Ara bé, no cal pensar que les llengües que s’imposen a d’altres –i que podríem anomenar linguòfagues [...]– són només les llengües d’estats poderosos i rics o de pes demogràfic considerable. Algunes llengües demogràficament petites també fan desaparèixer d’altres llengües, a vegades a escales de territoris molt petits o de circumstàncies molt peculiars.
A Alaska, avui, totes les llengües autòctones es troben en una situació desesperada, la majoria en via de substitució per l’anglès, però entre els segles XIX i XX algunes llengües autòctones ja havien patit una mena de guerra interna. I una d’aquestes, el tlingit, havia guanyat aquesta guerra gràcies a un pes demogràfic superior i a la vitalitat econòmica relativa també superior. El tlingit, parlat al sud d’Alaska, ha anat substituint d’altres llengües també autòctones, com l’alutiq, l’eyak i el tagish. Avui, però, mortes aquestes darreres llengües, el tlingit també es troba en via de desaparició i es calcula que només queden al voltant de dos-cents parlants d’aquesta llengua, tots bilingües amb l’anglès.
Catalunya Nord mateix, abans de patir la gran davallada lingüística per culpa del sistema polític, econòmic i, sobretot, ideològic francès, va ser també un microexemple d’aquest eixamplament de territori. Des de la creació dels departaments francesos, el 1792, Catalunya Nord inclou els dos terços d’una comarca occitana, el Fenolledès, la qual ha tingut històricament lligams de proximitat humana molt estrets amb Catalunya.
En aquesta comarca occitana, la proximitat humana va fer que l’occità reculés a favor del català. Cinc pobles del Fenolledès –la Tor de França, Cassanhas, Montalbàn del Castèl, Bèlestar de la Frontièra i Trevilhac– són de població occitana però de parla catalana. O ho eren, és clar, ja que el francès ho està arrasant tot...
L’exemple més clar, a nivell mundial, d’aquesta relació tan sovint mortífera entre llengües en l’escala dels idiomes sense estat poderós ni economia de primer pla és certament el suahili. Aquesta llengua de l’immensa família bantu, nascuda en una franja de la costa oriental de l’Àfrica, s’ha anat estenent cap a l’interior del continent per la força del comerç i, progressivament, dels estats que l’assumien. Avui es parla, amb estatus diferents, en una desena de països, entre els quals hi ha Moçambic, Kenya, Tanzània o Uganda, i és avui l’única llengua africana que pot valer-se de ser lingua franca internacional, en una escala subcontinental. Si bé té només cinc milions de parlants com a llengua materna, es calcula que és parlat, en diversos graus de competència, per més de cinquanta milions de persones.
Aquest èxit innegable provoca l’arraconament de llengües autòctones i, per tant, contribueix a l’empobriment lingüístic universal. També, però, ha permès a Àfrica, si més no a una part d’Àfrica, de resistir de l’interior a l’envestida de les llengües dels antics colonitzadors. Queda per determinar si en aquest context l’arraconament val la pena, o no.
(Article extractat de Presència, 31 desembre 2010)
