dissabte, 17 de març del 2012

Les dones de la ‘primavera àrab’

Per Maria-Àngels Roque

Els joves i les dones han estat els protagonistes principals de l’anomenada primavera àrab. Sense líders polítics, religiosos ni intel·lectuals, algunes joves es van convertir en icones mediàtiques que incitaven a sortir al carrer i a resistir tant a Tunis com a Egipte, però també a països més conservadors com Bahrain, Líbia o el Iemen.

La mitjana d’edat dels països àrabs és de 23 anys, els joves no només són els més nombrosos sinó també els més formats, i el mercat de treball no absorbeix tots els que acaben el sistema escolar, la qual cosa suscita una immensa frustració.

La sociòloga Fatema Mernissi, a propòsit de les revolucions àrabs, comenta que són producte d’un canvi de mentalitat i de la pèrdua de la por: “Per mi, la revolució dels joves del 2011 mostra a la fi aquesta transformació radical de la cultura, de les mentalitats i de les referències, siguin aquestes sexuals, polítiques o econòmiques.

Per ser conscients del que està passant cal recordar que tots els contes de les Mil i una nit acaben amb aquesta frase: “L’alba va atrapar Xahrazad i ella va callar, perquè era el final de la paraula permesa.” Les actuals Xahrazads parlen sense parar des d’Al-Jazira, són directores de programes, periodistes que qüestionen sense temor els governants. No es pot entendre el que ha passat als carrers amb la revolució del gessamí si no veiem com es destrueixen les relacions de força i de submissió horitzontal. Sembla que ara s’està descobrint Facebook, però els satèl·lits havien començat molt abans: en la majoria de les televisions es podia enviar un SMS. Els joves han nascut en un espai interactiu”.

La periodista egípcia Randa Achmawi coincideix amb Mernissi: “A partir del seu descens als carrers per unir-se a les manifestacions contra els governants despòtics, les dones àrabs no han protestat només contra la tirania, la corrupció, la injustícia regnant a cada país, desafiaven alhora l’statu quo de les seves societats conservadores i paternalistes, en què el lloc de les dones és un espai privat i no el de les places públiques o les manifestacions polítiques. A Egipte, les noies joves han gosat desafiar les seves famílies i passar les nits acampades a la plaça Tahrir, cosa que va contra els costums àrabs, segons els quals una jove no ha de passar una nit lluny de la seva família. ‘Els meus pares han intentat tancar-me a casa per evitar que prengués part en les manifestacions, però no ho han aconseguit. Era absolutament necessari que jo fos present en el moment de la lluita pel canvi de la situació del meu país’. Aquesta és una frase recurrent en el conjunt de les joves entrevistades, sigui a Tunis, Egipte, Bahrain, el Iemen o en altres bandes”.

La gosadia ha estat gran: no sols han estat víctimes d’amenaces sinó que algunes han mort. Iman al-Obeidi no va tenir por de declarar que l’havien violat, se li havien orinat i defecat a sobre quinze pinxos de Gaddafi. La determinació i el coratge dels que han donat proves els han permès abastar resultats notables: enviar informació a tot el món a través de les xarxes socials, imposar el principi de paritat de gènere a les eleccions tunisianes o denunciar els abusos comesos pels seus governs contra els drets humans, com en el cas de l’activista iemenita Tawakkul Karman, premi Nobel de la Pau 2011. Presidenta de l’oenagé Dones Periodistes sense Cadenes, encarna sens dubte el paper d’heroïna amb vel: va ser ella qui va organitzar aquestes impressionants manifestacions on es veien les dones amb nicab protestar contra la repressió.

En els alçaments les dones han demostrat no només que estaven disposades a participar activament en les protestes sinó que, en moltes ocasions, eren capaces d’exercir papers de lideratge. Tenim testimonis eloqüents com el de l’activista egípcia Asmaa Mahfouz de 26 anys, actualment membre de l’anomenada Coalició de Joves Revolucionaris del 25 de gener. Poc abans del 25 de gener, dia previst per iniciar les protestes contra el president Hosni Mubarak, va publicar un vídeo a YouTube en el qual deia: “Jo, que sóc una noia, aniré a la plaça Tahrir i tinc la intenció de portar una pancarta on es llegirà el que reivindico. Potser la gent sabrà mostrar signes d’honor. Cap de nosaltres no pot sentir-se segur. Tothom està ara amenaçat. Per aquesta raó, us heu d’unir a nosaltres per reivindicar els vostres drets, els meus drets, els de les nostres famílies. El 25 de gener sortiré al carrer per dir no a la corrupció i no a aquest règim.”

Podran aquestes joves valerosos mantenir els seus drets revolucionaris després de les eleccions? Recordem que l’Algèria socialista de l’FLN va tornar a la llar a les dones que havien lluitat per aconseguir la independència. A Líbia Mustafa Abdel Jalil, president del Consell Nacional de Transició, va declarar després de l’alliberament del país el 23 d’octubre que cap normativa no podria discutir la xaria. A Tunis, Ennahda, el partit islamista moderat que ha guanyat les eleccions, va manifestar que conservarà l’actual statu quo de les dones tunisianes; però quan a la progressista Nozha li argüeixo que a Turquia hi ha un partit islamista moderat al poder, em recorda que a Turquia l’Estat és laic, cosa que no succeeix en cap país de les actuals revolucions àrabs.

Europa, que ha estat molt laxa amb els dictadors, tindrà ara alguna sensibilitat en els avatars polítics que poden influir en els drets de les dones àrabs?

(La Vanguardia, 3 desembre 2011)