per Jordi Llovet
[...] Un clàssic és, entre altres coses, un autor que és traduït incessantment –menys els clàssics catalans, que si no han estat gaire traduïts ha estat a causa del desconeixement general de la nostra llengua a l’estranger.
Ara aquest jove gran home de lletres que és Andreu Jaume ens presenta els dos primers volums d’una sèrie que en tindrà cinc i que inclourà tota l’obra de Shakespeare, en tots els gèneres que va practicar: sempre he lamentat que el poeta anglès no es dediqués també a la Història, perquè tindríem la clau més veritable i exacta per entendre què pretenia, almenys, amb els seus drames de rerefons històric.
Andreu Jaume i Random House Mondadori han presentat, per ara, un volum dedicat a les comèdies xecspirianes, i un altre dedicat a les tragèdies. Les edicions, els pròlegs i les notes són d’enorme valor, per bé que escassos, però cal dir que el propòsit dels editors és fer arribar l’obra de Shakespeare a com més gent millor: són llibres barats, al preu de poca filologia anglesa i a costa d’un paper gairebé d’estrassa –ecològic, això sí, aspecte que prou va menysprear, quan encara no existia aquest mite neorousseaunià, l’edició infòlio de 1623, que és especialment luxosa en el cas del Juli Cèsar.
Però no parlarem d’aquesta darrera obra (al volum II, de Tragèdies) per aquest fet, sinó a causa de l’enorme vigència política de l’obra. És sabut que uns veuen en l’actitud soberga de Cèsar –que desafia els famosos idus de març– el perill de la tirania; d’altres incideixen en el conflicte moral de Brutus: assassinar Cèsar per salvar la pàtria, o no fer-ho en honor a l’amistat filial que li professa.
Però hi ha una cosa que avui voldríem subratllar, d’aquesta mateixa obra, que ens sembla posseir tanta vigència com n’ha tingut des de fa més de quatre segles. Quan Juli Cèsar cau sota l’espasa –més aviat devien ser els punyals– dels senadors sediciosos, Brutus entre ells (“tu també!”), aquest es proposa narrar a la plebs la causa de la seva acció violenta, en el fons molt complicada d’explicar. Però Marc Antoni, que al capdavall recolliria el fruit d’aquesta sedició juntament amb Lèpid i Octavi, triumvirs altra vegada, també desitja honorar la memòria de Cèsar i fer un discurs davant el poble. El fan tots dos, doncs, primer Brutus i després Antoni, aquest en un dels monòlegs més famosos de tota l’obra xecspiriana.
L’interessant és que, després que Brutus hagi convençut al poble que Cèsar havia de morir perquè Roma se salvés, els ciutadans queden la mar de satisfets: “Visca Brutus! Visca! Visca!”; i que, al seu torn, després que hagi parlat Marc Antoni, els mateixos ciutadans cridin: “Porteu foc! Fem llenya amb els bancs!”, amb la idea d’agafar Brutus i la resta dels conspiradors i cremar-los. Llavors Antoni diu aquella famosa sentència. “I ara, deixem que facin. Destrucció, fes via; agafa el camí que més t’estimis.”
Shakespeare és ric en ambigüitats i en interpretacions, i aquí tenim, molt ben presentada dramàticament, la frivolitat i el caràcter voluble de la massa, la plebs, el poble. Afegim-hi això: en el fons, tant se val que Cèsar hagués quedat estalviat, com que Brutus s’hagués fet amb el poder, com que Antoni acabi fundant el segon triumvirat. Ser manat per un altre –encara que sigui per delegació parlamentària– és una arbitrarietat, i, en el fons, un acte violent, perquè l’exercici del poder sempre és això, poder. I formar part d’una pacífica o una exaltada població no fa canviar ni un bri aquesta dolorosa realitat, potser només salvada a la democràcia de Pèricles: tota persona que delega el poder en un altre ho fa sense un gran coneixement de causa i està, doncs, condemnat a ser la riota dels governants mateixos, els quals, en tota circumstància, acaben fent amb el seu poble estimat allò que els surt de la barretina.
(Extracte adaptat de l’article publica al Quadern d’El País, 28 juny 2012)
dissabte, 30 de juny del 2012
El poble sempre la paga
Etiquetes de comentaris:
democràcia,
El País,
Jordi Llovet,
Juli Cèsar,
política,
William Shakespeare
dissabte, 23 de juny del 2012
El nen que no havia de néixer
per Empar Moliner
Diu que un metge haurà de mantenir un nen fins al 25 anys «per haver fallat en l’avortament». A part, [...] l’han condemnat a pagar 420.000 euros «per rescabalar els danys morals de la víctima [la mare]».
Si tot va bé, doncs, a partir d’ara, cada mes, al compte corrent de la mare del nen que no havia de néixer hi arribarà un ingrés. En el concepte, potser hi posarà «danys morals» o «indemnització avortament». I potser la mare estalviarà aquests diners en una llibreta perquè el nen, de gran, en faci el que vulgui. Però, qui sap, potser les circumstàncies fan que la dona necessiti els diners que li arriben cada mes [...]. I si és així, potser un dia, amb una amiga, comentarà, com qui no vol la cosa: «Aquest mes vaig molt justa. Aviam si demà, que és dia 1, cobro l’avortament d’en Pau...» Posem que es diu Pau, el nen.
I el cas és que el nen Pau anirà creixent. I un dia potser li preguntarà a sa mare d’on surten els diners que els mantenen. Qui els envia? I ella, esclar, pot optar per dir-li una mentida. Però el que és lògic és que no li amagui la veritat. «Mira, fill, quan em vaig quedar embarassada de tu em vaig veure obligada a avortar, però el metge es va equivocar i vas néixer.» I li explicarà que avortar no ho vol fer ningú. I que quan volia avortar ell no era ell, encara, i per tant no és que volgués «matar-lo». I que ara és molt feliç pel fet de tenir-lo, que no podria viure sense ell, però el metge, com que es va equivocar, paga l’error amb diners. I segur que li farà petons del tot sincers.
I aniran passant els anys i el nen anirà creixent. I arribarà finalment el dia que en farà vint-i-cinc i s’acabarà la paga. Però aleshores ja tindrà l’edat legal per fer amb la seva mare el que ella va fer amb el metge: demandar-la per danys morals.
(Extracte d’un article publicat al diari Ara, 28 maig 2012)
Diu que un metge haurà de mantenir un nen fins al 25 anys «per haver fallat en l’avortament». A part, [...] l’han condemnat a pagar 420.000 euros «per rescabalar els danys morals de la víctima [la mare]».
Si tot va bé, doncs, a partir d’ara, cada mes, al compte corrent de la mare del nen que no havia de néixer hi arribarà un ingrés. En el concepte, potser hi posarà «danys morals» o «indemnització avortament». I potser la mare estalviarà aquests diners en una llibreta perquè el nen, de gran, en faci el que vulgui. Però, qui sap, potser les circumstàncies fan que la dona necessiti els diners que li arriben cada mes [...]. I si és així, potser un dia, amb una amiga, comentarà, com qui no vol la cosa: «Aquest mes vaig molt justa. Aviam si demà, que és dia 1, cobro l’avortament d’en Pau...» Posem que es diu Pau, el nen.
I el cas és que el nen Pau anirà creixent. I un dia potser li preguntarà a sa mare d’on surten els diners que els mantenen. Qui els envia? I ella, esclar, pot optar per dir-li una mentida. Però el que és lògic és que no li amagui la veritat. «Mira, fill, quan em vaig quedar embarassada de tu em vaig veure obligada a avortar, però el metge es va equivocar i vas néixer.» I li explicarà que avortar no ho vol fer ningú. I que quan volia avortar ell no era ell, encara, i per tant no és que volgués «matar-lo». I que ara és molt feliç pel fet de tenir-lo, que no podria viure sense ell, però el metge, com que es va equivocar, paga l’error amb diners. I segur que li farà petons del tot sincers.
I aniran passant els anys i el nen anirà creixent. I arribarà finalment el dia que en farà vint-i-cinc i s’acabarà la paga. Però aleshores ja tindrà l’edat legal per fer amb la seva mare el que ella va fer amb el metge: demandar-la per danys morals.
(Extracte d’un article publicat al diari Ara, 28 maig 2012)
Etiquetes de comentaris:
Ara,
avortament,
Empar Moliner,
família,
maternitat,
vida
dissabte, 16 de juny del 2012
Un homenot amb trellat
per Martí Domínguez
Josep Lluís Bausset era un home amb trellat. Crec que és la millor definició que es pot donar d’aquest homenot de l’Alcúdia: un homenot amb trellat, si voleu. O un home a seques, en el sentit goethià del terme. Ell deia que el seu mèrit era haver arribat a cent anys, i allò, sense ser totalment fals, ja que meritòria era la seua longevitat, li permetia abordar amb un cert escepticisme l’allau d’homenatges i de records.
Santi Vallés recorda com li molestava que el fotografiaren, i com deia que qui es mou no ix en la foto, i ell es movia sempre, de manera que evitava en l’últim moment el flaix del fotògraf. Era en aquest sentit reticent al protagonisme que descartava no sols per la seua modèstia natural, sinó també per un pronunciat sentit del ridícul.
I, tanmateix, Bausset encarnava moltes coses i per això la seua mort ens dol tant. Encarnava l’honestedat, la faena ben feta, el magisteri, l’ús de la paraula. Era un home de bé, d’ideals robustos, de fe indoblegable, de mirada serena. Sentia curiositat, i aquest desig de saber el feia extensible al seu cercle, als seus amics i coneguts. Des del seu racó, des d’aquell poble de la Ribera del Xúquer, va fer pacientment el seu camí (l’home subterrani, que deia Joan Fuster): al seu voltant, a poc a poc, va anar germinant l’obra ben feta del treball pacient. L’Alcúdia li deu molt, però també tota la Ribera, i per extensió tota la nostra cultura. Va encarnar el gust a l’estudi, el respecte a l’autoritat intel·lectual, l’admiració plena pel conreu de la saviesa.
I per això, aquests darrers anys va patir molt, comprovant com es destruïa el país, com s’atacava la llengua, el trist paper fet pels nostres polítics, sense altura ni moral. Crec que ningú no ha escrit un text més dur i adolorit que el que va dedicar a Francisco Camps: en qualsevol país civilitzat un article com aquell, venint de qui venia (què podien retraure-li?), hauria d’haver tingut alguna conseqüència. Bausset potser esperava que el contestaren, però això hauria estat possible si a l’altra banda hi haguera hagut algú amb un mínim de dignitat. Els seus articles van quedar sense resposta, ignorats i menystinguts pels nostres mandataris polítics, però ell va seguir lluitant fins al darrer moment.
Siga com vulga, gràcies a Bausset, i a homes com ell, encara som. I res no està del tot perdut. El recordarem sempre com un homenot amb trellat, com un home que va lluitar, des del seu retir humil, pel que considerava bo i just. Amb rigor i paciència, perquè aquesta era la seua naturalesa.
(Article publicat a El País, 6 juny 2012; la fotografia és de Carlos Pla, del diari Levante-EMV)
Josep Lluís Bausset era un home amb trellat. Crec que és la millor definició que es pot donar d’aquest homenot de l’Alcúdia: un homenot amb trellat, si voleu. O un home a seques, en el sentit goethià del terme. Ell deia que el seu mèrit era haver arribat a cent anys, i allò, sense ser totalment fals, ja que meritòria era la seua longevitat, li permetia abordar amb un cert escepticisme l’allau d’homenatges i de records.
Santi Vallés recorda com li molestava que el fotografiaren, i com deia que qui es mou no ix en la foto, i ell es movia sempre, de manera que evitava en l’últim moment el flaix del fotògraf. Era en aquest sentit reticent al protagonisme que descartava no sols per la seua modèstia natural, sinó també per un pronunciat sentit del ridícul.
I, tanmateix, Bausset encarnava moltes coses i per això la seua mort ens dol tant. Encarnava l’honestedat, la faena ben feta, el magisteri, l’ús de la paraula. Era un home de bé, d’ideals robustos, de fe indoblegable, de mirada serena. Sentia curiositat, i aquest desig de saber el feia extensible al seu cercle, als seus amics i coneguts. Des del seu racó, des d’aquell poble de la Ribera del Xúquer, va fer pacientment el seu camí (l’home subterrani, que deia Joan Fuster): al seu voltant, a poc a poc, va anar germinant l’obra ben feta del treball pacient. L’Alcúdia li deu molt, però també tota la Ribera, i per extensió tota la nostra cultura. Va encarnar el gust a l’estudi, el respecte a l’autoritat intel·lectual, l’admiració plena pel conreu de la saviesa.
I per això, aquests darrers anys va patir molt, comprovant com es destruïa el país, com s’atacava la llengua, el trist paper fet pels nostres polítics, sense altura ni moral. Crec que ningú no ha escrit un text més dur i adolorit que el que va dedicar a Francisco Camps: en qualsevol país civilitzat un article com aquell, venint de qui venia (què podien retraure-li?), hauria d’haver tingut alguna conseqüència. Bausset potser esperava que el contestaren, però això hauria estat possible si a l’altra banda hi haguera hagut algú amb un mínim de dignitat. Els seus articles van quedar sense resposta, ignorats i menystinguts pels nostres mandataris polítics, però ell va seguir lluitant fins al darrer moment.
Siga com vulga, gràcies a Bausset, i a homes com ell, encara som. I res no està del tot perdut. El recordarem sempre com un homenot amb trellat, com un home que va lluitar, des del seu retir humil, pel que considerava bo i just. Amb rigor i paciència, perquè aquesta era la seua naturalesa.
(Article publicat a El País, 6 juny 2012; la fotografia és de Carlos Pla, del diari Levante-EMV)
Etiquetes de comentaris:
català,
El País,
Josep Lluís Bausset,
Martí Domínguez,
País Valencià,
resistencialisme
dissabte, 9 de juny del 2012
La lliçó del fracassat
per Ricard Ruiz Garzón
Que Stoner aparegui en català és un esdeveniment i un petit miracle. Que Edicions 62 n’hagi triat l’aparició per commemorar el seu 50è aniversari [...], només fa que ratificar-ho.
Vegin si no: el texà John Edward Williams (1922-1944) va escriure aquesta obra mestra el 1965, però ningú se’n va adonar. Bé, algú potser sí, perquè la novel·la es va reeditar el 1966, el 1973, el 1981 i el 2003, però cada vegada els seus redescobridors es preguntaven per què una meravella així seguia passant desapercebuda. Potser, es deien, perquè sembla la història senzilla, escrita amb senzillesa, d’un professor al qual no li passa res: ensenya, es casa, té una filla i una aventura i mor. Carn d’oblit, doncs. I, tot i així, novel·la i personatge anaven superant la prova del temps.
El 2006, l’aposta la va fer The New York Review of Books, i aquest cop la percepció sobre Stoner va canviar. L’escriptor Colum McCann, per exemple, se’n va tornar tan defensor que en va acabar regalant centenars d’exemplars. Gràcies a ell, l’escriptora Anna Gavalda va decidir traduir-lo al francès, i gràcies a ella, els editors canaris de Baile del Sol van traduir-lo al castellà. A tot això, corria el 2011; l’octubre, Enrique Vila-Matas escrivia en aquest diari l’article «Obra maestra ignorada», en el qual se sumava als contagiats per McCann, i pel desembre, després d’haver-li dedicat una crítica apassionada, Rodrigo Fresán el triava entre els seus llibres de l’any. Després, el boca-orella ha seguit a la xarxa, i és així com ha arribat el miracle: malgrat la crisi, malgrat el risc, malgrat l’ocasió, Edicions 62 celebra el mig segle amb una obra extraordinària... i desconeguda. Cal aplaudir-ho: gràcies a aquest coratge, Stoner tindrà l’oportunitat de convertir-se en una de les sorpreses de la temporada, subratllada per una gran traducció d’Albert Torrescasana, que millora la castellana en molts detalls i algun aspecte important com els diàlegs.
Perquè la de Williams és una gran novel·la, un petit clàssic que modifica la lectura d’autors com Ian McEwan o David Vann, que fins i tot enfronta epifanies de l’alçada de la dels Dublinesos de James Joyce amb descensos a l’infern com el de la Via revolucionària de Richard Yates. [...]
Quin és el secret de Stoner? Què fa que no sigui una novel·leta de campus com tantes altres? Hi ha dues respostes: una és la forma de narrar de l’autor, el seu estil neutre, racional, allunyat de tot de sentiment i per això mateix ple de compassió. Williams no jutja Stoner, i el lector se sent incapaç de fer-ho sense vergonya. [...]
Un amic, al principi, titlla el protagonista de «Quixot de l’oest mitjà», d’El rei Lear, de «desposseït» del món i membre del «manicomi». Altres, tants, creiem fer sempre més i no hi arribem. Permetin si és el cas que Stoner els posi a prova.
(Extracte de la ressenya publicada al Quadern d’El País, 7 juny 2012. N’he eliminat sobretot –i lògicament– les descripcions excessivament detallades que fa Ruiz Garzón sobre l’argument de l’obra, un defecte massa repetit per part dels crítics literaris; sembla que vulguin demostrar que han llegit aquell llibre fins a les últimes pàgines, i no s’adonen –o sí?– que, fent-ho, aixafen la guitarra a molts possibles lectors.)
Que Stoner aparegui en català és un esdeveniment i un petit miracle. Que Edicions 62 n’hagi triat l’aparició per commemorar el seu 50è aniversari [...], només fa que ratificar-ho.
Vegin si no: el texà John Edward Williams (1922-1944) va escriure aquesta obra mestra el 1965, però ningú se’n va adonar. Bé, algú potser sí, perquè la novel·la es va reeditar el 1966, el 1973, el 1981 i el 2003, però cada vegada els seus redescobridors es preguntaven per què una meravella així seguia passant desapercebuda. Potser, es deien, perquè sembla la història senzilla, escrita amb senzillesa, d’un professor al qual no li passa res: ensenya, es casa, té una filla i una aventura i mor. Carn d’oblit, doncs. I, tot i així, novel·la i personatge anaven superant la prova del temps.
El 2006, l’aposta la va fer The New York Review of Books, i aquest cop la percepció sobre Stoner va canviar. L’escriptor Colum McCann, per exemple, se’n va tornar tan defensor que en va acabar regalant centenars d’exemplars. Gràcies a ell, l’escriptora Anna Gavalda va decidir traduir-lo al francès, i gràcies a ella, els editors canaris de Baile del Sol van traduir-lo al castellà. A tot això, corria el 2011; l’octubre, Enrique Vila-Matas escrivia en aquest diari l’article «Obra maestra ignorada», en el qual se sumava als contagiats per McCann, i pel desembre, després d’haver-li dedicat una crítica apassionada, Rodrigo Fresán el triava entre els seus llibres de l’any. Després, el boca-orella ha seguit a la xarxa, i és així com ha arribat el miracle: malgrat la crisi, malgrat el risc, malgrat l’ocasió, Edicions 62 celebra el mig segle amb una obra extraordinària... i desconeguda. Cal aplaudir-ho: gràcies a aquest coratge, Stoner tindrà l’oportunitat de convertir-se en una de les sorpreses de la temporada, subratllada per una gran traducció d’Albert Torrescasana, que millora la castellana en molts detalls i algun aspecte important com els diàlegs.
Perquè la de Williams és una gran novel·la, un petit clàssic que modifica la lectura d’autors com Ian McEwan o David Vann, que fins i tot enfronta epifanies de l’alçada de la dels Dublinesos de James Joyce amb descensos a l’infern com el de la Via revolucionària de Richard Yates. [...]
Quin és el secret de Stoner? Què fa que no sigui una novel·leta de campus com tantes altres? Hi ha dues respostes: una és la forma de narrar de l’autor, el seu estil neutre, racional, allunyat de tot de sentiment i per això mateix ple de compassió. Williams no jutja Stoner, i el lector se sent incapaç de fer-ho sense vergonya. [...]
Un amic, al principi, titlla el protagonista de «Quixot de l’oest mitjà», d’El rei Lear, de «desposseït» del món i membre del «manicomi». Altres, tants, creiem fer sempre més i no hi arribem. Permetin si és el cas que Stoner els posi a prova.
(Extracte de la ressenya publicada al Quadern d’El País, 7 juny 2012. N’he eliminat sobretot –i lògicament– les descripcions excessivament detallades que fa Ruiz Garzón sobre l’argument de l’obra, un defecte massa repetit per part dels crítics literaris; sembla que vulguin demostrar que han llegit aquell llibre fins a les últimes pàgines, i no s’adonen –o sí?– que, fent-ho, aixafen la guitarra a molts possibles lectors.)
Etiquetes de comentaris:
Albert Torrescasana,
crítica literària,
El País,
John Williams,
literatura,
Ricard Ruiz Garzón
dissabte, 2 de juny del 2012
Església-Estat: un mur, no una trinxera
Per Javier Tusell, historiador
Thomas Jefferson, un dels artífexs de la democràcia nord-americana, va afirmar que entre l’Estat i l’Església havia d’haver-hi sempre un mur de separació. Frase rotunda potser susceptible de matisació però digna de servir com a divisa. El que no va dir Jefferson és que en comptes de murs haurien d’haver-hi trinxeres. En els últims mesos fa l’efecte, malauradament, que hi ha una confrontació entre Església i Estat de la qual ningú no pot augurar res de bo. […]
Em sembla que l’Església espanyola ha patit un miratge sobre la nostra pròpia societat. És veritat que hi queda un pòsit de catolicisme, però ha experimentat un procés de descristianització accelerat, no tan freqüent en la resta del món. […] Al món el nombre de persones religioses creix, però aquí disminueix. […]
D’acord amb la meva manera de veure-ho, [a l’Església] li han faltat dues coses: lideratge i sentit de la mediació. […] Seria convenient que rectifiqués en les maneres i fins i tot en la mateixa dimensió religiosa dels seus pronunciaments. Quan es pronuncia sobre l’homosexualitat, hauria de deixar ben clar per a qui parla i quina alternativa proposa. […] No cal treure l’artilleria grossa […]. N’hi ha prou a raonar suaument recordant allò que els experiments val més fer-los amb gasosa.
A l’Església no li aniria malament tanmateix una mica d’autocrítica. […]
(Extracte de l'article publicat a La Vanguardia, 27 agost 2004, i reproduït a la revista infoReflex el mateix any)
Thomas Jefferson, un dels artífexs de la democràcia nord-americana, va afirmar que entre l’Estat i l’Església havia d’haver-hi sempre un mur de separació. Frase rotunda potser susceptible de matisació però digna de servir com a divisa. El que no va dir Jefferson és que en comptes de murs haurien d’haver-hi trinxeres. En els últims mesos fa l’efecte, malauradament, que hi ha una confrontació entre Església i Estat de la qual ningú no pot augurar res de bo. […]
Em sembla que l’Església espanyola ha patit un miratge sobre la nostra pròpia societat. És veritat que hi queda un pòsit de catolicisme, però ha experimentat un procés de descristianització accelerat, no tan freqüent en la resta del món. […] Al món el nombre de persones religioses creix, però aquí disminueix. […]
D’acord amb la meva manera de veure-ho, [a l’Església] li han faltat dues coses: lideratge i sentit de la mediació. […] Seria convenient que rectifiqués en les maneres i fins i tot en la mateixa dimensió religiosa dels seus pronunciaments. Quan es pronuncia sobre l’homosexualitat, hauria de deixar ben clar per a qui parla i quina alternativa proposa. […] No cal treure l’artilleria grossa […]. N’hi ha prou a raonar suaument recordant allò que els experiments val més fer-los amb gasosa.
A l’Església no li aniria malament tanmateix una mica d’autocrítica. […]
(Extracte de l'article publicat a La Vanguardia, 27 agost 2004, i reproduït a la revista infoReflex el mateix any)
Etiquetes de comentaris:
Església catòlica,
infoReflex,
Javier Tusell,
La Vanguardia,
política,
Thomas Jefferson
Subscriure's a:
Missatges (Atom)