Quan s’acabà la guerra, els joves que teníem vocació d’escriure en la nostra llengua no teníem qui ens publicara. Un jesuïta amic meu ens recomanà a Fuster i a mi que anàrem a visitar Xavier Casp i Miquel Adlert. Ells estaven preparant una editorial en valencià. I a veure’ls anàrem. I així és com passàrem a formar part del Grup Torre. [...] En l’editorial Torre publicàrem Fuster i jo els primers llibrets de versos. I en quina llengua, en quin valencià? Jo vos ho diré. Editorial Torre publicava la Col·lecció L’Espiga. I aquesta era la propaganda que feia: «Col·lecció L’Espiga de obras valencianas. Biblioteca de suma selección, pulcritud i economía. Imprescindible para el buen conocimiento de la Literatura Catalana Contemporánea.» No es tracta solament de la unitat de la llengua, sinó que els autors valencians que publicàvem en L’Espiga pertanyíem a la «literatura catalana contemporánea». ¡Més catalanistes que Casp i Adlert no hi havia ningú! [...]
Doncs, bé. Des que acabà la guerra i durant tot el franquisme, el valencià ha estat la mateixa llengua que el català. L’Editorial Torre, es a dir Adlert i Casp, l’Editorial 3 i 4, Lo Rat Penat, les altres editorials, els llibres, la premsa, etc., que han estat publicats en valencià, ho van fer en la llengua comuna. És quan arriba la transició que comença el desgavell.
Pel que fa a Adlert i Casp i a la llengua, la parella s’inventen una cosa que es deia Consell Valencià, a través del qual, i sota la capa protectora d’un pretés intel·lectualisme, tractaven de fomentar l’anticatalanisme. Fruit de l’activisme d’aquests dos ressentits va ser la publicació a la premsa de València, el 18 de novembre de 1977, d’un manifest titulat «Al poble valencià», on es poden llegir aquestes coses: «Els firmants, hòmens de les més diverses ideologies, però units pel comú denominador d’un idèntic amor a València en la seua irrenunciable personalitat… rebutgem de ple els inadmissibles intents de posar en entredit l’autoctonia de la llengua valenciana –que prestigiaren els clàssics nostres i que el poble ha mantingut en sa evolució natural, relegant-la a un terme secundari i purament dialectal… Reprovem la introducció de texts pedagògics i religiosos que en realitat estan redactats en llengua estranya i difícilment comprensible per als seus destinataris…»
La veritat és que llegir aquest manifest fa riure. Es reproven uns texts que, segons diuen els signants –entre ells Adlert i Casp–, «estan redactats en llengua estranya». ¿Quina llengua deu ser aquesta? Perquè, ben mirat, el manifest està redactat en un ben apreciable català. Tant és així que qualsevol lector del manifest desconeixedor de la maniobra bé podria creure que es tracta d’uns texts en «castellà», ja que en cap moment els redactors no utilitzaren la paraula «català» per a designar aquella «llengua estranya [...] no comprensible per als seus destinataris». ¿Estranya? És la mateixa llengua en què està escrit el manifest. Si és així, tampoc el manifest serà comprensible per al seu destinatari, que és el poble.
El fet és que el mateix dia que és publicà en la premsa el manifest dirigit al poble valencià vaig telefonar a Xavier Casp per a que m’aclarira què volien fer amb aquest manifest i així li ho vaig dir: «Però Paco –a Casp els amics li dèiem Paco–, ¿vosaltres sabeu el que esteu fent? ¿Què aneu a fer amb la llengua? ¿Disfressar-la amb castellanismes?» La seua resposta va ser ràpida: «Aquestes coses no son per a parlar-les per telèfon», i em va penjar. Va ser l’última vegada que vaig parlar amb Casp.
A partir d’ací, Casp i Adlert comencen els desgavells. Han perdut el nord. No poden veure com Fuster s’ha convertit en la figura que estima la joventut universitària. Van quedant-se aïllats, cabrejats, i canvien de jaqueta. Ja no formem part de la «literatura catalana contemporània». Comencen a inventar-se un valencià que fóra distint del català, inventant-se ortografies estranyes, disfressant paraules, eliminant els accents, castellanitzant paraules... D’ací naixerà el blaverisme, que és el nom amb el qual s’identificarà el moviment irracional anticatalanista. I entra en dansa la política. A la dreta això de l’anticatalanisme li venia molt bé. No tenint programa que oferir al votant, presentar-se davant el veïnat parlant-li que els catalans ens volen imposar la seua llengua i furtar-nos els nostres clàssics, la paella, l’arròs amb fesols i naps, la ceràmica de Manises i les mantes de Morella... podria resultar un míting atractiu.
Afortunadament, els escriptors valencians conscients i les editorials valencianes sensates han seguit escrivint i editant en la llengua comuna, com s’ha fet des de les Normes de Castelló fins als dies de hui. I així seguiran. [...]
(Extractat i adaptat de l’article «Lo Rat Penat i la llengua», publicat a Levante-EMV, 9 maig 2011)
