Europa sense nosaltres

Deu o dotze de cada cent catalans han fet com jo i han votat no, un no europeista, “no sense nosaltres”. Com que molts dels que ja els anava bé el sí no han anat a votar, el percentatge de nos s’ha enfilat dins gairebé el 28 per cent. Però aquesta xifra no ens ha d’enganyar. Les enquestes ja deien que els del no érem cap a un 10 per cent. Els de CiU van veure que anaven mal dades i van decidir que no valia la pena lluitar per fer apujar una mica més el llistó. Què haurien aconseguit? Segons els seus càlculs, ben poca cosa, potser que en comptes de 10 o 12 fóssim 20 o 25? Bé, potser amb l’ajuda i l’esforç d’algú més seríem uns quants més, però em sembla que no gaires més. El PSOE és ara com ara molt poderós: mitjans públics, mitjans privats. No es pot lluitar contra això. Bé, s’hi ha de lluitar si tens una mica d’ètica, però saps que tens gairebé tots els números a la rifa dels perdedors. Ara els partits, com sempre, es barallaran per atribuir-se èxits, i hi ha una cosa que haig de dir. ERC no es pot atribuir el suposat bon resultat –èxit?, quin èxit?– del no, perquè em consta que ha tingut a les mans instruments i mitjans poderosos per fomentar el no i s’ha estimat més no fer enfadar gaire els socialistes. A canvi d’alguna cosa? Segurament, els polítics són així, no paren de vendre coses i de traficar amb l’ètica.

O sigui, a Europa Catalunya no existeix. Ara potser ens concediran alguna engruna, però no com a reconeixement d’un dret que ens haguéssim guanyat o que tinguéssim per naixença, sinó gratis et amore, per la pura bondat, prodigalitat i munificiència del rei que de tant en tant llança monedes al poble no perquè se les mereixi, sinó perquè el sobirà és magnànim.


(Afegitó posterior, 22 de febrer. M'adhereixo al que diu Desclot a l'Avui: "El cronista planteja una qüestió per incordiar i entelar tanta alegria. Per què el sí pot ser tan esquifit quan es tracta de votar constitucions europees i ha de ser qualificat amb matrícula d'honor quan el Parlament basc proposa un nou text estatutari? De transcendència molt més limitada, aparentment, que el Tractat europeu. Quan són els espanyols els que han de decidir poden fer-ho amb una minoria anòmala d'una quarta part del cens. Quan són els bascos els que pretenen aprovar alguna cosa que els afecta, necessiten que fins i tot Múrcia hi digui la seva. I els retrauen, també, "dividir" el poble basc. Els referèndums divideixen? Diumenge no ens vam dividir tots en les cinc opcions habituals: vot nul, vol en blanc, sí, no i abstenció? N'hi ha que enreden i n'hi ha que es deixen enredar." Molt ben dit, no? Aquest comentari de Desclot rebla també allò que us deia fa uns dies a les notes sobre l'intent frustrat de debatre el nou Estatut basc al Parlament espanyol.)

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)