Sense veu ni vot
Submissió medieval
Per llei, només la SGAE està autoritzada a gestionar els drets dels autors musicals, de manera que o t’hi dónes d’alta o no cobres. Els socis tenen prohibit fer còpies en CD de la seva maqueta (en el seu propi ordinador), per regalar-les als amics, si abans no es donen d’alta com a productors i no paguen a la SGAE per cada CD que decideixin fabricar. És a dir, l’autor sense discogràfica està obligat a pagar els seus propis drets d’autor. Quan la SGAE fa la liquidació es queda un bon percentatge pel fet de gestionar-los. Si l’autor vol penjar els temes a internet i no paga (per descàrrega!) no hi està autoritzat.
Excomunió
Els socis no tenen dret a desvincular-se de la SGAE quan vulguin. Jo hauria d’esperar fins al 2014. Donar-se de baixa comporta renunciar als diners que et corresponguin pels teus temes. No sé pas qui s’ho queda.
Multa per parlar
La SGAE pot multar un soci fins amb 6.000 euros, si considera que li ha faltat al respecte, i els descompta de les seves percepcions.
Desigualtat
La majoria dels diners que la SGAE reclama als establiments comercials no van destinats a tots els autors, sinó a una part ínfima. El repartiment és proporcional a les vegades que un tema sona a la ràdio o a la TV. Novament, el privilegi d’uns quants. Es pot dir el mateix del controvertit cànon digital.
Més en un concert que en tota la vida
[...] Els autors que, amb o sense discogràfica, no podem fer la inversió necessària per tal de vendre centenars de milers d’àlbums, guanyem més en un sol concert que amb tota una vida de vendre discos. Aquesta immensa majoria, a la qual pertanyo, el que necessitem són concerts i els concerts només surten si la gent ens coneix, si la nostra música circula lliurement.
Difusió és vida
Si venc 2.000 discos però ningú el descarrega per internet, la venda em donarà per a un sopar i em sortiran petits concerts. En canvi, si en venc 1.000 i en descarreguen 10.000, la venda em donarà per a un esmorzar però tindré més públic i més concerts, veritable font d’ingressos. [...] Un artista amb pocs recursos només vol que la seva obra es difongui. Però el mutilen, i diuen que ho fan pel bé de la música.
Errors en la liquidació
Les liquidacions que arriben de la SGAE són absolutament indesxifrables. Un any l’Agència Tributària, al meu esborrany de renda, indicava que segons la SGAE havia cobrat una quantitat X, quan en realitat havia cobrat 4 o 5 cops menys. Vaig presentar una instància al registre de la SGAE sol·licitant que revisessin si això ja havia passat altres anys. No em van contestar, però sí que hi va haver un ingrés silenciós de la quantitat que em devien.
Drets morts
Preocupat per una informació apareguda a la premsa segons la qual aquesta societat ingressava milions d’euros anuals per drets no reclamats pels socis, els vaig demanar per correu electrònic si em recomanaven fer una reclamació per si de cas no percebia tot el que havia de percebre. Van contestar dient que les reclamacions es fan quan els drets corresponents no s’han cobrat. Però com es pot saber si això passa? En sis setmanes no hi va haver resposta, tot i reiterar el dubte unes quantes vegades més. Finalment, em van indicar que no calia reclamar, però que com que tot és possible podria ser que no estigués rebent el que em correspon.
Prohibit decidir
Poden canviar els directius, però els autors continuarem sense poder decidir com, quan i qui gestiona els nostres drets. És increïble que hom no pugui penjar una cançó nova lliurement a internet o que a mi, que ingresso una misèria per la meva música, per explicar això em puguin posar una multa de 6.000 euros els qui guanyen el que desenes de milers d’autors no guanyarem mai de la vida.
*Joan Feliu és membre de Vacabou, duet de pop electrònic. El 2003 va publicar el primer disc, editat per Primeros Pasitos.
(Extractat i adaptat de Público, 14 juliol 2011)
