La llengua mediterrània

per Pere Saumell

No crec que la solució "valencianocatalana", com a nom de la nostra llengua comuna, pugui reeixir de cap manera, i certament es pot interpretar com una cessió, ni que sigui nominalista, que podria comportar temptacions de secessió prou serioses i altres problemes més endavant. No veig clar que sigui necessàriament millor "valencià-català" que no que al PV se'n digui "valencià" a seques. Perquè el fet que se'n digui "valencià" es pot defensar sense transcendentalismes dient que és el nom que allà donen a la mateixa llengua, igual com canvien de comarca en comarca els noms dels bolets, dels peixos i de moltes bestioles... En canvi, potser l'oficialització de "valencià-català" implica, per a alguns, una simple voluntat política d'unificar artificialment el que és separat. Acceptarien mai els castellans que el seu idioma es digués castellanoandalús o manxegoespanyol o aragonesocastellà? No, la composició del nom ja implica d'alguna manera com el reconeixement d'una diversitat d'origen, com si dues llengües diferents s'haguessin volgut ajuntar. I, en canvi, cap castellà no es posa nerviós si sent a dir que a Sevilla es parla andalús... Llavors? Tindria cap sentit que a partir d'un determinat moment decidíssim anomenar un tubercle comestible amb el nom de creïlla-patata? No sabem tots –tots els que sabem què és i l'hem tastada– que la patata i la creïlla són la mateixa cosa? Ja sé que hi ha gent que diu que la queraïlla és diferent de la patata, però són gent que no saben què és la creïlla ni què és la patata, parlen per parlar. I als ignorants, no els convencerà pas que algú –qui tindria prou autoritat?– els digui que a partir d'ara s'ha de dir creïlla-patata, perquè ells continuaran dient que la queraïlla és d'ací i la patata d'allà o a l'inrevés. I, en canvi, amb el nom creïlla-patata, des de fora –justament en el terreny on es vol empeltar la denominació composta!– es veurà com una cosa artificial, com una creació de l'enginyeria genètica aplicada a la llengua.

Vull dir: la solució de dir-ne "valencianocatalà" és una solució que potser implica un reconeixement d'unitat, però que alhora altres poden interpretar com que s'hi afirma que existeixen prèviament dues realitats distintes que fins ara estaven separades i que s'uneixen per una voluntat política que serà difícil no considerar artificial.

I a més, aquesta hipotètica denominació internacional no resol el problema del nom científic de la llengua i el seu nom codificat: ctv?, vct?, vac?

Jo proposo autoadjudicar-nos, amb el permís d'Andorra, el nom del nostre mar comú: el Mediterrani.

Em direu: hi ha moltes llengües, al Mediterrani. Tant se val. No hi ha cap llengua que hagi adoptat aquest nom per a la seva. I no hi ha cap inconvenient, em penso, amb una mica de pressió popular i de voluntat política, per fer que a poc a poc es vagi imposant una nova denominació. Nova, sí, però ben natural.

La definició dels diccionaris podria anar per ací:

mediterrani, ània. 1. Relatiu al mar Mediterrani i a les terres amb què està en contacte. 2. Llengua que, amb diverses variants com són el català i el valencià, l'alguerès, el tortosí, les diverses varietats balears, etc., es parla en terres de l'oest de la Mediterrània... (Bé, ho deixo per als lexicògrafs)

Això permetria que tothom pogués dir que parlava la "seva" llengua (català, valencià, mallorquí, alguerès, rossellonès o el que sigui) sense sentir-se incòmode, quan vulgui dir la varietat dialectal, i alhora es podria reconèixer en el nom d'una llengua comuna també sense sentir-se incòmode.

Caldria canviar el nom del IEC i d'algunes altres coses, no cal dir-ho.

Evidentment, variaria la meva proposta si tirés endavant alguna altra solució com la del dinàmic promotor cultural d'Elx Joan-Carles Martí, de dir-ne "oriolà" o un altre nom nou que no fos polèmic per ningú, i que garantís, per tant, la unitat futura de la denominació de la nostra llengua comuna.

(La primera versió d'aquest text es va publicar a Migjorn, 29 abril 2003)

«Frívola manipulació de Déu»

No puc estar-me de reproduir de cap a cap el que deia l’altre dia Josep Maria Espinàs al seu article diari d’El Periódico:

«Frívola manipulació de Déu

»Als manaments de la llei de Déu, que naturalment han de seguir els fidels, n'hi ha uns quants amb una base ètica que ha de ser compartida per tots els humans, creients o no creients. Honraràs el pare i la mare, no mataràs, no robaràs, no aixecaràs falsos testimonis ni mentiràs, no desitjaràs els béns aliens... Que un nombre no comptabilitzable de cristians hagin participat en matances horribles al llarg de la història –també en la contemporània–, que hagin robat, si convé a gran escala, i hagin mentit sense cap escrúpol no invalida la bondat universal d'aquests manaments.

»Però hi ha un manament, el segon, que els creients infringeixen amb una frivolitat que no puc entendre. Diu el següent: “No prendràs el nom de Déu en va.” Tinc la impressió que ja n'he parlat alguna altra vegada, però és que el menyspreu d'aquest manament és constant i el practica públicament gent famosa.

»Si un fidel roba, i n'hi ha alguns que ho fan, el que fa és procurar amagar-ho, però no s'avergonyeix de pecar contra el segon manament quan parla en un esdeveniment polític o en els mitjans de comunicació. I l'últim exemple d'això és el d'Angela Merkel. La cancellera alemanya ha dit: "Déu va voler que Polònia i Alemanya fossin veïns...". I ho lligava amb el desig que polonesos i alemanys compartissin una relació pacífica.

»I jo penso: quina idea tan curiosa de Déu, que el fa creador de les entitats polítiques, que juga a posar les peces del puzle mundial, que dibuixa fronteres i en un moment de la història decideix que Alemanya ha d'apoderar-se d'un tros de Polònia i, en un altre moment, diu que els alemanys es retirin uns quants quilòmetres; que vol que Nàpols, Gènova i Pisa siguin independents fins que, al cap dels segles, vol que s'uneixin per formar Itàlia.

»Vostè, senyora Merkel, no hauria de convertir Déu en un fabricant de fronteres, que són realitats canviants i causa, sovint, de guerres lamentables. Si Déu va voler que Polònia i Alemanya fossin veïns, també devia decidir que Portugal se separés de Castella i que aparegués la petita Andorra als Pirineus.

»És cert que sant Lluc va dir que “res no és impossible per a Déu”. Però jo goso dir que sí, que hi ha una cosa que li és impossible: evitar que el facin servir per fer frases o justificar accions interessades.» (El Periódico 21 març 2007)

És llàstima que determinats bisbes i capellans –i laics: seglars clericalitzats– espanyols als quals els aniria bé llegir aquesta reflexió no deuen ni saber qui és el senyor Espinàs. I a més, ells només llegeixen prensa nacional. «Espinàs?, connais pas.» (Ai, no, que no saben francès, que ells amb la seva, que és sens dubte la més llarga, en tenen prou: «¿Espinazo? Para nada, no lo conosemos.»)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)