps estaven canviant, i tenia raó. Després vam saber que en tenia només per definició –el matís és important– i vam entendre per què es va acabar convertint al catolicisme, per exemple. Efectivament, els temps canvien... sempre.
Aquest és el context de la mal anomenada “revolució sexual”. En realitat, va constituir una mera ideologització conjuntural, i desconcertantment ingènua, de determinades conductes i actituds no sempre relacionades amb la sexualitat. La majoria d’aquests canvis revolucionaris van ser efímers. Van passar a millor vida cap al final dels anys vuitanta, com a conseqüència de la pandèmia de la sida. El que feia només quinze anys es denominava amor lliure, va començar a anomenar-se simplement promiscuïtat. Tot un abisme semàntic...
Curiosament –o no– les dues grans relectures crítiques d’aquells temps convulsos van venir del bracet, gairebé al mateix temps, de dos nord-americans d’origen asiàtic: l’assagista Francis Fukuyama i el cineasta Ang Lee. La tempesta de gel (1997) és potser la pel·lícula més depriment i alhora més lúcida del director d’origen taiwanès, i està basada en la novel·la homònima de l’escriptor nord-americà Rick Moody (The ice storm, 1994). Per la seva banda, La gran ruptura (1999) constitueix sens dubte un dels textos més elaborats i conceptualment sòlids de Fukuyama. Des de dos llenguatges diferents, tots dos autors es capbussen en les contradiccions d’aquella suposada revolució sexual, igual com en la dels seus diversos veïnatges i múltiples conseqüències. Òbviament, en aquell moment hi havia dotzenes de filípiques ultraconservadores relacionades amb aquests assumptes, que es plantejaven gairebé sempre des de l’integrisme religiós, el tancament moral o altres idees de to rústec i primari. Lee o Fukuyama, en canvi, no moralitzaven, sinó que es dedicaven justament a denunciar el dens i confús tuf moralitzant d’aquella suposada revolució. El que llavors va irritar una certa esquerra és que La tempesta de gel no constitueix un libel visual reaccionari, sinó una denúncia clarament progressista de la viscosa hipocresia que regnava en aquells temps del tot s’hi val. Per evitar suspicàcies, no oblidem que Ang Lee va rodar posteriorment Brokeback mountain (2005), que és potser la dignificació més honesta de la condició homosexual que s’ha fet mai.
Per raons òbvies, un dels aspectes més controvertits del procés d’ideologització que va acabar anomenant-se impròpiament revolució sexual radica en les variades legitimacions i/o apologies de la pederàstia que es van produir en aquell moment. Convé aclarir que aquest tipus d’idees ja són presents a la tradició grecollatina, però ara no ens referirem a l’Atenes del segle IV aC sinó a coses que es deien amb tota normalitat fa només tres decennis.
Ja hem advertit al començament que convé ser molt prudents amb la pesada càrrega d’estupidesa de determinades preguntes: la pederàstia és d’esquerres o de dretes, religiosa o laica, clàssica o avantguardista? No, no, no. El que hem d’esbrinar és d’on prové exactament el discurs legitimador que va acabar normalitzant-la no fa pas gaire.
Aquest, i no cap altre, era el veritable nucli del debat que es va produir fa uns mesos amb relació a determinades denúncies contra clergues catòlics per suposats abusos. És un debat que es va tancar en fals. L’origen del discurs legitimador que comentem –no de les pràctiques, que malauradament són antiquíssimes– és molt concret. En el moment en què el sexe va ser conceptualitzat només com un mecanisme alliberador, sense més ni més, les hormones van quedar inexorablement i severament ideologitzades. No ens cansarem de repetir que tot això va passar en el període més tens de la guerra freda, quan tot, tant si era important com banal, quedava connotat i formava part d’una polaritat ideològica irreductible.
La resta va ser obra de l’estètica de la transgressió prosaica, tan pròpia de l’època, i també de còctels indigestos de Freud, Marx i Lévi-Strauss, agitats per maîtres à penser en les millors brasseries de París. Com a catalitzador, un vell paper escrit el 1948: l’Informe Kinsey. Des d’una perspectiva metodològica, l’Informe Kinsey era un autèntic despropòsit (per a alguns, un frau científic* premeditat) que semblava tenir com a única funció l’homologació estadística de determinades conductes, entre les quals la del mateix investigador durant la seva adolescència. Alfred C. Kinsey advocava per la idea del contínuum sexual, en què no hi havia exactament homes ni dones, ni homosexuals ni heterosexuals, ni adults ni nens. Tot quedava subjecte a una escala i, en conseqüència, tot era relatiu. Era acceptable la sexualitat entre adults i nens? Resposta: “Què és un adult, què és un nen?” A tot això caldria afegir que les identitats sexuals són meres construccions culturals (Foucault) i que el poder s’amaga en aquestes construccions per dominar-nos (aquí la llista seria llarguíssima: des de Wilhem Reich fins a Herbert Marcuse, passant pel sociòleg valencià Josep-Vicent Marquès , mort fa poc).
D’ell mateix, abstractament, aquest procés de relativització no només era legítim, sinó també necessari: les enormes oscil·lacions que ha experimentat la noció de majoria d’edat, per exemple, tant des d’un punt de vista històric com geogràfic, resulten indiscutibles. El problema és que en aquell precís context la constatació anterior quedava subordinada a un objectiu purament ideològic que, al seu torn, confluïa en un procés de canvi social molt fondo. Aquestes són precisament les turbulències que van conduir a fer que una pel·lícula com La petita (1978), de Louis Malle, protagonitzada per una nena de 12 anys (Brooke Shields), que feia el paper de prostituta i apareixia completament nua, fos rebuda a l’època amb tota normalitat. Avui, per moltíssim menys, Malle tindria problemes seriosos. A l’Espanya de la mateixa època les coses eren molt semblants. El 1979, l’Orquesta Mondragón publicava el disc Muñeca hinchable, amb lletres d’Eduardo Haro Ibars, que deien coses com aquesta: “L’home dels caramels (...) a la porta de l’escola / espera per fer-te feliç / I si vols amb ell gaudir / no t’has, nen, d’espantar / Ell té sempre el que et farà fruir.” Ja que hi som, el cantant d’aquesta formació, Javier Gurruchaga, tenia un paper secundari en una pel·lícula que Pedro Almodóvar va rodar al cap de pocs anys, Què he fet jo per merèixer això? (1984). En una determinada escena, el seu personatge demanava permís a la mare d’un nen d’uns vuit o nou anys, interpretada per Carmen Maura, per consumar amb tots els ets i uts una mena de matrimoni pedòfil. No hi ha en aquella escena ni un signe de denúncia, ans al contrari.
Debat per tancar
Abans hem apuntat que el debat esdevingut fa uns mesos sobre les múltiples denúncies de pederàstia interposades contra determinats clergues catòlics es va tancar en fals. Interessadament, es van exagerar unes coses i se’n van ometre d’altres. A més, l’Església catòlica va tenir una actitud titubejant i ambigua, que va contribuir a elevar mediàticament determinats rumors a la categoria de fets. El paper d’alguns intel·lectuals va ser també decebedora: en només unes quantes setmanes molts van passar de relativitzar lúdicament el cas Polanski a esquinçar-se la túnica per altres casos similars que s’atribuïen a capellans. Heus aquí, justament, el motiu bàsic pel qual el debat esmentat es va tancar en fals: ningú no ha volgut reconèixer el rerefons ideològic de l’assumpte, que condueix per força a una revisió seriosa del que en el seu moment es va anomenar revolució sexual.
La pederàstia està documentada de fa molts segles, però la seva legitimació data de fa ben poc temps, almenys en un sentit modern. No és casual que la primera gran renyada que va rebre la icona generacional del Maig del 68, Daniel Cohn-Bendit, estigués relacionada amb les seves fantasies sexuals amb nenes de cinc anys.
Tanquem l’article amb la mateixa pregunta estúpida amb què l’hem iniciat: el sexe és de dretes o d’esquerres? Ideologitzar determinades pulsions humanes, siguin del tipus que siguin, és com a mínim absurd. Però oblidar la realitat d’aquesta ideologització, que en el cas que comentem es va produir fa poc més d’una generació, és directament deshonest. El sexe, en totes les versions, no és ni de dretes ni d’esquerres, ni religiós ni laic, ni antic ni modern, ni progressista ni conservador. I la pederàstia és un tema incòmode, però real, i per això no convé soterrar-lo ara precipitadament amb excuses de dretes o d’esquerres, amb subterfugis o bé religiosos o bé laics, amb velles fal·làcies o amb subtileses postmodernes acabades de pintar. Ja que, per desgràcia, el tema està sobre la taula, tractem-lo honestament.
Cultura/s, 20 octubre 2010
* http://en.wikipedia.org/wiki/Alfred_Kinsey: vegeu l'apartat "Controversial aspects of his work". En resum, se l’acusa d’haver basat algun dels seus treballs en l’estudi d’un sol cas.
