La notícia alarmista: els concursos de creditors –suspensions de pagaments i fallides– s’han triplicat l’any 2008 a Catalunya. Quantes n’hi ha hagut? Més de set-centes. Això és molt greu? Sí, però parlem-ne.
«A Catalunya hi ha 33.599 empreses que facturen més d’un milió d’euros, fet que converteix el país [sic] en líder empresarial per damunt d’altres països de dimensió similar com Bèlgica (16.978 empreses), Dinamarca (5.588), Finlàndia (9.172), Noruega (13.192) i Suècia (16.764)» (La Vanguardia, 8 febrer 2009).
D’aquestes 33.600 empreses que facturen més d’un milió l’any, 4.032 (12%) depassen els 10 milions d’euros, i 671 (2%) més de 50 milions. Certament, a Dinamarca, per exemple, el 57% de les empreses facturen més de 10 milions i les que en facturen més de 50 milions representen el 28%. Però aquests percentatges de Dinamarca signifiquen 3.185 empreses (menys que a Catalunya) que guanyen més de 10 milions i 1.564 empreses (més que a Catalunya, ara sí) que en guanyen més de 50. Són dades d’aquest any passat, extretes de l’estudi La dimensió de l’empresa catalana 2008, del Col·legi d'Economistes de Catalunya).
Heu vist enlloc aquests titulars? Heu llegit en cap portada de cap diari «L’any 2008 30.600 empreses de Catalunya van facturar més d’un milió d’euros»? No, oi? Jo tampoc. Aquestes dades que us he reproduït les he hagut de pescar a la penúltima pàgina d’un diari d’aquest diumenge, i ocupaven una miserable mitja columna.
O sigui, la notícia alarmista cal posar-la dins d’aquest context. Queden 33.000 empreses dempeus. Moltes amb dificultats, però vives. I això que no comptem les que facturen menys d’un milió d’euros. Nosaltres estem just a la ratlla.
D’altra banda, l’empresari gironí Josep Serra Quintana escrivia el mateix dia: «Davant la greu situació econòmica sembla que últimament només hi ha un culpable: la banca. No deixo de preguntar-me què n’han fet els particulars, empresaris i, evidentment, les administracions, del gran flux de diners, superàvits i beneficis d’aquests magnífics últims anys. Queda palès que molta gent no ha actuat com calia, no han estalviat, no s’han dotat de recursos propis, ni han fet fons de reserves: s’ha dilapidat tota la bonança? Haig de creure que quasi tot el que es guanyava es malgastava?» (carta als mitjans de comunicació, 8 febrer 2009).
En resum: tret d’excepcions, em fa l’efecte que fins ara pleguen o fan expedients de regulació d’ocupació empreses de cultura espanyola i de sectors molt determinats, empresaris que vivien només de crèdit i no feien estalvi, no tenien tresoreria, es gastaven tot el que ingressaven, cada any consideraven benefici el que trobaven a caixa. Gent que ara, que van mal dades, no volen saber res dels seus treballadors, com si els haguessin fet un favor contractant-los, i si t’he vist no et conec. Són grans empreses, certament, i tenen una gran transcendència social perquè les seves irresponsabilitats les pateixen moltes persones, però són una minoria. Almenys de moment. I sé que hi ha excepcions: empresaris que han quedat entrampats sense culpa. Però són excepcions, tal com jo ho veig.
En canvi, molta gent, milers i milers d’empresaris d’aquest país continuen dempeus, i la immensa majoria aguantaran. Potser no tots de la mateixa manera. N’hi haurà alguns que, malgrat totes les prudències, finalment petaran per manca de negoci, però no a la primera dificultat, que és el que passa ara. I vull creure que fins i tot la majoria dels empresaris que ara lluiten i potser al final hauran de plegar quedaran com van començar, proporcionalment igual com els seus treballadors, no se n’hauran aprofitat. Tots cap a casa, però ells els primers, i segurament sense salvavides, com els altres.
En canvi, potser molts no han crescut en els anys de bonança tant com haurien pogut, però no han crescut tant com voldrien o podien per prudència, perquè no tenen vocació d’aventurers temeraris, perquè saben el trauma que pot suposar el fet de crear llocs de treball teòricament indefinits que en realitat són absolutament precaris i que depenen del primer cop de vent fort.
O sigui, en temps de creixement la gent se sent especialment tranquil·la i satisfeta si aconsegueix un lloc de treball en una empresa d’anomenada –i els amics i coneguts el feliciten: carai, treballes a Tal?– o bé en una empresa xicoteta que té com a client principal una gran empresa –carambes, vosaltres sou els que feu els dallonses de Tal?–, però en èpoques de crisi treballar en aquest tipus d’empreses importants és tenir molts números d’inestabilitat. En canvi, moltes petites empreses, milers, que no facturen gaire i que tenen clients prou diversificats, estan més ben preparats per combatre les crisis, per estrènyer-se el cinturó i per treballar el doble i rebaixar els preus dels seus productes i serveis fins que la torbonada passi. Per poc que puguin, tothom continuarà tenint feina: són empresaris de raça.
Tot això que dic aquí no vol dir que no hi hagi crisi ni que no hi hagi molta gent que ara ho passa malament. El que dic aquí vol dir simplement el que dic aquí, fart de tant alarmisme descoratjador com et trobes als mitjans de comunicació. Ni més ni menys. I no em paga el govern ni cap patronal. Potser, això sí, he extrapolat més del compte el que veig al meu voltant.
(Tampoc ha eixit gaire als diaris la creixent morositat d’algunes administracions públiques en els seus pagaments. Es veu que hi ha altres prioritats, com ara tenir els bancs contents, que no pagar els deutes. No s’adonen que així paralitzen el sistema? Sí, és clar que se n’adonen, però les empreses petites i mitjanes no criden tant com les grosses, no tenen poder com els bancs.)
Fets diferencials (I): Els nounats
Fets diferencials (II): Els difunts
Fets diferencials (III): Madrid-Barcelona
Fets diferencials (IV): Guti
Fets diferencials (V): El Real Madrid
Fets diferencials (VI): Llengües prohibides
Fets diferencials (VII): Els boicots
Fets diferencials (VIII): Obrir els ulls
Fets diferencials (IX): Un poble indòmit
Fets diferencials (X): Sant Jordi pencaire
Fets diferencials (XI): «Bona tarda» i companyia
Fets diferencials (XII): Quina vergonya
Fets diferencials (XIII): Els López
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
