Escriu Graupera:
“S'ha de ser curt per dir que el Vaticà té la culpa de l'extensió de la sida perquè els negrets viuen segrestats per la moral romana. Els homes africans troben humiliant posar-se el profilàctic perquè la potència sexual la mesuren també per la capacitat de deixar prenyada una dona, i és en el vessament del semen dins la dona (terra fèrtil per ells) que hom troba el veritable plaer i sentit del sexe. O no hem inventat nosaltres la píndola? Els africans ignoren el Papa pel que fa al sexe, en tots els sentits. Igual que els europeus: ningú no pensa en el Papa al llit. Ells ja saben què és la sida, i com es contagia. I seran conscients de la necessitat del condó, igual que vostè i que jo, per por a la malaltia i a la mort.” (Jordi Graupera, Avui 31 gener 2005).
Jo afegeixo: dir que “els pobres negrets” depenen del que digui el papa per cardar amb goma o sense és clarament ofensiu, és racisme.
O sigui, la gent que es dedica a cardar no pensa en el papa quan ho fa, ni la seva actuació depèn del que digui o deixi de dir el papa. Els capellans parlen a convençuts i els diuen “abstingueu-vos” i també “sigueu fidels a la vostra parella”, que són consells, diguem-ho tot, que també dóna l’OMS juntament amb el dels condoms; i són consells que només de vegades poden convèncer gent poruga que dirà “saps què?, jo, per si de cas, avui no en tinc ganes”.
No veig que el papa faci un grandíssim greuge a la humanitat, en tot aquest assumpte. No cardar no és pecat, suposo...
És clar que dir això és molt políticament incorrecte, i per tant tabú, perquè l’any 2005 no cardar sí que deu ser pecat. I suposo que és per això mateix, perquè és políticament incorrecte, que m’agrada posar-ho en qüestió. O, en aquest cas, repetir-ho, perquè qui ho ha dit ha estat en Graupera. Eh, eh!, a mi no em digueu res, la culpa és seva.
* * *
I ja que parlem del políticament correcte, copio dos altres extractes de premsa de fa uns dies:
“[…] Mai, en la meva memòria, hi havia hagut tanta por de manifestar-se en termes que no coincideixin amb el políticament correcte. Molta gent diu en privat el que no gosa dir en públic. Encara més, molta gent diu en públic el contrari del que diu en privat. […] Pot ser que […] el progrés marqui línies semblants a les que es defensen. Però no seria bo que el políticament correcte substituís el debat ni que es definís per por. La democràcia té debilitats, però cap de les limitacions seria prou bona per justificar la por d’opinar. La llibertat d’expressió no és només per a uns quants, a tothom arriba el seu emparament. Només la majoria podria –i no ho hauria de fer– definir el políticament correcte. El millor seria no definir-lo mai.” (Miquel Roca i Junyent, La Vanguardia 18 gener 2005)
“Afirmava recentment Miquel Roca en aquestes pàgines que mai, fins on arribava a recordar, el políticament correcte havia estat tan precisament definit com ara. […] He recordat el crimental del qual parla Orwell a la novel·la 1984. En la totalitària Oceania inventada per Orwell, el crimental o crim mental és considerat […] com el pitjor dels crims. Per a les autoritats d’Oceania, el crimental és un delicte que atempta contra el blanc-i-negre i contra el doblepensar. El blanc-i-negre no sols consisteix en la bona voluntat de dir que el blanc és negre quan ho requereix la disciplina de partit, sinó també en la facultat de creure’s que el blanc és efectivament negre i fins i tot d’arribar a saber-ho de tal manera que s’arribi a oblidar que abans s’havia cregut el contrari. Aquesta facultat és inseparable d’una peculiar habilitat mental, el doblepensar, que permet una contínua alteració del passat. […] En el terrible escenari que pinta Miquel Roca, el crimental tal vegada apunta, com una amenaça, en l’horitzó, però el que impera és allò que podríem anomenar el crimverbal, i el blanc-i-negre es presenta sota una versió edulcorada, com a mera bona voluntat de dir que el blanc és negre o d’estalviar-se qualsevol judici públic sobre la matèria. […] Resulta preocupant que, en determinats cercles, la llibertat d’expressió d’uns sigui presentada com una amenaça per a la lliure expressió d’uns altres, com si la democràcia estigués en perill davant una presumpta dictadura de certa opinió publicada, precisament la dels qui no tenen cap més poder que el de la paraula. És un tema sobre el qual caldria pensar amb calma.” (Josep Maria Ruiz Simon, La Vanguardia 20 gener 2005)
Bé, perdoneu les llargues parrafades. Us deixo que mediteu, com demana Ruiz Simon.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
