dissabte, 23 d’abril de 2011

Llibres mastegats, llibres pretensiosos

per Quim Monzó

«Hi ha un tipus de lector –o de receptor– que és capaç de captar allò que és evident i prou: el primer nivell. Això passa en literatura, en periodisme, en cinema, en televisió... Si aquest primer nivell és molt simple, decideix que tot plegat és simple. Però és incapaç de veure-hi més enllà: no hi sap veure els nivells dos, tres, quatre... Però això és problema seu, no pas del llibre, de l’article, de la pel·lícula... És el típic lector de best-seller: necessita que aquest primer nivell –obvi, evident– estigui carregat de pretensions, d’una certa fabulació històrica, d’alta cultura prêt-à-porter. Aquesta mena de lector o de ressenyador, que es queda en el primer nivell i prou, quan hi troba tot aquest embolcall –aquest sí que realment banal– s’escorre de gust i considera que està davant d’una mostra d’alta literatura. Podem parlar d’un tipus de best-seller potser una mica més pretensiós i més hàbil. És la mena de llibre que sembla que permet saber moltes coses sobre, per exemple, el cristianisme al segle catorze. Tot això ho dóna molt mastegat, perquè el lector ja ho trobi a la façana i no hagi de dedicar-hi la neurona que li rebota dins del crani. Va haver-hi un moment –als anys seixanta i setanta– que l’obligació era fer literatura que parlés de la lluita de classes, de la qüestió nacional, de la lluita de la dona... Si una novel·la complia tots aquests requisits progressistes, se la considerava una gran novel·la. Encara que, de fet, fos una absoluta mediocritat. Ara tot això ja no hi és –els mandarins ja no són marxistes, sinó conservadors o mitòmans–, però han aparegut uns altres requisits. Es tracta sempre de fer novel·les de recepta.»

(Quim Monzó, citat per Manel Ollé a Quim Monzó, col·lecció «Retrats», AELC, 2008)