dilluns, 2 de febrer de 2009

Reptes publicitaris (4): La pujada del gener


Dues empreses importants, d’aquelles que publiquen anuncis a tota pàgina als diaris i bàners generosos a internet, han coincidit enguany en un lema, a partir de la anomenada* «cuesta de enero», una denominació que em penso que ve del temps del Franco, o d’abans i tot. És evident, doncs, que els creatius d’aquests lemes eren espanyols, i segurament una mica carrinclons, per dir-ho finament.

Què ha de fer un traductor que es troba aquest pollastre damunt la taula?

Doncs, ha de fer el que pugui, com sempre. Però en el primer cas la traducció és realment esfereïdora: «La costa de gener ara ja no costa tant» (Telefónica). «La costa de gener»?? En el segon cas em sembla que s’ha fet més bé, tenint en compte el punt de partida: «La pujada del gener amb Alcampo fa menys pujada.».

No crec que el/la traductor/a que ha fet la feina per a Telefónica sigui el/la d’altres vegades. O bé, com passa tan sovint, ell/a ho ha fet bé però l’empresa li ha rebutjat la proposta perquè «s’aparta massa de l’original».

* Si fóssim coherents, crec que caldria escriure la anomenada sense apostrofar, exactament igual com s’ha d’escriure la anormalitat i no l’anormalitat, perquè la anomenada també es podria confondre amb un possible la nomenada. No em sembla tan important el fet que Fabra, en establir aquesta excepció, donés només exemples de mots amb un prefix a- amb valor negatiu (no és el cas de anomenada) com el motiu pel qual va establir l’excepció: els casos «en què la pronúncia exigeix la. Ex.: [...] la anormalitat, la asimetria i semblants (diferenciats, així, de la normalitat, la simetria, &.)» (Gramàtica catalana, 1918, facsímil 2000, IEC, p. 28)


Afegitó del 5 de febrer. Un atent vigilant del vigilant que hi ha a les terres de l’Ebre diu:

«Penso que l’única raó que podria fer defensable l’excepció de l’apòstrof en casos com ara la anormalitat és que cal forçar la pronúncia sense elisió en la llengua oral. És a dir, quan algú veu escrit l’anormalitat no pot caure en cap possible confusió (s’escriu diferent de la normalitat), i només si pronunciem això que acabo d’escriure ens podem confondre.

»L’excepció, tanmateix, és absurda:
- Inventem una excepció en la llengua escrita per a fer una distinció (la simetria - la asimetria) que ja faríem sense que hi hagués excepció (la simetria - l’asimetria).
- En la llengua oral continua sense fer-se cap distinció quan llegim la simetria i la asimetria, atès que en el segon cas (si enraonem normalment, sense afectació) també fem elisió (les vocals en contacte s’unifiquen), tret del cas que pensem que cal aclarir amb èmfasi a què ens referim. Si això és tan important que es reflectisca en la llengua escrita, ¿què fem en una simetria vs. una asimetria, o què feu els catalans orientals per a distingir de simetria de d’asimetria? Està claríssim: ho escrivim com toca sense haver de pensar en cap excepció, i quan parlem ja fem el que podem per a fer-nos entendre.

»I, per a acabar-ho d’adobar, efectivament, podríem estendre el problema a altres paraules com ara la atracció (vs. la tracció), la avinguda (vs. la vinguda), la apagada (vs. la pagada), la assignatura (vs. la signatura)...

»Tot això no cal, em sembla. Les elisions (les que reflecteixen els apòstrofs i les que no) no deixen de ser petites dreceres de la llengua oral, que sacrifiquen de vegades (poques) la precisió perquè volem anar més de pressa. Reivindico, és clar, el dret a no fer les elisions quan parlem i creiem que així ens fem entendre millor (cas de la asimetria en alguns contextos), però quan escrivim no ens fa cap falta marcar res.» (Joan Mascarell, comunicació personal, 4 febrer 2009)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)