–Un sentiment positiu que té tres notes al seu si: afinitat, intimitat i donació.
–Donació?
–És la capacitat per donar i rebre amor.
–En què es diferencia de la de l’amor conjugal?
–L’amor conjugal és una relació d’amistat amb sexualitat, i hi ha la possibilitat de crear una família, tenir un projecte comú. L’amor conjugal necessita un treball d’artesania: és alquímia, màgia i codis secrets. Art i ofici.
–Que bonic.
–Un poeta espanyol del segle XIII diu: “Corazón que no quiera sufrir dolores, pase la vida libre de amores”.
–Quants amics es poden tenir al llarg de la vida?
–Quatre o cinc amics íntims. No més. Per falta de temps i perquè l’amistat exigeix una exclusivitat. L’amic de veritat vol que tu siguis molt seu.
–Però hi ha diferents categories d’amics.
–La majoria de les amistats, entre el 80 i el 90%, es queden en la banda mitjana: gent amb qui hi ha bona relació, però on hi ha territoris on un no deixa entrar l’altre, calaixos tancats amb clau.
–Com haurien de ser les amistats de la banda mitjana-alta?
–Fructíferes, positives, refrescants. No és el mateix la gent que veiem sovint que la que veiem de tant en tant. L’amistat íntima és com la curació de tots els mals. És com tenir un psiquiatre a mà, per explicar-li les penes i les alegries, els dubtes.
–Per descarregar-nos.
–Exacte. Freud parlava molt de la importància de descarregar els continguts negatius. Catarsi significa alliberament de continguts interiors.
–Per què es perden amistats?
–L’amistat es fa de confidències i es desfà amb indiscrecions. I es dilueix per no veure’s, per no trucar-se, per no cuidar-la. És un òrgan viu.
–Quines són les malalties de l’amistat?
–La indiferència, la incapacitat per comunicar-se, els prejudicis i no ser capaços d’acceptar un diàleg il·lustrat sobre temes en què hi ha desacord. I, sobretot, passar de l’amor a l’odi.
–És curiós amb quina facilitat es passa d’amics a enemics.
–Com diu Kafka, el cor de l’home és una casa amb dues estances: en una hi ha l’alegria, i a l’altra, la tristesa. Diu la llegenda que no convé riure gaire fort perquè podria despertar la tristesa, que és a l’habitació contigua. De l’amor a l’odi hi ha un pas. Els grans amics es coneixen els defectes i, si hi ha una traïció, es passa a l’odi.
–Avui les dones tenen més amics que abans.
–L’amistat entre home i dona és suggeridora. I a vegades té el risc que d’aquesta trobada salti l’espurna de l’enamorament.
–Què és enamorar-se?
–Crear una mitologia privada amb algú. És a dir: “No entenc la vida sense tu. Ets part fonamental del meu projecte”. És trobar-se a si mateix fora de si mateix.
–Què es pot fer quan hi ha el perill de ruptura d’una amistat?
–Parlar amb claredat i exposar el que ha passat: una mala interpretació, una frase desafortunada. El perdó també és necessari. Donar o rebre el perdó, i lluitar per oblidar.
–Per a vostè, la felicitat consisteix, entre altres coses, a oblidar.
–La meva definició de felicitat és tenir bona salut i mala memòria, i ser capaços d’oblidar els greuges.
–Quina mena de greuges?
–Els de paraula, com la desqualificació, el comentari frívol, el menyspreu, no haver defensat l’amic quan era absent. El greuge pot conduir al rancor i el rancor, psicològicament, significa sentir-se dolgut i no oblidar.
–Com es pot gestionar?
–Enfront del rancor, el millor que hi ha és el diàleg, encara que costi molt, i la capacitat per perdonar.
–I quan algú diu: “Jo perdono, però no oblido”.
–Està dient molt poc. El perdó autèntic comporta una elaboració, passar les pàgines negatives.
–Què és la maduresa?
–Serenitat i benevolència. Deien els escolàstics que la felicitat era la tranquil·litat en l’ordre. Tenir ordre per dins, pau interior. I, en segon lloc, benevolència.
–Com la defineix?
–Benevolència és la capacitat per concedir a l’altre la complexitat de la vida. Posar-se en el seu lloc. La maduresa és equilibri, estabilitat, domini de la situació; és aprendre a donar a les coses que ens passen la importància que realment tenen.
(El Periódico 3 juny 2009)
