dissabte, 16 d’abril de 2011

Pompeu Fabra, la tasca i l'esperança

per Quim Torra

- Va obrir la porta a la modernitat
- Va construir una llengua de cultura, nacional, referencial; amb l'objectiu que la llengua escrita reflectís la parlada, que fos clara i lògica, autònoma i germana de les altres d'Europa


Trenta-u de gener de 1939. Agullana. Els escriptors i els intel·lectuals, i les seves famílies, que s'havien refugiat a Can Perxés fugint de l'avenç imparable de l'exèrcit franquista comencen a entrar al Bibliobús i al camió d'assistència social que els portarà a l'exili. Un home amb una pipa als llavis es queda a baix, ajudant les dones a pujar, tustant l'espatlla amistosament als vells, somrient-los, encaixant. Qui podria haver-los acomiadat de Catalunya més bé que Pompeu Fabra?

Que lluny quedaven els anys de Bilbao, on va guanyar la càtedra d'enginyeria que el va apartar uns quants anys de Barcelona! Hi va ser feliç, al País Basc; allà van néixer les seves filles i va poder aprofitar el temps per estudiar la llengua amb intensitat. Aleshores, en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906 les seves conferències van aixecar arreu un crit que va arribar a Prat de la Riba: “Que torni Fabra!”. L'any 1907 havia començat a caminar l'Institut d'Estudis Catalans. Quatre anys més tard, s'hi va crear la Secció Filològica. La va presidir Alcover, i Fabra en va formar part amb Segalà, Guimerà, Maragall i els dos grans aliats amb què va comptar incondicionalment: el poeta Josep Carner i mossèn Frederic Clascar, aquell “soldat de la llengua catalana”, confessor de Prat, que tenia com a lema: “Tot el que fem és pel català”. Els tres van ser els pontífexs de les normes que van arribar el 1913. Va seguir el diccionari ortogràfic i la gramàtica catalana. Aquella llengua escrita inservible es convertia, per fi, en una llengua com qualsevol altra. S'estava complint el seu objectiu màxim: “L'ideal que perseguim no és la resurrecció d'una llengua medieval, sinó formar la llengua moderna que fóra sortida de la nostra llengua antiga, sense els llargs segles de decadència literària i de supeditació a una llengua forastera”.

Havíem estat reduïts al folklore i a una llengua escrita dialectal per a eunucs, maldestre, borda, anàrquica. El provincialisme engavanyat ens estava portant a l'extinció. Però una generació va alçar-se, senzillament perquè volia ser més lliure, més audaç, més moderna. I sense una llengua fàcil, còmoda i culta, tot inexcusablement alhora, res no s'hauria aconseguit. Gràcies a Fabra s'obria la porta a la modernitat via la normalitat. Estrenàvem una llengua i les seves possibilitats van fer el miracle. Verdaguer n'havia salvat l'ànima; Fabra en salvava el cos. Ja no miraríem mai més a Madrid, sinó a París, Londres o Berlín. El món sencer era nostre, perquè nosaltres ja podíem escriure sobre el món sencer.“Si a mi se'm considerava una mena de símbol de la llengua catalana, em va semblar molt clar que, si jo fallava, fallaria la llengua. I m'era evident que si la llengua fallava, fallava tot”. No, ni Fabra ni la llengua no van fallar. I la porta que havia obert ens va permetre abocar-nos al cosmopolitisme i abraçar un futur escàpol que se'ns havia resistit.

Represaliat i destituït de la càtedra durant la dictadura, va acceptar entusiàsticament la presidència de Palestra, aquella entitat que Josep Maria Batista i Roca va fundar amb la intenció de difondre entre els joves la llengua, la història i la cultura, per construir ciutadans lliures d'un país lliure. En un dels seus discursos clamava: “Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l'ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida”. Simpatitzant d'Acció Catalana, arribaria a ser-ne candidat en unes eleccions que, contra ell, ERC va presentar un capità de l'exèrcit espanyol. Per eterna vergonya de tots, va guanyar el militar. President del patronat de la UAB, va ser empresonat al vaixell presó Uruguay arran dels Fets d'Octubre de 1934. “La pàtria és la terra i el poble, i tot allò que el poble pot fer damunt d'aquesta terra”, va dir en una conferència de Palestra.

Un parell d'anys abans, el 1932, va sortir el Diccionari general de la llengua catalana, l'obra mestra de la nostra cultura. Infatigable, va continuar treballant i treballant, i després van arribar noves gramàtiques i cursos de català. Jordi Ginebra i Joan Solà van sintetitzar la seva ideologia, criteris i objectius: aconseguir una llengua moderna de cultura, nacional, referencial; una llengua escrita que reflectís la llengua parlada; que fos clara i lògica, autònoma i germana de les altres d'Europa. Aquest va ser el seu llegat. Mai no va defallir en la tasca; sempre va tenir confiança.

Va ser l'últim a pujar al camió. “Me'n vaig a morir a França”, va xiuxiuejar a Benguerel, que es quedava. Potser no va poder sentir com aquest, en el mateix moment en què es tancava la porta, li donava les gràcies per tot.

(Avui, 10 abril 2011)