La primera cosa és aquesta: he estat a la Llombardia i no a Itàlia. Al nord de la Llombardia, en concret, tot i que he passat també tres dies a Milà. Faig aquesta precisió no pas perquè els llombards es considerin ells mateixos una mena de catalans o bascos perseguits per la història, sinó per aclarir que tot el que pugui dir en aquesta sèrie que inicio avui i que no sé quants capítols tindrà –potser només un– s’ha de recloure dins la realitat prèvia: sóc un senyor que ha estat tres setmanes al nord de la Llombardia i que, per tant, és molt difícil que s’hagi fet una idea prou exacta del que passa a Itàlia.
Aquesta precisió és important perquè he trobat sovint gent que parla de com és la Xina o de com són els xinesos a partir de l’experiència d’una setmana en un hotel de Hong-Kong. Ja sé que són maneres de parlar sense més transcendència, però em sembla que no és sobrera la informació prèvia sobre l’abast real de la vivència.
La primera cosa, doncs, és aclarir al màxim la meva experiència real: he estat a prop de Como, a tocar del cantó suís del Ticino –entre Como i Lugano, però dins l’administració italiana–, en una casa gran dedicada al turisme rural en la qual convivíem una quarantina de persones –semblen molt aficionats a parlar de ventina, de dozzina, de cinquantina...– molt diverses, entre les quals la majoria eren italians de la mateixa Llombardia –de Milà i els seus voltants, de Bèrgam i de Brescia– que passaven allà les vacances.
Entre els altres que hi havia a la mateixa casa –un antic castello arreglat d’un suposat noble pretensiós del segle XVII, que devia voler impressionar els veïns fent aquell casalot on tot era façana i jardí i darrere no hi havia res– o la gent de les cases i pobles dels voltants amb els quals he parlat almenys una estona llarga, n’hi havia de les regions veïnes de la Toscana –Florència, Siena–, el Piemont –Torí, Alessandria, Varese– o la Ligúria –Gènova–, i uns pocs del Vèneto –Venècia–, l’actual Emília-Romanya –Bolonya i Parma–, el Laci –Roma–, la Campània –Nàpols– i l’illa de Sicília –uns de Palerm. Gent de ciutat i de ciutat gran, doncs, la immensa majoria. També uns quants d’altres països però amb família italiana o vinculacions diverses amb el país: dels Estats Units, d’Estònia, d’Eslovènia, de Bèlgica, de Kenya. També hi havia una família d’espanyols que els primers dies van intentar parlar amb mi en la «llengua comuna», però no ho van aconseguir: els vaig contestar en italià i els vaig dir que allà les meves llengües comunes eren l’italià o, si volien, el català. I després d’això ja ens van deixar tranquils.
Fer aquesta experiència ha estat per a mi com un viatge iniciàtic a un món nou. Heu de tenir en compte que fins ara l’estranger que jo havia conegut era Espanya. També havia estat al Rosselló, a Tolosa de Llenguadoc, als Alts Pirineus, a l’Alt Garona i a l’Arièja, i fins i tot a Andorra ;-), però aquestes regions, encara que siguin estats, no són «l’estranger», tot i que la majoria de la gent hi parli en una llengua diferent de la nostra. Vull dir que m’he sentit sempre més estranger a Osca o a Madrid, quan hi he estat –i hi vaig treballar una bona temporada–, que no pas a Perpinyà, per si hi ha algú que llegeix aquest bloc per primer cop i cal aclarir-li-ho.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris viatges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris viatges. Mostrar tots els missatges
dissabte, 25 d’agost del 2007
dissabte, 12 de maig del 2007
dissabte, 3 de febrer del 2007
No aniré als EUA
Durant molts anys vaig tenir un somni: anar als Estats Units. No a viure-hi, sinó a veure-ho. Uns quants dies, unes setmanes. Aprofitant, o no, un congrés, un curs, un minimàster, qualsevol excusa. Havia fet plans d’anar almenys a tres indrets: Nova York, San Francisco o Los Angeles i Texas o alguna altra ciutat del sud. Compreneu-me: era la vena periodística: Amèrica era com el far del món.
No m’agrada viatjar, però sempre m’havia dit que si mai feia un viatget de plaer, aniria als Estats Units.
(També he tingut molt sovint el somni d’anar a viure a l’Àfrica, però conscient que això eren desideràtums que mai no podria acomplir, sobretot per motius de salut. Si aquí ja vaig justet de forces, imagineu-vos els dies que duraria en un país sense la meva funda nòrdica –bé, allà no la necessitaria–, i amb poca aigua, i amb mosquits, sense pastilles eficaces contra les al·lèrgies i... O potser sí, potser em passarien tots els mals, vés a saber. Però sempre he pensat que quan somniava això eren com els compromisos aquells que fas de per riure, com quan dius quan sigui gran seré bomber, vacuïtats inoperants. Somnis, vaja.)
Però ara parlava de viatges de turisme, de plaer, no d’indrets del món per anar a viure o per fugir...
Fa cinc anys, arran de les mesures de seguretat que es van implantar als EUA amb motiu de l’11-S, vaig començar a dubtar que m’atragués realment anar-hi. No per por de les bombes, ni dels terroristes, ni dels avions suïcides, eh? Sinó per les conseqüències paranoides de tot plegat.
Enguany, posant per cas, ho tenia bé per fer-hi un volt, potser l’estiu que ve...
Però després de rumiar-hi força, finalment he decidit que no hi aniré, que no em paga la pena, ni que em sorgeixi una oportunitat excepcional per fer-ho, ni que m’hi convidin. Renuncio a anar a un país que a l’hora d’entrar-hi sé que m’humiliarà. Em mirarà amb desconfiança, em demanarà què hi vaig a fer, m’agafarà les empremtes dactilars, em controlarà massa. Als Estats Units impera ara –abans suposo que ja passava força, però ara és paroxístic– la consideració de la gent que hi va com a presumptes terroristes o aprofitats, mentre no demostrin el contrari. De manera que m’estimo més controlar-me jo mateix i decidir que no hi penso anar. Com diem els catalans: ja s’ho faran, ves.
Ara que ho tenia a prop, ara que hi podia anar de debò, que tenia possibilitats reals per fer-ho, ara dic que no. No m’hi veuran.
Sóc especialista a castigar-me a partir de les coses mal fetes per altres. Ja sé que és infantil: «Si no em feu cas, no respiraré!»
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No m’agrada viatjar, però sempre m’havia dit que si mai feia un viatget de plaer, aniria als Estats Units.
(També he tingut molt sovint el somni d’anar a viure a l’Àfrica, però conscient que això eren desideràtums que mai no podria acomplir, sobretot per motius de salut. Si aquí ja vaig justet de forces, imagineu-vos els dies que duraria en un país sense la meva funda nòrdica –bé, allà no la necessitaria–, i amb poca aigua, i amb mosquits, sense pastilles eficaces contra les al·lèrgies i... O potser sí, potser em passarien tots els mals, vés a saber. Però sempre he pensat que quan somniava això eren com els compromisos aquells que fas de per riure, com quan dius quan sigui gran seré bomber, vacuïtats inoperants. Somnis, vaja.)
Però ara parlava de viatges de turisme, de plaer, no d’indrets del món per anar a viure o per fugir...
Fa cinc anys, arran de les mesures de seguretat que es van implantar als EUA amb motiu de l’11-S, vaig començar a dubtar que m’atragués realment anar-hi. No per por de les bombes, ni dels terroristes, ni dels avions suïcides, eh? Sinó per les conseqüències paranoides de tot plegat.
Enguany, posant per cas, ho tenia bé per fer-hi un volt, potser l’estiu que ve...
Però després de rumiar-hi força, finalment he decidit que no hi aniré, que no em paga la pena, ni que em sorgeixi una oportunitat excepcional per fer-ho, ni que m’hi convidin. Renuncio a anar a un país que a l’hora d’entrar-hi sé que m’humiliarà. Em mirarà amb desconfiança, em demanarà què hi vaig a fer, m’agafarà les empremtes dactilars, em controlarà massa. Als Estats Units impera ara –abans suposo que ja passava força, però ara és paroxístic– la consideració de la gent que hi va com a presumptes terroristes o aprofitats, mentre no demostrin el contrari. De manera que m’estimo més controlar-me jo mateix i decidir que no hi penso anar. Com diem els catalans: ja s’ho faran, ves.
Ara que ho tenia a prop, ara que hi podia anar de debò, que tenia possibilitats reals per fer-ho, ara dic que no. No m’hi veuran.
Sóc especialista a castigar-me a partir de les coses mal fetes per altres. Ja sé que és infantil: «Si no em feu cas, no respiraré!»
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 2 de setembre del 2006
Vacances
Vacances a les Masies de Voltregà, comarca d’Osona. Ja fa sis anys que hi vaig. Havíem pensat d’anar a la Manga del Mar Menor, però al final, per les circumstàncies*, ens hem estimat més quedar-nos a prop. Tranquil·litat. No em vaig endur el mòbil i ara l’he trobat amb la bústia més que plena. Em sap greu per la gent de bona voluntat que ha intentat contactar amb mi, però no me’n penedeixo. Us demano disculpes, si llegiu açò, però necessitava desconnectar del tot, o gairebé. I l’any que ve em penso que faré el mateix, perquè m’ha anat molt bé. Tot al llarg d’aquestes tres setmanes, he connectat només un parell de vegades amb la xarxa, per mirar si hi havia res d’urgent al correu.
Hi havia a les cases i masies properes gent interessant. Per exemple, una família de Xàtiva, uns altres de Canals, i de València ciutat, i d’Oriola. Osona, terra de valencians a l’estiu. Tots catalanoparlants, tret del d’Oriola. He escrit quatre coses a mà, res d’ordinadors. He llegit poc. He passejat molt. He fet els mots encreuats d’en Màrius Serra el parell de dies que he comprat La Vanguardia, i he passat la vista per damunt de la resta del diari. Altres dies m’he mirat de la mateixa manera indolent El Punt, El País, l’Avui o El Periódico. Cada divendres, El 9 Nou. La majoria de dies, però, no he comprat cap diari.
De muntanyes, he anat a Finestres, al Matagalls i al Canigó per la banda de Prada. De plana, he caminat sense rumb per tot Osona, el Ripollès i el Lluçanès, i una mica per l’Alt Empordà, el Vallespir i el Conflent. Tornant de Prada cap al Pertús i la Jonquera, em vaig fixar que no hi havia rètols que diguessin “Espanya”, sinó que els primers que vaig veure que indicaven indrets de fora de l’administració francesa eren “Barcelone” i “Gérone”, per aquest ordre. Només en entrar dins el territori d’administració espanyola apareixia el rètol “Espanya”, amb el símbol de les dotze estrelles europees. A la banda nord no hi havia gaires rètols bilingües, ni catalans. Però els del refugi dels Cortalets, a la falda del Canigó, enraonaven en francès i català, “pas d’espagnol”, deien.
En resum, vacances. I ara, estrès postvacacional. Molt cansat. Em costarà reprendre la vida “normal”. Normal?
*Circumstàncies: he tornat a canviar de casa... provisionalment. Els que som de la cultura del lloguer estrenem casa sovint ;-) Ara sóc a una illa de distància de la Sagrada Família, al carrer Lepant. Aquests darrers dies d’agost ja us ho podeu imaginar: pintura, vernís, suor, trasllat, furgoneta llogada (continuem sense cotxe, per sort: ens surt molt més bé llogar-ne un quan realment ens cal i, mentrestant, transports públics i, si s’escau, taxis; jo no, els taxis i jo som incompatibles), pols, brutícia, llençar coses, mans i ungles negres, desfer paquets i bosses (tampoc no tinc maletes, ni ganes, quan no viatges, que en el meu cas sol ser 364 dies l’any, són una nosa voluminosa, només en tinc una de petita amb rodes), ordenar, desar, distribuir, comprar, omplir el rebost i acabar el dia que no pots dir fava. Ens han enredat amb el nou pis, perquè ens van dir que estaria en condicions de viure-hi des del primer moment i no era així, estava fet un cau de lladres, atapeït d’andròmines inservibles, polsegoses i abandonades. I encara sort que a canvi del desordre i de la promesa incomplerta ens hi van deixar anar uns dies abans del previst, que era ahir, 1 de setembre... Demanàrem: “Però si hi anem el dia 1 estarà en condicions?” “No, estarà igual, perquè els que l’han d’arreglar faran vacances.” I llavors què havíem de fer, si ens feien fora de l’altra casa el dia 31? Doncs, menjar-nos-ho. És clar que el preu és molt bo, sense competència.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Hi havia a les cases i masies properes gent interessant. Per exemple, una família de Xàtiva, uns altres de Canals, i de València ciutat, i d’Oriola. Osona, terra de valencians a l’estiu. Tots catalanoparlants, tret del d’Oriola. He escrit quatre coses a mà, res d’ordinadors. He llegit poc. He passejat molt. He fet els mots encreuats d’en Màrius Serra el parell de dies que he comprat La Vanguardia, i he passat la vista per damunt de la resta del diari. Altres dies m’he mirat de la mateixa manera indolent El Punt, El País, l’Avui o El Periódico. Cada divendres, El 9 Nou. La majoria de dies, però, no he comprat cap diari.
De muntanyes, he anat a Finestres, al Matagalls i al Canigó per la banda de Prada. De plana, he caminat sense rumb per tot Osona, el Ripollès i el Lluçanès, i una mica per l’Alt Empordà, el Vallespir i el Conflent. Tornant de Prada cap al Pertús i la Jonquera, em vaig fixar que no hi havia rètols que diguessin “Espanya”, sinó que els primers que vaig veure que indicaven indrets de fora de l’administració francesa eren “Barcelone” i “Gérone”, per aquest ordre. Només en entrar dins el territori d’administració espanyola apareixia el rètol “Espanya”, amb el símbol de les dotze estrelles europees. A la banda nord no hi havia gaires rètols bilingües, ni catalans. Però els del refugi dels Cortalets, a la falda del Canigó, enraonaven en francès i català, “pas d’espagnol”, deien.
En resum, vacances. I ara, estrès postvacacional. Molt cansat. Em costarà reprendre la vida “normal”. Normal?
*Circumstàncies: he tornat a canviar de casa... provisionalment. Els que som de la cultura del lloguer estrenem casa sovint ;-) Ara sóc a una illa de distància de la Sagrada Família, al carrer Lepant. Aquests darrers dies d’agost ja us ho podeu imaginar: pintura, vernís, suor, trasllat, furgoneta llogada (continuem sense cotxe, per sort: ens surt molt més bé llogar-ne un quan realment ens cal i, mentrestant, transports públics i, si s’escau, taxis; jo no, els taxis i jo som incompatibles), pols, brutícia, llençar coses, mans i ungles negres, desfer paquets i bosses (tampoc no tinc maletes, ni ganes, quan no viatges, que en el meu cas sol ser 364 dies l’any, són una nosa voluminosa, només en tinc una de petita amb rodes), ordenar, desar, distribuir, comprar, omplir el rebost i acabar el dia que no pots dir fava. Ens han enredat amb el nou pis, perquè ens van dir que estaria en condicions de viure-hi des del primer moment i no era així, estava fet un cau de lladres, atapeït d’andròmines inservibles, polsegoses i abandonades. I encara sort que a canvi del desordre i de la promesa incomplerta ens hi van deixar anar uns dies abans del previst, que era ahir, 1 de setembre... Demanàrem: “Però si hi anem el dia 1 estarà en condicions?” “No, estarà igual, perquè els que l’han d’arreglar faran vacances.” I llavors què havíem de fer, si ens feien fora de l’altra casa el dia 31? Doncs, menjar-nos-ho. És clar que el preu és molt bo, sense competència.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
