dissabte, 9 d’abril de 2011

Reflexions sobre la pedofília

D’amor?
per Laura Freixas

[…] El protagonista de la nova novel·la de Gabriel García Márquez, Memoria de mis putas tristes, decideix regalar-se per als noranta anys una noia verge de catorze. […] I quin és el tema de fons d’aquesta obra? Els crítics no n’han tingut ni el més mínim dubte. Com un sol home, tots, entendrits, eixugant-se una llàgrima, l’han qualificada com “una història d’amor”. […]

Ingènuament, havíem cregut que l’amor era per definició cosa de dos: un que estima (i a estones, o alhora, odia) i un altre que també odia i estima, i que era això, la reciprocitat, el que ho feia interessant, imprevisible i a vegades inaguantable... No havíem caigut que existeix una solució infinitament més senzilla: un estima, sent, desitja, plora, odia, declama, pateix, diu que està enamoradíssim, assaboreix tots els turments i gaudis de l’amor..., però ell sol amb ell mateix, cap a ell, damunt d’ell, davant d’ell, des d’ell, en contra d’ell, en ell, enmig d’ell, fins a ell, per ell, rere ell, segons ell i sense ell, davant d’un altre que per un motiu poderós (ser menor d’edat, o estar adormit, o fer-ho per diners, o tot plegat, o ser un gos, un gat, una nina inflable o una foto clavada amb xinxetes) no pot badar boca... I mira que no se’ns havia acudit.

(La Vanguardia 22 novembre 2004)

* * *

Quan la pederàstia és art
per Andrés Trapiello

Se’ns presenta aquests dies a les llibreries una novel·leta [de Gabriel García Márquez], saludada pels crítics amb adhesions aferrissades. S’hi explica la història d’un home que decideix, per festejar i festejar-se el norantè aniversari, recórrer a les macarroneries d’una vella alcavota. Ella, seguint el desig del client, li proporciona després del pagament convingut una verge de 14 anys, a la qual agença de manera adequada per a l’ajuntament. […] Un dia la sotmet i encula mentre ella renta la roba. L’escena, sempre mentre ella treballa, es repetirà durant anys, sense paraules. […]

Se’ns diu: fem una societat més justa i lliure. Però d’aquesta aspiració sembla que n’estan exempts els artistes, sacralitzats com a faraons egipcis. […] D’aquesta manera, ens ve a dir aquesta societat esquizofrènica, la pederàstia, per exemple, és vergonyosa, repulsiva i punible en la realitat, però no quan passa a ser “obra d’art”, que en aquest cas no sols no la perseguirem, sinó que elevarem la conducta a model, encensant-lo amb el poder i la glòria… […] Ningú no ha preguntat res a la nena, tot i que […] s’assegura al final que desitja anar-se’n a viure amb el vell. No caldria sinó.

(Magazine, 21 novembre 2004)

* * *

Art o pornografia?
per Margarita Rivière

Tenen alguna cosa en comú el Nobel colombià i la pornografia infantil d’internet, tan perseguida? Els vicis, si són de genis, rics i famosos, serveixen per fer caixa. Els pederastes anònims deuen sentir-se discriminats: han d’amagar el vici, tancar el negoci i respondre davant la llei. Márquez serà el gran èxit editorial de Nadal i, amb això, els nens, que ho cacen al vol, veuran confirmats els seus dubtes, si els en quedava cap. Art o pornografia?, hauríem preguntat de manera ingènua en altres temps. Avui la realitat parla per ella mateixa: ni art ni pornografia, negoci!

(El País 19 desembre 2004)

* * *

Part de la lògica social?
per Jaume Funes, adjunt del Síndic de Greuges per a la Infància

El salt que hi ha entre l'època on veure un petó al cinema era un pecat mortal i el moment actual, en què qualsevol nen ha pogut veure com es fa l'amor en un videoclip o a través de la xarxa, és descomunal. Si s'accepta, com a part de la lògica social, que tot allò que apareix als mitjans existeix i és bo, es contribueix a la banalització i a la normalització de qualsevol cosa. Si aquesta màxima serveix, resulta que tot el que hi ha als mitjans no té per què ser negatiu. Això provoca una construcció de la sexualitat diferent.

Em temo molt que una bona part de la gent que s'ha descarregat aquests vídeos [es refereix a una trama desmantellada aquests dies formada per joves que abusaven sexualment d'infants, fins i tot d'un o dos anys, i que filmaven els delictes i en distribuïen les imatges per la xarxa] no són subjectes anormals des del punt de vista social o psicològic, sinó que han assolit l'amoralitat de qui accepta que si les imatges són allà tampoc passa res si se les miren. Ningú els condemnarà a l'infern ni patiran rebuig social. I tota aquesta dinàmica sí que pot facilitar l'aparició de més abusadors.

(Entrevista de Marta Ciércoles a l'Avui, 29 maig 2005)

* * *

(Aquests extractes es van publicar a la revista infoReflex els anys 2004 i 2005)