dissabte, 9 d’abril de 2011

Qui pateix per les Lolites?

per Cristina Ramírez Roa


Vladimir Nabokov va causar un gran enrenou els anys 50 quan va introduir amb la seva novel·la homònima el concepte de Lolita en el llenguatge quotidià: es diria que és una situació de precocitat en el desenvolupament i coneixement físic i psíquic de caràcters i comportaments sexuals mitjançant experiències i vivències prematures, en les quals la nena és capaç d'experimentar i despertar passió amorosa o forts sentiments eròtics i sexuals en els altres.

Lolita, avui dia, podria tenir entre 9 i 13 anys. Molts són els factors que expliquen el fenomen, però el més clar és, sens dubte, una identificació exagerada amb ídols de moda que s'aprecia en comportaments sensuals i provocadors molt avançats. La família no està exempta de responsabilitat, per no saber detectar el perill a què aquestes preadolescents puguin estar exposades, o pel xantatge al qual es veuen sotmesos per la nena, perquè les seves amigues fan això o allò altre i ella no ha de ser diferent.

Observem que s'avança d'una manera notable l'etapa del showing (el coqueteig), caracteritzada per conductes dirigides a provocar en l'altre una atenció especial i a aconseguir que es fixi en nosaltres, actuant com un mirall que ens informa que tot marxa bé. El coqueteig es manifesta entre els 13 i els 15 anys i és, d'altra banda, un indicador sa i necessari perquè influeix en la construcció de l'autoestima.

Si una Lolita s'inicia als 9 anys, hem de reflexionar sobre el fet que, a aquesta edat, la família representa un paper estel·lar en l'autoritat, en la transmissió de valors, en la contenció social i en l'acompanyament actiu en la quotidianitat de la filla. És l'edat de preparar els suports psicològics i morals tan necessaris per a l'inici immediat de l'adolescència. Però encara no està previst el joc amorós, perquè tampoc s'han desenvolupat les habilitats socials adequades per a la valoració i la presa de decisions davant d'una invitació o correspondència a participar en el joc proposat.

Considerem que ser Lolita és una estafa social, perquè les vivències a què s'obliga no es corresponen amb el que és propi de la seva edat i es constitueixen en elements distorsionadors de la seva personalitat, difícils de portar psicològicament i socialment per part de les nenes. Davant de frases com per exemple "vull ser famosa", "vull ser com María Isabel" o preguntes com "¿estic sexi?" o "¿quan em puc posar tanga?", podem pensar que són coses de nenes; però si es fan reiteradament i s'acompanyen d'aïllament, secretisme, comportaments inadequats amb adults i baix rendiment escolar, ens suggereixen més vulnerabilitat, un pes insuficient dels valors familiars i una influència negativa dels mitjans i del grup. En definitiva, una invasió –il·legal?– dels mitjans de comunicació en els somnis infantils, sota la responsabilitat de la família i la passivitat dels estaments educatius. La seva maduresa aparent, adobada amb independència precoç, li permet moure's sense la supervisió de l'adult.

Com s'ha d'actuar, doncs, quan hi ha indicis o pistes de futures Lolites? Ens espanten els pares que s'emocionen amb les exhibicions que les filles fan a la televisió, en concursos dubtosament infantils i en els quals s'aprecia clarament la diferència que hi ha entre una nena Lolita i una altra que no ho és. Quan es contorsionen imitant cantants famoses, vibra l'audiència; però altres persones amb sentit i sensibilitat, i els professionals de l'educació i de la salut psicològica i mental, tremolem de pànic pel trist futur que es presenta per a elles, que no són conscients del morbo que produeixen en l'audiència –o potser sí?–, i els pares no són capaços de ponderar els perills d'aquest fals èxit al qual exposen les seves nines.

La família responsable ha d'estar alerta a canvis que apuntin cap a comportaments inadequats per a l'edat. Ha d'acompanyar la nena en el seu desenvolupament i actuar en l'escenari corresponent representant el paper de pares, no d'amics. S'ha de corregir, marcar límits i, com dèiem alguna vegada, contradir i contrariar si és necessari, perquè només d'aquesta manera s'arribarà a madurar i a comprendre els valors associats a l'adolescència, com són l'autocontrol i el respecte per un mateix i pels altres. […]

El Periódico, 8 gener 2006

(L’autora de l’article, reproduït l’any 2006 a la revista infoReflex, era aleshores professora del Departament de Psicologia Evolutiva i de l'Educació de la Universitat de Barcelona)