(Aquests textos es van publicar a la revista infoReflex l'any 2005, amb motiu del centenari del naixement de Coromines)
* * *
El cànon de Coromines
per Narcís Garolera
El 27 de maig de 1993, tres dies després que van concedir al poeta J. V. Foix el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Coromines escrivia al seu admirat Josep Pla una carta en la qual, entre altres coses, li deia: “No vull que en aquest moment deixi de sentir que sóc al seu costat. Vostè sap que jo poso la força d’estil per damunt de la recerca preciosa, el gruix humà per damunt de l’alambí, la literatura d’abast nacional molt més alta que el brodat de cenacle, l’essència per sobre de la quintaessència, i comprèn què hauria fet jo. Ara el que cal és que això es repari sense altre ajornament.”
Com se sap, Pla no va rebre mai eixa distinció, per molt que Coromines considerara que se la mereixia més que altres escriptors catalans. En el català literari del poeta de Sarrià, el filòleg hi trobava “massa nata”, segons que va deixar escrit en el seu impagable diccionari etimològic. Si Pla considerava que Foix escrivia en provençal (per l’abundància de formes arcaiques en els seus texts), Coromines jutjava negativament fins i tot la producció literària dels trovadors, pel seu preciosisme lingüístic, igual que la poesia dels noucentistes, que els imitaven en eixe punt.
Parlant un dia amb Coromines –al qual vaig tenir el privilegi de tractar en els seus darrers anys–, li vaig preguntar l’opinió sobre la llengua literària de l’autor de L’Atlàntida, i em va respondre, amb veu greu i sentenciosa: “Si existeix un escriptor que tingui autoritat en la llengua catalana, aquest és Verdaguer.” No cal ni dir que des de la meua modesta condició d’estudiós del poeta, compartisc la seua afirmació categòrica. Una ajustada selecció dels elements de la llengua allunyà Verdaguer de l’arcaisme i del castellanisme, recursos estilístics més que freqüents entre els escriptors catalans de l’època. Verdaguer fou conscient, ja en en els seus primers escrits, que el català culte havia de basar-se en un registre comú a tots els parlants, i no gaire allunyat de la llengua viva (però no dialectal).
En el seu diccionari, Coromines consignà que Carner, Riba i altres membres del “cenacle antiverdaguerià” de la Secció Filològica del IEC, optaren per la pronúncia aguda de ciclop, en comptes de cíclop, forma ajustada a l’accentuació grega de la paraula, i usada per Verdaguer, Costa i Maragall. Fer malbé els versos d’estos poetes –afegeix Coromines– “és un atemptat a la nostra tradició literària i nacional”.
Coromines valora positivament la prosa de Narcís Oller, un “escriptor independent, de lèxic bo i autèntic”, i no sent gaire confiança pel del “amadrilenyat” Víctor Balaguer. El filòleg considera Joaquim Ruyra “un excel·lent prosista, el consultor constant de Fabra en la redacció del diccionari”. Per Coromines, Joan Maragall i Prudenci Bertrana són “els escriptors més robustos i representatius” de la literatura catalana del canvi de segle. En uns quants poemes de Maragall –en La vaca cega, per exemple– el filòleg aprecia “moments estilètics de gran nivell”, i creu que fóra molt injust “titllar-lo de descurat o de massa indulgent”, opinió que encara hui manté més d’un professor de filologia catalana.
Coromines té molt present l’encert lingüístic i literari “dels millors clàssics mallorquins” (Aguiló, Costa i Joan Alcover), però reprova els escrits de Llorenç Riber, “de retòrica subalterna i llibresca”. Troba Eugeni d’Ors “de regust afrancesat”, i no li agraden las filigranes lingüístiques de Bofill i Mates, massa allunyades del català parlat. I, tot i que no sol invocar l’autoritat de Carner en matèria de lèxic –per l’ús arbitrari de la llengua–, el considera “un escriptor modern i de fina percepció”, si bé reconeix que escriu “en corda estètica més enlairada i calçant coturn”. Tanmateix, i perquè no hi haja equívocs sobre les seus preferències literàries, Coromines ens va sorprendre un dia, després de dinar, recitant, de memòria, una extensa poesia de Carner, que feia l’efecte com si haguera estat escrita per ell mateix.
Justament per usar el català amb normalitat, jutjava Josep Pla com “un gran escriptor, amb més sentit comú que entelèquia”, i no deixa d’admetre –malgrat l’animadversió per qüestions personals: el veia com un “poeta de balancí” i trobava “repugnant, pornogràfica i estúpida” la seua novel·la Vida privada– que Sagarra fou “assidu observador de la natura viva i dels seus noms”, i fins arriba a incorporar en el seu diccionari una paraula usada únicament –i solament un colp– per l’escriptor barceloní. Llàstima que Coromines no haguera llegit –ell, inveterat lector de les Mémoires de Saint-Simon– les fastuoses Memòries de Sagarra, aparegudes el 1954, quan el filòleg, resident en Amèrica, es trobava immers en la publicació del seu diccionari etimològic castellà, i no podia seguir les novetats literàries en català...
Este sumaríssim repàs a algunes de les opinions literàries de l’il·lustre etimòleg reflectix una valoració positiva dels escriptors poc arbitraris i pròxims a l’ús normal de la llengua catalana. De Verdaguer i Maragall a Pla i Sagarra existix una utilització pareguda del català i una expressió literària, sense afectació ni gratuïtat, que Coromines compartix i recomana. Tant de bo els escriptors catalans de hui destinaren una estona cada dia a fullejar, a l’atzar, les planes del seu impagable diccionari!
(Original publicat a Cultura/s, 15 juny 2005, amb el títol “Verdaguer, Maragall, Pla...”)
* * *
Cent anys del naixement de Joan Coromines
per Joan Solà
Joan Coromines i Joan Solà (foto: Joan Ferrer, Fundació Pere Coromines)
És tot un repte descriure o resumir i valorar en aquest espai l’obra gegantina de Joan Coromines (1905-1997), i a més a més opino que té ben poca utilitat: vivim de precipitacions, de flamarades que se succeeixen vertiginosament les unes a les altres. Però vaig acceptar la petició i miraré de fer-ho. Deixant de banda mil detalls, el nostre personatge ocupa un lloc central en la romanística i en la lingüística europea per tres obres: el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954-1957), després ampliat (1980-1991) amb l’ajuda de José Antonio Pascual; el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-2001) i l’Onomasticon Cataloniae (1989-1997).
La primera obra és la que li ha donat més fama internacionalment, però la va fer forçat per la impossibilitat d’emprendre les altres dues, les úniques que li interessaven, quan va haver d’exiliar-se a l’Argentina. Allà es va saber espavilar per comptar amb els materials necessaris i va emprendre l’astoradora tasca de buidatge sistemàtic de totes les revistes i treballs principals de la romanística, especialment la hispànica, incloent-hi edicions de textos. Ho va fer a mà i gairebé tot sol: “Tinc consciència que vaig arribar al límit de les meves forces”, diu al seu mestre Menéndez Pidal. I aquest és el valor principal de l’obra: fent un salt enorme en un buit quasi absolut, posava a l’abast de la investigació futura tot el que es coneixia fins al moment.
I per mi aquest és també el valor principal de les dues obres catalanes, però ara en una proporció incomparablement més gran. Per a la castellana aplegava, ordenava i discutia informació aliena; per a les altres recorregué a peu dos mil municipis de parla catalana, va controlar tota la bibliografia existent, incloent-hi tots els diccionaris des de l’època medieval, i, atenció, va buidar pràcticament totes les obres antigues i de la Renaixença, molts cops directament dels manuscrits, a més d’una gran quantitat de registres d’ajuntaments i parròquies, d’obres històriques, etcètera. Ningú abans havia pogut fer res de remotament semblant, i dubto que es pugui fer ni tan sols avui amb la informàtica. La informàtica permet emmagatzemar i gestionar quantitats grandioses de dades: però abans cal aplegar-les, saber què vol dir una paraula, on és viva i com es pronuncia en cada indret.
D'assegador ens diu: “En tinc notes preses (1932-1970) de 84 localitats”; de còrrec: “L’he sentit centenars de vegades”; per a bocaterrosa, en restableix la forma fent un recorregut breu per tota la història de la llengua; el mateix fa amb somiar (rebutja somniar, i amb el seu estil ràpid i afuat dispara contra els mestretites i els correctors: “Els escriptors somien, els correctors... somnien imposar-se’ls”). I si llegeixen les gairebé 1.900 línies dedicades a venir veuran tota la lingüística romànica admirablement manejada i ordenada i amorosament detallada, amb tots els avatars fonètics, semàntics i sintàctics.
La seva informació consta, anotada amb escrúpol notarial d’indrets i dates, des que tenia cinc anys (1910) fins al final dels seus dies. Ningú no havia fet abans aquest prodigi, però quasi és més important saber que en català ja no podria fer-lo ningú més, pels canvis profunds del territori i de la demografia. Un tret essencial del personatge és que des de molt aviat va tenir clara l’orientació que pensava donar a la seva vida, i això no és cap deducció piadosa de santoral: ell només retia homenatge a una pàtria i a una llengua; i per a ell viure i treballar eren sinònims. La resta avui és secundari. Per exemple, el seu caràcter: l’alta autoestima, que li impedia aprofitar les aportacions de col·legues i fins l’induïa a escarnir-los rudement; que no li deixava aprofitar obres tan importants com Vida privada de Sagarra (la despatxa amb un “ecs!” alguna vegada que l’esmenta: Sagarra havia fet befa d’un déu de Coromines, son pare) o citar les edicions imprescindibles de Miquel i Planas.
I és secundari que es refugiés en dos conceptes molt criticats, la llengua sorotàptica i el mossàrab. I és secundari que l’errés ací i allà, per a delit d’esperits incapaços de veure i sentir la llengua i la ciència més enllà del nas. Avui és secundari... només fins a cert punt: el nostre gegant pretenia elevar el català a la categoria científica de les grans llengües, però va aixecar murs de rebuig, afegits al que ja és normal en aquest món, com en d’altres: que cadascú es preocupa només del que és seu i que les llengües menudes no tenen interès científic. En canvi no és secundari que els seus diccionaris catalans estiguin esquitxats d’emocions lingüístiques i de versos aliens i propis: era la seva llengua, era la seva pàtria, com són les meves.
La Vanguardia, 20 març 2005
* * *
El filòleg caminant
per Joan F. Mira
El filòleg caminant recordava aquell dia els camins valencians, com ara aquells del 1961, a l'Alt Maestrat, quan va tenir aquell accident que qualifica d'horrorós: "Feia molta calor", diu, "i em vaig deixar ensibornar, em vaig deixar pujar en una moto, i pujant el coll d'Atzeneta vam caure i vaig quedar tot ensangonat i brut, i li vaig dir a l'home, no, no, deixe'm, que ja continuaré a peu. Després a Atzeneta vaig fer l'enquesta i vaig buscar un taxi per anar a Castelló i posar-me una injecció contra el tètanos". I després va continuar cap a baix. "El 61 vaig arribar fins a Morvedre. El 62 vaig fer tota l'Horta, vaig arribar fins al Xúquer i vaig fer tota la Ribera, fins al Benicadell. El 63 vaig arribar fins al sud del tot".
I en arribar a un poble i començar a fer preguntes, no tenia problemes? "Sí, sí que en vaig tenir. Però jo pensava que al País Valencià en tindria més, i en vaig tenir menys: hi havia més desconfiança en certes zones del Principat. Això depenia del lloc. Per exemple a la Serra d'en Galceran, allí l'alcalde devia estar guillat: es va negar a donar-me cap informació, i fins i tot em va tirar alguna indirecta, que si preparàvem la tornada dels rojos o això... I aleshores me'n vaig anar al capellà, i el capellà va dir, no home, no, aquest senyor no ve ací amb intencions de guerres ni res... També em van passar coses en altres llocs: a Carcaixent em va agafar la Guàrdia Civil, a l'informant i a mi, ens van sorprendre a la muntanya i se'ns van emportar detinguts al quarter. Això també m'havia passat per aquí dalt, prop de Balaguer, se'm van endur de nit per la muntanya, i jo els feia llum amb la lot als dos guàrdies que em portaven...". I per tot el País Valencià, a la gent no li va molestar mai que fóra un català qui venia a preguntar aquestes coses? "Miri, jo dissimulava una mica, però al cap d'un moment ja es notava que jo no era valencià, i llavors jo els deia, miren és que jo sóc fill de valencians, el que passa és que he viscut des de jove a Barcelona, però em sent valencià". Continuava la conversa. I d'Elx, no recorda ningú? "El dia que vaig arribar a Elx, feia una calor tan horrorosa que no hi va haver ningú que em volgués acompanyar al camp. A Monòver sí, allà em va rebre el fill de l'autor de Canyís i canyissaes, com li deien? Amo, Joaquim Amo".
El prodigi de la memòria es repetia, recordava exactament cada poble, tots els pobles, i què va fer i amb qui va parlar en cada lloc, com el van rebre, a Petrer, a Crevillent, a Guardamar, per fi, quan va arribar a l'extrem del llarguíssim itinerari: "Uf, quin descans, vaig dir-me". I a Sueca, evidentment, va trobar Joan Fuster. "Oh, a Sueca i Cullera em va ajudar molt Fermí Cortés. I en Giner Perepérez també. Vam passar tota l'Albufera, i el tros aquell que se'n diu... dels Sants de la Pedra. Però sobretot al Palmar, allà vaig trobar un pescador que em va portar amb una d'aquelles barquetes amb perxa, vam estar dos dies, anant a les mates i als redolins... I en Fuster va ser el meu àngel de la guarda, ell m'anava guiant. I recordo que va passar allò que el van cremar en efígie, en una falla, jo precisament aquells dies era a Gandia... encara el veig entrar en l'hotel, em va mirar així...".
Ja podem suposar de quina manera el devia mirar. Divertit de saber-se digne de ser cremat a València. I del meu poble?, preguntà Eliseu Climent, present en la conversa: jo sóc de Llombai. "Home, i tant, la vall dels Alcalans, allà vaig tenir una de les grans sorpreses de la dialectologia, que en Sanchis Guarner no ho sabia: que allà no parlen apitxat". Els d'Alfarb especialment, digué Eliseu. "No, a Catadau encara més. Però a Llombai em va cridar l'atenció sentir dues o tres vegades un home que distingia la g de la tx, i vaig pensar: deu ser un valencianista; però no, després anàvem per una d'aquelles Carxotes, no en diuen Carxotes?" Mare de Déu, digué Eliseu, com se'n pot recordar? "...pel bosc, pel mig del bosc, i allà amb un home totalment rústic vaig notar que no hi havia cap falta, que la g era g i la s era s i no ss, i no m'ho havia dit mai ningú, que allà hi havia una illa que no apitxaven". I a Tàrbena, senyor Coromines? "Oh, Tàrbena, allò és un altre cas. Allà hi havia aquell home, com es deia? Monjo, no es deia Monjo? També em va acompanyar aquell Giner de Pego, que era cronista, i amb ell vam córrer molt per la Vall d'Ebo, després per la Vall de Gallinera. Allí sí que tinc un gran record, em van acompanyar un avi i el seu nét, encara recordo que em van ajudar a pujar un petit cingle, i des d'allà vaig continuar tot sol cap a la Vall d'Alcalà. I vaig trobar un pagès que em va acompanyar fins al coll de Rates...".
I de tot això feia molts anys, aquell dia de primavera del 1990, quan vam passar tantes hores amb el savi increïble, Joan Coromines, i quan escric i recorde aquella entrevista irrepetible fa ja cent anys del naixement d'aquell home que havia caminat tots els camins, que havia conegut tots els pobles i poblets, i que els recordava tots.
Avui 26 març 2005
Joan Coromines amb Joan Sales, editor de Lleures i converses d'un filòleg
* * *
El tremp de Joan Coromines
per Josep Faulí
Ara que el filòleg Joan Coromines faria cent anys, el seu nom és ja un nom indiscutit. La premsa d'aquests dies ho explica prou clarament, però encara ho explica millor la història dels anys que ens separen de la seva mort (1997-2005), que han estat un referèndum continuat a favor de la seva figura i, especialment, de la seva obra. Coromines ha tingut i té una posterioritat dolça, ja que, respecte a ell, no ha tingut cap vigència aquella norma consuetudinària que sembla fixar un període de fredor o refredament en el temps immediatament posterior al de la mort del personatge.
En resum es pot dir d'ell, adaptant l'expressió tan repetida, que va ser més, força més, que un simple filòleg. La persona, no cal dir-ho, és indivisible, però en ell el mateix pou de ciència té prou força per fer oblidar el tarannà o l'home, és a dir, l'homenot autèntic que, de fet, ho sustenta tot. Té prou força, però no pot fer-ho, perquè Coromines, més enllà de la ciència, va ser tot valor i entusiasme, decisió i determinació. Savi sí, però savi amb un tremp no menys extraordinari que la seva ciència.
Parlo, doncs, del tremp, un tremp que l'acompanyava tothora i que intento descriure a partir de tres experiències viscudes des de la màxima proximitat. Són fets d'ahir, potser massa llunyans i tot, però reals i significatius. Són fets d'aquells que passen de l'anècdota de cada dia a la categoria de la història. Fets que defineixen i expliquen el que, de vegades, no és pas precisament fàcil d'explicar.
1972. El jurat de la Lletra d'Or, al qual pertanyo des del 1970 i del qual formaré part fins al 1982, atorga el guardó, que correspon al millor llibre del 1971, a Lleures i converses d'un filòleg, de Joan Coromines. Aquest, acompanyat per Joan Sales, que n'és l'editor, assisteix al sopar de lliurament al restaurant El Tinell. És un acte senzill i, en bona part, emocionat: per la presència del filòleg, pel pes de la seva vida tan atzarosa com fecunda i, sobretot, per les seves paraules pedagògiques sense ser embafadores, patriòtiques sense ser de registre baix, entusiastes i, a la vegada, respectuoses. És, a més, una presència normal del filòleg en la nostra vida de cada dia, de la qual la història l'ha separat tant i tant. La deferència de Coromines pel seu editor, la sol·licitud a atendre qüestions repetides però vives i, sobretot, la claredat de les definicions i de les preses de posició pinten el tremp de l'home educat i servicial. Potser és el tremp urbà del personatge. O el tremp de les bones relacions de civilitat, tot i un context que no sempre fomenta aquestes bones relacions. Un tremp civilitzat, tot i que sabíem –i encara vàrem saber més bé després– que aquella correcció podia ser foc i que el caliu de l'inconformisme romania ben viu. Delicioses, a més de profundes, no cal dir-ho, les disquisicions a l'entorn de maduixa i maduixot en un moment en què encara faltaven 13 anys per a la publicació de l'article corresponent al volum cinquè del seu Etimològic i complementari.
1974. En aquella època va aterrar al diari on treballava un director d'importació,* personatge que es va especialitzar a demanar-me cada vegada una cosa més difícil. Primer com que, importat com era, no coneixia ningú, volia connectar amb un professor de dret determinat i l'hi vaig connectar. Després volia que el degà dels arquitectes prologués un llibre, i el va prologar. Finalment, en la via de com més difícil millor, se li va ocórrer que Joan Coromines havia d'escriure, si més no una vegada, al diari. I també ho vaig aconseguir, però no va ser pas fàcil. Perquè el filòleg només volia fer-ho en català i el director importat el que volia, precisament, era que ho fes en castellà. Coromines, irreductible; el director, que no sabia com sortir-se'n. Gràcies a això vàrem engendrar un monstre a doble columna català-castellà. Recordo molt bé que al filòleg no li sabia greu aparèixer en un mitjà de comunicació en llengua castellana, que és com anaven escrits tots aleshores, però repetia una vegada i una altra que ell, en un diari de Barcelona, només podia escriure en català. Era el tremp del patriota, el tremp del lluitador, que a ell li agrada col·locar –d'això se'n diu amor filial– en el sac de l'herència paterna, perquè [...] el màxim heroi d'en Joan era, precisament, en Pere Coromines, és a dir, el seu pare.
1984. Joan Coromines va ser distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1984, però ara el recordo menys per aquest honor que pel que ell mateix va fer quan, olorant, en determinat moment, que el volíem premiar, es va adreçar per carta a tots els membres del jurat amb una doble petició: que no el distingíssim a ell i que premiéssim un altre il·lustre filòleg. Això formava part també del seu tremp: més enllà de l'encert o desencert de la tria, més enllà d'algunes consideracions anteriors d'ell mateix i més enllà de la canonització de Josep Pla feta per ell en oposició a la història del mateix premi, el seu gest era clar, era un gest segurament més humà que no pas estrictament just, tot i que, sens dubte, el seu candidat, que era Josep Maria de Casacuberta, també el mereixés. Aquí el tremp enllaça amb el seu concepte de l'amistat i dels valors.
La civilitat, el patriotisme i l'amistat formen part del gran Coromines de sempre. Aquest tremp el va acompanyar en el seu llarg viatge per la vida i pels continents. Em sembla que, en aquest moment de justes recordacions, val la pena de valorar l'home total. Entre d'altres coses perquè dubto que, sense fer-ho, la gran valoració diària fos prou justa i exacta.
"El filòleg català més gran de tots els temps" (Joan Solà, 1995) és també el conversador civilitzat del restaurant El Tinell, el patriota que només vol escriure en català a la premsa de la dictadura i l'amic que reclama honors més per als companys de sempre que per a ell mateix. És, no cal dir-ho, el mateix filòleg guardonat que, el 1989, escriu al ministre de Cultura espanyol: "L'única nació i l'única llengua meves, a les quals reto incondicional homenatge, són la nació i la llengua catalanes."
Avui 22 març 2005
* N. de l’editor d'infoReflex: Faulí es refereix al Diario de Barcelona. Aquell director era Manuel Martín Ferrand, nomenat l’any 1973; va plegar el mateix any 74 per anar a Nuevo Diario; actualment escriu al diari ABC de Madrid.
* * *
La casa de Coromines
per Toni Sala
La casa de Coromines, al carrer Colom n. 30 de Pineda de Mar (foto: El Punt)
Joan Coromines va passar els últims vint anys de vida a Pineda de Mar. [...] A mitjan anys seixanta, Joan Coromines va comprar-se un solar de cent metres quadrats a Pineda i va fer-s'hi una casa. Jubilat, va començar a ocupar-la a partir de l'any 1967, i s'hi va acabar retirant. Aquí no el coneixia ningú, tret de quatre [...]. Només sortia de casa el dia de la setmana que la dona que s'encarregava d'ell feia festa. Aquell dia havia d'anar al restaurant. [...] La casa de Pineda és a tres vents i es troba en una cantonada del carrer Colom, entre edificis de pisos, molt a prop de l'estació. Últimament han pintat la tanca de blau marí. És tota la novetat dels últims anys, però algú ja ha tingut temps per fer-hi una guixada amb esprai. És una casa visiblement abandonada, amb les parets ennegrides i els quatre pams de terra de darrere la tanca plens de matolls i males herbes: qui sap si hi va arribar a haver mai un jardinet. És dubtós que la casa s'hagi repintat d'ençà que va edificar-se. Les reixes de les finestres s'hi van posar després: el ciment de les potes no es va pintar. En vida de Coromines, jo havia passat alguna vegada de nit davant d'aquesta casa. Llavors, a davant, hi havia un pi. A través del vidre prim veies la bombeta encesa, penjant despullada del cable trenat. T'imaginaves aquell home de noranta anys allà a sota, encorbat a sobre els papers. T'explicaves perfectament el respecte i la comprensió mutus que van tenir-se Joan Coromines i Josep Pla. Eren, encara, dos grans constructors solitaris. Avui més aviat tenim resistents i dilapidadors; tot tornarà. Quan passem davant d'una finestra, pensem què s'hi deu fer al darrere. S'hi sopa, s'hi discuteix, s'hi mira la tele o s'hi fa ganxet. Al número trenta del carrer Colom, llavors, s'hi redactava el Diccionari etimològic.
El Punt 21 març 2005
