Històries del metro (11): No tothom qui duu xurriaques...

...és carreter. He vist una situació, tot passant amb l’autobús, que m’ha semblat curiosa. Era un home blanc, occidental, que travessava el carrer amb una criatura a la mà i, al darrere, una dona negra, per l’aparença africana de l’est –massai, potser–, que duia un cotxet amb una altra criatura.

De primer penses: una parella mixta, negre amb blanca, cada cop n’hi ha més, cap problema. Però de seguida vaig veure –l’autobús estava aturat– que per la pinta les dues criatures, blanques blanquíssimes, eren sens dubte filles d’una altra mare. Cap problema. Però passa un moment més i t’adones que aquella dona del cotxet continua anant darrere l’home. Sens dubte l’acompanya, però va sempre darrere d’ell, no al seu costat.

Dues opcions. Una, és una parella de cultura (?)* islàmica que han adoptat les criatures –o bé ella és la segona dona de l’home i les criatures són d’ell i d’una altra. Dues, l’home s’ha ofert avui a acompanyar les criatures a l’escola perquè la mare, que és qui ho fa habitualment, tenia un altre compromís i com que no s’ha vist amb cor de fer-ho tot ell sol ha dit a la minyona africana que l’acompanyés però perquè ningú no pensés no sé què li ha dit que anés al darrere amb el cotxet –o potser li ho ha dit la vigília la mestressa– perquè quedés clar que ella no era la dona autèntica, que en tenia una altra de més bona presència, o simplement diferent (que no sigui dit, «ara a veure si algú em demanarà si la Cuqui i jo ho hem deixat córrer, o pensarà vés a saber què sobre la meva “nova parella” i com és que he estat tan ruc de canviar la Cuqui per aquesta, o...»)

*(Que consti que l’interrogant va referit exclusivament a aquest tret concret que comento ací, no a la cultura islàmica en general.)

La vida és complicada. Per això, és millor no treure gaires conclusions d’una foto, d’una situació descontextualitzada, encara que ens assegurin que és real i que no ha estat retocada amb el fotoxop.

Històries del metro (X): Activitat de risc

És clar, quan vaig començar aquesta sèrie agafava més el metro que ara, que vaig molt més amb autobús. Però mantinc el títol (descarto l’opció «Històries del transport col·lectiu», per descomptat, semblaria el títol d’un llibre de la diputació). Espero que no us farà res als que sou més metòdics o més ordenats que sota la denominació «Històries del metro» hi apareguin de tant en tant històries del bus o fins i tot que les anècdotes de l’autobús siguin a mitjà termini majoritàries, perquè cada cop em fa més angúnia el metro.

Va ser fascinant. Migdia, just després de dinar, hora punta. L’autobús carregat fins dalt. El cotxe va amb pressa, més ràpid del compte. Els que l’agafem gairebé cada dia sabem que quan arribarà a Lesseps aquest conductor acaba el torn. I doncs, arrencades i frenades un pèl brusques, revolts a bona velocitat. La gent es belluga compassadament, però com que anem força comprimits no hi ha grans moviments ni, per tant, escarafalls. Silenci, en general: és l’hora de pair per a la majoria. De tant en tant, murmuris: «disculpi», «ui, perdó», «perdone, ¿eh?» «és que van molt de pressa», «ja va bé, ja, que de vegades s’encanten», «pero ¡por favor!» Aquest ambient.

De sobte, expectació. Jo, que era dret a la part del darrere del bus però mirava distretament cap endavant, m’adono que cada cop més gent al meu voltant gira el cap a una zona concreta. Al meu costat, en un dels espais en què hi ha seients enfrontats, dos i dos –aquests nous que no saps on posar els peus, t’has de ficar d’acord tàcitament amb la persona del davant per capicular-los–, una dona que seu a la vora de la finestra manipula un potet de pintura d’ungles. Vermell sang, no sé si en diuen vermell passió. Deu tenir uns 45-55 anys.

Fa veure que no ens veu. Entre els dits anular i cor de la mà dreta –estesa i mirant cap avall–, manté el potet vertical. Els cinc dits estirats. Ella va pintant. Ja ha fet el petit i ara acaba l’anular. Té els dits llargs i les ungles llargues, gairebé d’un centímetre, i no són gaire boniques, la veritat (suposo que per això les pinta, que llest, ho he deduït tot sol). Acaba l’anular. Bufa. Suca el pinzell al recipient supervermell. Comença a pintar el cor. El flascó, obert, entremig de les falanges. Sotragades, girs, frenades. Emoció, repicar de timbals. Ja hem acabat el cor, ara toca l’índex. I encara patirem més, perquè després de l’índex tocarà el gros, i llavors haurà de posar el flascó extraroig en una posició diferent, si no es vol arriscar a perdre líquid i, per tant, a malmetre alguna cosa al seu voltant. Acaba l’índex.

Arriba el més difícil. Per pintar el dit gros, agafa amb l’esquerra l’ampolleta que tenia entre l’anular i el cor i la col·loca entre les falanges de l’índex i el gros de la mateixa dreta, de manera que el gros queda, en efecte, amb l’ungla mirant cap amunt. Més revolts i més arrencades, però acabem la mà dreta. Els dits continuen estirats, en cap moment no els arronsa. El conjunt, la mà sencera, queda més o menys bé. Cridanera, sens dubte, però no lletja. La intensitat del color amaga la imperfecció de les ungles. Ja l’entenc, ja. La dona bufa suaument i la resta del passatge –tothom contempla la proesa, tothom mig somriu– bufa d’alleujament. Si ha acabat sense accidents la dreta, ja es veu que té prou traça i que l’esquerra la farà igual de bé. Però també cal tenir en compte que ara hi ha un factor de risc afegit, que és que la mà amb la qual manipula el pinzellet és una mà amb cinc grans superfícies vermelles acabades de pintar. I doncs, l’operació té més perill. Esdevé impossible, per tant, apartar els ulls mentre es fa l’esquerra.

La dona acaba de pintar-se just un moment abans d’arribar a Lesseps. No perd ni un segon. Tanca el flascó, el fica a la bosseta i demana sisplau que la deixin passar. Ho fa amb les mans enlaire, obertes, provocadores, com dient, mireu quines ungles tan boniques. Però no ho diu, senzillament ha d’anar així fins que s’acabi d’eixugar la pintura. La dona que seu al seu costat s’alça i surt al passadís perquè la presumida –no és un retret– pugui passar per l’espai esquifit on els peus van capiculats.

La dona baixa del bus. Fa venir ganes d’aplaudir. La gent somriu obertament.

Quina cita deu tenir ara aquesta dona? O són maneres d’aprofitar el temps? Anava a la feina? Era un repte personal? O potser feia una gimcana? Quin bon tema per a un relat. Hi pensaré.


Històries del metro (I): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (II): Suïcidi al metro
Històries del metro (III): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (IV): «No hi pugeu després...»
Històries del metro (V): Com falla el metro
Històries del metro (VI): «Solventar» i solucionar
Històries del metro (VII): Estrelles al metro
Històries del metro (VIII): El xiulet
Històries del metro (IX): «No fumis»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El magazín oral de les trucadores

Coincideixo sovint a l’autobús, quan plego, amb un grup de dones que treballen en un centre de trucades d’aquells, diguem-ne, de cert nivell, que han de saber parlar idiomes i ser capaces de mantenir una conversa comercial amb uns quants punts d’improvisació. La xerrameca és divertida, enriquidora. Parlen amb veu molt forta dues de les tres –la tercera no, sembla que és conscient que són temes delicats i que hi pot haver roba estesa, algú que sigui part interessada dels seus xous–, de manera que tot el passatge de l’autobús, si vol, es pot assabentar de com funcionen aquests centres, quins incentius tenen pel fet d’aconseguir passer... vull dir clients, quins estratagemes fan servir per engalipar les persones a les quals truquen, de quines excuses i mentidotes se serveixen per esquivar les protestes o les demandes dels interlocutors quan el sistema falla –les trucades les fa l’ordinador, i a vegades hi ha un reset, una reinicialització del programa, de manera que tornen a trucar als mateixos que ja havien trucat ahir o fa dos dies i que els van dir tal cosa concreta o tal altra. Expliquen també quines pressions tenen elles, el darrer esglaó, per aconseguir objectius, i les premudes que pateixen al mateix temps els seus coordinadors immediats, que ensems són collats pel cap de més amunt, que alhora cobra a tant la peça i no un preufet del client que ha contractat el servei.

Saben una mica de tot, perquè un dia –o uns quants dies– treballen per a una empresa i l’endemà –o la setmana següent– treballen per a una altra empresa, que pot ser de la competència o d’un ram que no hi té res a vore. És per això que de vegades els pobres éssers mortals que despengem el telèfon a l’altra banda tenim la sensació que la persona que ens truca ja ens va trucar l’altre dia, no recordem exactament quan, i els ho fem saber, i llavors elles diu que contesten molt segures que no, que és impossible, que la campanya ha començat just avui, o just aquest dilluns. Però són gent amb memòria, i malgrat els milers de trucades que duen a coll, de les converses de l’autobús es desprèn que molts cops elles també són capaces de recordar aquell interlocutor, que ja hi van parlar, efectivament, perquè els explica exactament el mateix que ja els va dir i era una cosa força original o perquè els raona de la mateixa manera primer amable i després més contundent la seva petició que sisplau no li truquin mai més. Altres els diuen que els parlin en català, i aquestes rai, que segons quin client les contracta, i segons –suposo– el pressupost de la campanya, tenen l’ordre de fer-ho si els ho demana l’interlocutor. (Ja està bé, penso, que la qüestió de les rebotades del personal pel no-català inicial d’aquesta mena de trucades sorgeixi en la conversa d’aquestes dones. Vol dir que s’hi troben més o menys sovint.)

Tots els de l’autobús sentim històries sucoses cada cop que hi pugen aquestes dones. Diuen paraules clau per referir-se als diversos tipus d’interlocutors i als diversos models de conversa. Per exemple, quan aconsegueixen el sí de la víctima a la primera trucada diuen una cosa tan gràfica com ara «sucar el melindro» –i ja he dit que són tres dones. Però no explicaré més detalls ni repetiré més fórmules d’aquestes per no trair-les, perquè veig que elles són innocents, que senzillament tenen necessitat d’esbravar-se quan pleguen, i si dono més dades les podrien localitzar i potser buscar-los les pessigolles. No m’agradaria que per un comentari ingenu en un bloc tinguessin problemes i a més els de l’autobús ens quedéssim sense aquesta compensació diària que és com l’hola dels call-centers en versió oral i en directe.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Les criatures sanes, les últimes

Algú pot fer-me el favor, us ho demano si us plau, de dir a la gent que si puja a un transport públic amb una criatura sana de les que caminen soles i hi ha un seient lliure, primer ha de seure l’adult(a) i només si hi ha dos seients, també la criatura? I això penso que hauria de ser així sempre, sense gaires excepcions. La criatura ha d’aprendre a comportar-se en societat, a respectar els grans, a cedir el seient a la seva mare, al seu pare, als seus avis! –per no parlar de les altres persones que ho podrien necessitar més que ella, però això ja és per a nota; ara em refereixo només a deixar que segui l’adult(a) que l’acompanya, i no ella. Com eduquem les criatures? A mi m’ho van ensenyar de molt menut, això. I ara... Si fins i tot he cedit el seient a una embarassada que portava un altre fill de cinc o sis anys i ella, amb el bombo, ha quedat dreta mentre el fill de cinc o sis anyets seia tan tranquil! O a una altra que portava un fill a collibè i un altre de nou o deu anys i hi ha fet seure el de nou o deu anys mentre ella s’estava dreta amb l’altra criatura als braços!

Estic fart, tip, cuit, cansat, fins al coll, fins a les celles i fins al capdamunt de deixar el lloc a gent que es pensa que els seus infants tenen més dret que ningú a seure als transports públics. De manera que ara o no cedeixo el lloc a gent amb criatures que caminen o bé, si ho faig, abans demano a l’adult(a) en qüestió si és per seure ell(a) o bé perquè segui la criatura. Ves si sóc odiós, eh? I si no em contesten de manera correcta des del meu punt de vista, es queden sense seient, apa. Encara més odiós.

És clar que des del seu punt de vista deuen pensar que si tu cedeixes el seient, què t’importa el que ell(a) en faci? Què és això de cedir amb condicions?

Doncs, sí, el que és teu –molt relativament teu en aquest cas, ja ho sé, perquè només l’ocuparàs una estona i, per tant, no has de posar-hi mai els peus al damunt, ni enganxar-hi xiclets, ni...–, el que és teu, deia, ho pots cedir amb condicions. I si a l’altra persona no li agrada el tracte, pitjor per a ella.

No dubto que hi ha gent –aquesta mateixa gent que dic, quan van sols– que cedeixen el seient a les parelles adult-criatura amb el benentès que hi seurà la criatura, gent que els semblarà, al contrari que a mi, que si cedeixen el seient és perquè hi segui la criatura, no pas l’adult(a). Però jo crec que a aquesta gent se’ls ha d’educar, també. I fent el que faig, els educo. O ho intento. És possible que només aconsegueixi que es recordin de la mare que em va matricular, però també pot ser que després, quan ho expliquin a casa o en parlin amb les amistats, es trobin que algú amb una mica de seny els dirà que aquell senyor tan odiós tenia raó.

M’he fet massa gran, que cada dia m’alteren més aquestes coses?

(Afegitó del 28 d'agost. Miracle! Vaig amb metro, no gaire ple però amb quasi tots els seients ocupats, i a l'estació d'Espanya veig que puja una nena d'uns cinc anys amb un senyor. Tot just entrar, el senyor li diu una cosa a la nena, que no sento. La nena corre cap a l'únic seient lliure del vagó i s'hi asseu. Penso: ja hi som. Però per la porta del costat ha pujat a la mateixa estació una senyora amb un cotxet, dins del qual hi ha una criatura d'un any o dos. El senyor que ha pujat amb la nena s'acosta a la dona que porta la criatura i agafa el cotxet. O sigui, anaven junts tots quatre, el que passa és que han pujat per portes diferents. En el mateix moment que l'home agafa el cotxet, s'esdevé el prodigi. La nena que havia corregut a asseure's crida: "Mama!" I la dona del cotxet s'acosta a la xiqueta, la xiqueta s'alça del seient i el cedeix a la seva mare. O sigui, quan han pujat el pare es veu que ha dit a la filla gran: "A veure si agafes aquell seient per a la mare." Una família exemplar. Encara hi ha esperança.)

(Afegitó del 24 abril 2009. Pujo al 32 a Tarradellas-Borrell. També hi puja un noi d'uns 12 anys, que ha arribat corrents per agafar el bus. Ell puja primer. Passo la targeta per la cancel·ladora després d'ell. Al fons de l'autobús hi ha un seient lliure, un de sol. El noi hi va. Però just abans de seure passa una cosa meravellosa. Es gira, em mira –jo ja m'havia quedat a la plataforma del mig, dret– i em fa un gest com dient: si vols seure tu... Li responc amb un altre gest d'agraïment. El noi veig que va al IES Gal·la Placídia, a Príncep d'Astúries - Guillem Tell. Un noi com cal... tot i que em fa l'efecte que arribava un pèl tard ;-) –eren les 8:35 quan ell ha baixat i em penso que allà entren a les 8:30. Però hi ha esperança.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (IX): «No fumis»

«No fumis als vestíbuls. No fumis a les andanes. No fumis als trens. Al metro està prohibit fumar. Civisme al metro, si us plau.» I prou. Només ho diuen en català, com si fóssim un país normal. Però llavors penses: per què aquest avís el diuen només en català i els altres, tots, són com a mínim en català i castellà, i de vegades en més idiomes? Potser és que els castellans sí que poden fumar? Potser –agafeu-vos fort– algú ha pensat que era una bona idea fer servir només el català si es tractava de prohibir, perquè així es feia més odiós el català?

Exagero, ja ho sé. Però a vegades convé exagerar, per fer veure que determinades estratègies lingüístiques són una mica difícils d’entendre. En el cas que ens ocupa, jo crec que l’estratègia hauria de ser la contrària: dir en un munt d’idiomes que no es pot fumar, perquè tothom sàpiga que no es pot fumar i ningú no et vingui després amb l’excusa que no ho havia entès, i, en canvi, quan es parli de drets i no de prohibicions o quan es doni informació interessant per a l’usuari, llavors dir-la només en català. Així és com s’afavoriria el progrés social del català i el seu prestigi, perquè la gent veuria que hi ha un avantatge real en el fet de saber la llengua del país.

Ara, caldria demanar-se si hi ha ningú dels que manen que tingui aquesta mena d’idees tan estranyes: afavorir el progrés social i el prestigi de la llengua, quins acudits!

Històries del metro (I): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (II): Suïcidi al metro
Històries del metro (III): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (IV): «No hi pugeu després...»
Històries del metro (V): Com falla el metro
Històries del metro (VI): «Solventar» i solucionar
Històries del metro (VII): Estrelles al metro
Històries del metro (VIII): El xiulet


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (VIII): El xiulet

Una altra cosa que passa amb l’obertura i el tancament de portes és que en els trens antics el famós «xiulet» no se sent. Dic «xiulet» perquè és el que diuen ells: «No entreu ni sortiu del vagó després que soni el xiulet.» I de xiulet no n’hi ha enlloc: ni ha un soroll com de timbre o de botzina, però res de cap xiulet. Això deu ser de quan el senyor Primo de Rivera va inaugurar el metro l’any 1924, que feien anar els xiulets.

Doncs bé, com deia, el cas és que en els combois més vells no se sent ni xiulet ni timbre ni botzina ni toc ni clàxon ni dring ni campaneig ni repic ni nyigo-nyigo ni orgue de gats. No se sent res. O si se sent, és un so molt llunyà que de cap manera no interpretes que tingui res a veure amb tu. Llavors, has de confiar que la persona que condueix aquell trasto estarà a l’aguait de si puja o no puja alguna persona abans de tancar portes. Però aquesta esperança és bastant inútil, perquè ja hem dit que comencen a fer sonar allò que no sona quan la gent ni tan sols ha acabat de baixar del tren: sovint, només d’obrir portes ja toquen la flauta. I l’andana, plena com un ou de gent que vol pujar-hi.

Avui un trio de japonesos que entraven tan tranquils al metro els ha enxampat la dalla a mitja entrada, i pobrets, han quedat dos a dins i una a fora. A més, de mala manera, perquè la porta els ha colpejat. La pobra que ha quedat a l’andana quasi enceta el plor, pensant que es perdia per sempre més en aquesta ciutat desconeguda. Pobreta. Sort que en aquest cas la conductora del metro –era una dona, sí, una dona atenta–, després d’uns segons interminables d’angoixa, se n’ha adonat i ha tornat a obrir portes perquè es pogués reunificar el petit grup. Imagineu-vos que contents han quedat els japonesos, després de l’ensurt. Segur que al Japó... No. Ja volia generalitzar. Res de segur, no sé res del Japó. Potser la conductora havia après aquesta sensibilitat de la cultura japonesa, en un curset que va fer abans d’entrar a formar part del cos de tranviaires o com se’n diguin (no crec que se’n diguin metraires, oi?). No sabem res de la gent i fotem unes teories tan injustes, de vegades...

Per cert, ahir vaig llegir la notícia que el metro de Barcelona estrenava uns trens nous d’una nova sèrie... que fa mig any o més que es van estrenar, pel cap baix, i ja hi ha alguna línia –la 5, posant per cas– que els ha incorporat plenament, i fins i tot la línia 3, que era la que esmentaven a la notícia, ja fa setmanes que n’havia introduït unes quantes unitats. No sé la procedència de la informació: pot ser que sigui una nota de premsa de TMB, feta amb mig any de retard? Tot pot ser, sí, tot és possible. També pot ser que la nota de premsa arribés als diaris fa mig any i ara algú, fent dissabte a la redacció de cara a les vacances d’estiu, l’hagi trobada al fons del calaix i hagi dit: «Mira, tu, aquí a Barcelona hi ha una cosa que es diu metro i es veu que han estrenat unes noves màquines, i no n’hem dit res. Ho expliquem? –Sí, vinga, posem-ho, que tenim espai.» O sia, si algú un dia escriu la història del metro de Barcelona a partir del que en diuen els diaris, quedarà ben lluit, almenys pel que fa a la datació de cada esdeveniment.

(Afegitó del 24 de juliol. Ja ho he comprovat: la notícia sobre els «nous» trens l’ha difosa TMB el 12 de juliol del 2007! Potser els responsables de fer notes de premsa no viatgen en metro, potser feien any sabàtic, potser eren de vacances, o malalts, o...)

Històries del metro (I): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (II): Suïcidi al metro
Històries del metro (III): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (IV): «No hi pugeu després...»
Històries del metro (V): Com falla el metro
Històries del metro (VI): «Solventar» i solucionar
Històries del metro (VII): Estrelles al metro


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (VII): Estrelles al metro

Ahir vaig trobar al metro un actor de cine conegut: Daniel Brühl (Good Bye Lenin!, Ladies in Lavender, Salvador...). Anava amb dos amics, un noi i una noia, xerrant tot tranquil i aparentment aliè a l’expectació que causava entre alguns, pocs, copassatgers. Un noi senzill a qui ni se li passava pel cap que algú com jo pogués estar mirant-se’l de reüll per assegurar-me que era ell. L’era, sens dubte. El que sorprèn més és això, que sent com és una jove celebritat –tot i que no m’agrada gaire com a actor– no estigui pendent de l’enrenou, discret, que aixeca. Va pujar al metro a l’estació de Vallcarca –la meva parada de la línia 3– i anava cap al centre. Una mica espatllut, no tant com jo, i amb aquell aire ingenu i despreocupat que suposo que és el que l’ha fet cridar l’atenció a diversos directors de cinema fins a convertir-lo en una estrella.

És curiós, trobar-te aquesta mena de gent al metro. Davant meu, sens dubte, guanyen punts.

Històries del metro (I): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (II): Suïcidi al metro
Històries del metro (III): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (IV): «No hi pugeu després...»
Històries del metro (V): Com falla el metro
Històries del metro (VI): «Solventar» i solucionar


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (VI): «Solventar» i solucionar

(No sabia si posar això sota el títol de «qüestions de llengua», que segurament li escauria més perquè de fet és una qüestió de llengua, però com que feia temps que no afegia res a la sèrie del metro, doncs, mira, ho he situat aquí.)

De tant en tant –sovint, ja ho hem dit– al metro de Barcelona hi ha incidències. I llavors s’interromp el servei i al cap d’uns minuts se sent un senyor o una senyora pels altaveus que llegeix un missatge escrit, el que el protocol els mana per a cada cas. Normalment diuen que s’ha produït una incidència a l’estació de Tal, que això fa que el servei s’hagi interromput o funcioni al ralentí i afegeixen una cosa com: «Estem treballant per solventar aquesta incidència.» I finalment expliquen amablement quant és que pensen que trigaran a reprendre el servei: cinc minuts, deu, mitja hora...

Com que aquest país és com és, tot seguit repeteixen el missatge en castellà, per evitar que cap castellanoparlant monolingüe no es plantegi mai que pot ser interessant aprendre català ni caigui en la temptació de fer aquesta cosa tan inútil. Però, oh sorpresa, la frase que abans hem posat entre cometes la diuen així: «Estamos trabajando para solucionar esta incidencia.»

(Ehem. Per si algú no hi cau, «solventar» és paraula castellana, no catalana; en català es diu, justament, «solucionar», «arreglar», «arranjar» o «resoldre», mira que hi ha possibilitats.)

Boníssim, tu. Us imagineu quin tip de riure de tothom, si fos a l’inrevés? Que diguessin, per exemple: «No se aturen en el pasillo.» I tot seguit: «No es parin al passadís.» O sigui, en castellà amb una espardenyada i en català, en comptes de dir-ho amb la catalanada que ací ja no ho seria –és en català on toca dir «aturar»–, llavors defugir el verb més apropiat i dir la mateixa cosa amb una expressió, diguem-ne, més neutra. Que complicat que és això del bifidisme. Això sí, una frase com «No se aturen en el pasillo» duraria un dia, perquè tothom es posaria les mans al cap, hi hauria riotes arreu de l’Estat i els espanyols s’exclamarien pel «fin del castellano en Cataluña». En català, però, diuen cada dia «solventar» en un espai públic, i no passa res, tu, re de re, com si sentíssim ploure. I encara n'hi ha que tenen complexos pel fet que a l'ensenyament hi hagi una presumpta –presumpta, sí– immersió en català.

En fi, com que una altra vegada que em vaig queixar d’una cosa d’aquestes em van fer cas, aviam si ara hi ha sort i el responsable de l’ASBI (Àrea de Seguiment de Blocs d’Internet) de TMB s’hi fixa i hi posen remei.

(Afegitó del mes de març del 2008: he sentit una altra vegada l’avís –feia temps que no el sentia, perquè des del setembre passat vaig poc amb metro– i ja diuen «solucionar» també en català.)

Històries del metro (VI): Que els autobusos hi ajudin

Deia l’altre dia que per alleugerir la pressió d’usuaris que pateix el metro de Barcelona, especialment en determinats trams i a hores punta, caldria racionalitzar més bé els serveis públics de transport terrestre, o sigui, els autobusos. La meva proposta és que les línies d’autobús haurien de ser llançadores que anessin amunt i avall dels carrers de l’Eixample –només una línia d’autobús per carrer, però amb cotxes molt seguits–, i llavors en els extrems de la xarxa de l’Eixample hi hauria d’haver altres llançadores que anessin als diversos barris.

Per exemple, per anar del despatx a casa ara, jo agafaria un autobús que baixaria per República Argentina –només hi hauria una línia, amb diversos cotxes que farien contínuament el trajecte de República Argentina amunt i avall– fins a Lesseps o Diagonal (lògicament, els carrers d’un sol sentit es doblarien amb els paral·lels, que sempre n’hi ha). Si baixés a Lesseps agafaria l’autobús de la Ronda del Mig –una sola línia amb molts cotxes un darrere l’altre– fins a Lepant; si baixés a la Diagonal agafaria l’autobús de la Diagonal –una sola línia amb molts cotxes un darrere l’altre– fins a Rosselló; i a Lepant o a Rosselló agafaria la línia d’aquest carrer fins a casa meua. Per tots aquests carrers que he dit hi passen ara autobusos (3, 4, 5 o més línies), o sigui que no caldria multiplicar el nombre de cotxes que caldrien –segurament seria al contrari, es podrien dedicar cotxes a línies perifèriques que ara no existeixen o estan molt mal servides–, sinó senzillament regularitzar, racionalitzar el servei.

I si arribo a Diagonal/Rosselló i el carrer Rosselló està tallat per obres, per un accident o pel que sigui? Doncs pujo a Indústria i agafo la línia d’Indústria o baixo a València i agafo la línia de València. I així sempre.

I si hagués d’anar més enllà de República Argentina? Doncs al capdamunt de República Argentina hi hauria un autobús que faria la Ronda de Dalt –i aquesta línia ja existeix, la 60, però ara té molt pocs cotxes– fins que arribés al punt on vull tirar encara més amunt (Arrabassada, Sant Genís, Montbau, Roquetes o el que sigui), i allà agafaria l’autobús de barri corresponent, i així per als altres barris de Barcelona. I no ens trobaríem voltant per tots aquests barris autobusos immensos de 40 o 60 places que vénen de l’altra punta de la ciutat i quan arriben a l’altre extrem només porten un o dos usuaris. Uns autobusos que han d’anar i tornar de Roquetes fins a la plaça d’Espanya, a l’altra punta de Barcelona, i així tot el dia. I volen que les línies funcionin correctament i que no hi hagi retards? Sembla que ho facin expressament, amb aquests recorreguts de llargària transsiberiana...

O sigui, les línies haurien de ser molt més curtes que ara, la gent hauria de fer més transbordaments i caldria evitar que si un mal dia s’embussa un carrer, patissin les vuit o deu línies que tenen una part del recorregut per aquell carrer. Quan es talla la Diagonal ara, o Balmes, o Aribau, o la Gran Via, el caos dels autobusos s’estén per tot Barcelona. Amb aquest sistema que dic jo, si es tallava la Diagonal només patiria la línia de la Diagonal, i els usuaris podrien anar al carrer de dalt o al de sota i agafar un altre autobús. Per descomptat, el «meu» sistema es completa amb la proposta que hi hagi carril bus pertot arreu on hagi de circular un autobús públic, i això no entenc com no és ja així, encara que no es canviï l’estructura bàsica de la xarxa.

Aquesta proposta la vaig fer, amb molt de detall i molt ben treballada, a la companyia de TMB fa una bona colla d’anys. Ara, fa uns mesos, va sortir una notícia als diaris dient que estaven estudiant fer una cosa similar. A mi no m’han dit res i m’és igual: el que m’interessa és que es faci, no que em facin cas. L’autoestima me la guanyo per altres vies. I a més, és molt possible que la meva idea se li hagi acudit a molta altra gent, perquè és de sentit comú.

Històries del metro (I): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (II): Suïcidi al metro
Històries del metro (III): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (IV): «No hi pugeu després...»
Històries del metro (V): Com falla el metro


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (V): Com falla el metro

Ara que ja fa uns quants mesos que agafo el metro cada dia, ho puc dir: el metro falla molt. Molt. MOLT. De vegades són fallades de poca importància, com ara un retard de 5-6 minuts. Però si aquest retard és en hora punta... llavors esdevé un problema greu. Aquests retards provoquen el caos, perquè el metro, en hores punta i en determinats trajectes –els del centre de Barcelona– van plens com un ou: hi ha determinats trams de determinades línies en determinades hores del dia que el metro va al límit de la capacitat. I llavors, si en cinc o sis minuts en comptes de passar tres combois –fins a 800 persones cada tren– en passa només un, senzillament no es pot absorbir el nombre de gent que s’acumula a l’estació. Llavors, si tens pressa i sort, potser t’hi fiques com pots. Si no tens prou pressa ni prou sort, pots perdre ben bé un quart o mitja hora fins que la situació torna a la normalitat i pots agafar un tren amb una certa dignitat. Això de fer de persona digna només ho he experimentat una vegada: la resta de cops que m’ha passat tenia pressa i m’he portat indignament: m’hi he ficat com he pogut, si no en el primer tren, en el segon que ha passat o en el tercer. En fi, aquestes fallades suposadament menors de cinc minuts de retard en hores punta, passen molt sovint. MOLT.

Però després hi ha les fallades majors, i deunidó les que s’hi produeixen: línies aturades, trams interromputs, avaries tècniques, portes que no s’obren, escales mecàniques que no funcionen, màquines marcadores de targetes que es fan malbé, escales d’obra –no les mecàniques, no: les normals– que decideixen arreglar tot d’un plegat un dilluns a les 8 del matí i que impedeixen l’accés a l’andana (6 de novembre, Sagrada Família)...

Com deia abans, crec que el metro de Barcelona es troba al límit de capacitat i la gent que hi treballa no donen l’abast. I llavors, el més petit entrebanc esdevé un desori de ca l’ample. Calen més trens, més estacions i, sobretot, una organització més racional dels serveis públics terrestres per alleugerir la pressió que pateix el metro. En continuarem parlant.

Històries del metro (I): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (II): Suïcidi al metro
Històries del metro (III): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (IV): «No hi pugeu després...»


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (IV): No hi pugeu després de sentir el senyal

Aquesta és més vella que anar a peu, però ara em ve de gust recordar-la, perquè tot i que he vist de vegades que hi ha gent que se n’ha queixat als diaris, les coses continuen igual. El 90% de les vegades que sona el senyal de tancament de portes del metro, el conductor, que és qui l’activa, sap perfectament que la gent que s’esperava a l’andana no ha acabat de pujar al tren. I tanmateix, fa sonar el senyal perquè la gent s’afanyi. I és veritat, quan sents el senyal, t’hi afanyes. Però resulta que en totes les portes del metro hi diu clarament que «no (hi) pugeu després de sentir el senyal» («el xiulet», diu textualment, i fa pensar en els caps d’estació de l’antiguitat, amb la bandera, el barret, el fanal i, efectivament, el xiulet). I doncs? Ens conviden a desobeir. Caldria inventar un altre senyal per fer que la gent s’afanyi, o bé canviar el missatge d’avís... o bé anar una mica més tranquils per la vida i deixar que la gent que hi ha a l’andana pugi tranquil·lament als vagons, que ja n’hi ha prou de presses per tot arreu i en totes les circumstàncies. Crec que valdria la pena rumiar-hi.

Històries del metro (I): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (II): Suïcidi al metro
Històries del metro (III): «Per la seva seguretat...»


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (III): «Per la seva seguretat...»

«Per la seva seguretat, està totalment prohibit baixar a la zona de vies.» Des de fa un temps, se sent aquest avís per la megafonia del metro. I jo no l’entenc. Hi ha algú que baixi a la zona de vies sense saber que allà no és gens segur estar-s’hi? Hi ha gent que passi d’una andana a l’altra per les vies sense ser conscient que s’hi juga el coll? No, els que baixen a la via ho fan justament per això, pel risc que comporta. I, per tant, els és igual el que digui la megafonia del metro. Llavors, per què els del metro ens diuen que la prohibició la fan «per la nostra seguretat»? Hi ha un motiu: és políticament incorrecte prohibir una cosa sense explicar amablement al presumpte transgressor que la prohibició es fa pel seu bé. Però hi ha casos –i aquest n’és un– que aquesta mena de protocols del fet políticament correcte són un insult a la intel·ligència.

De tota manera, no em sembla malament la prohibició. Jo discrepo en la forma, que caldria que fos taxativa i sense apel·lar a «la nostra seguretat». Potser seria més efectiu una cosa com: «Qui baixi a la zona de vies rebrà una multa de 3.000 euros.» O una altra quantitat que superi de bon tros les apostes que corren per baixar a la via.


(Afegitó del 30 de gener del 2007. Aquest matí he sentit per primera vegada la nova versió de l'avís: «Està totalment prohibit baixar a les vies.» Suposo que la modificació no s'ha fet amb motiu de la nota aquesta del vigilant del far: era de sentit comú i fins i tot als llocs més increïbles hi sol haver gent amb seny, gent amb prou empenta per comentar les seves perplexitats als de més amunt i gent de més amunt que se'ls escolta. El darrer pas és el més difícil... i la dificultat aquesta és el factor que descoratja tants colps la gent amb seny que ha de fer els passos previs.)


Històries del metro (I): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (II): Suïcidi al metro

Històries del metro (II): Suïcidi al metro

L’altre dia un paio d’uns 35-40 anys va caure o es va llançar a la via del metro gairebé davant meu... Jo no ho vaig veure, vaig arribar a l’estació uns minuts després. La gent deia que s’hi havia llançat ell, que no hi havia pas caigut. L’home no es va morir. Només es va trencar una cama, i se la va trencar per la caiguda a la via, no pel tren. Es veu que era al mig de l’estació i que va saltar abans que el metro comencés a entrar a l’estació, just quan l’enfilava, i el maquinista va clavar frens i va poder aturar el trasto –era un comboi dels vells– abans d’arribar al pobre home. Sí, pobre home, perquè... en acabat estava molt content de no haver mort. «Quina sort que he tingut, quina sort que he tingut!», anava dient. Quan jo hi vaig arribar l’home estava estirat al terra del vestíbul de l’estació i l’atenien un parell d’empleats de TMB i un guàrdia d’aquells que fan de guripa privat, amb porra i manilles.

Et queda una cara molt estranya quan veus una feta d’aquestes. Pobre home. El vaig veure content de no haver mort, potser penedit d’haver-se deixat endur per un mal moment, però vaig pensar que devia estar realment molt fotut. Què deu fer aquest paio avui... si encara és viu? De moment, deu tenir la cama enguixada, i això potser ja el distraurà uns dies. Però, i després, i demà? Hi ha ningú que estigui per ell? Tant de bo que algú el pugui ajudar, i que ell es deixi. A mi m’agradaria poder ajudar la gent que es troba en circumstàncies tan tristes, però em cal reconèixer que aquesta mena de casos em deixen paralitzat, sense resposta. No sabria ni quina cara fer-li. I segons com, depenent del que m’expliqués, potser acabaria saltant amb ell a la via, que sóc massa sentimental. No haig de jugar amb aquestes coses.

(Històries del metro I: La disciplina dels barcelonins)


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (I): La disciplina dels barcelonins

Em crida l’atenció com a les escales mecàniques del metro la majoria de vegades els usuaris deixen lliure la part esquerra, perquè hi puguin circular els que tenen més pressa. Pot passar que un dia a algú li vingui de tres o cinc segons alguna cosa importantíssima que ha de fer? La veritat és que no entenc que es compleixi aquesta norma també quan l’estació, en hores punta, un cop que baixa la gent del tren, queda plena com un ou. En aquests casos, caldria dir als usuaris que ocupessin tota l’escala mecànica, perquè llavors hauria de ser prioritari que l’estació es buidés de seguida. I em crida l’atenció que no es faci així de manera espontània. Però la majoria de la gent no gosa eixir de la línia marcada. Molta gent està disposada a creure qui sigui per tal de no ser esbroncada o trobada en falta públicament. Deuen ser restes del nacionalcatolicisme, el fet d’haver après la religió com una obligació servil. Només algunes persones grans i alguns estrangers de països on no deuen seguir aquests costums disciplinats –o a on potser han arribat a l’estadi superior de considerar prioritari el desallotjament de l’estació– gosen aturar-se a la banda esquerra de l’escala. M’admira aquesta disciplina dels barcelonins, però no la comparteixo. Crec que ens ho hauríem de fer mirar. Sé que és molt difícil fer marxa enrera en un punt en què s’ha arribat a un cert grau de civilitat col·lectiva, perquè llavors podria ser que la gent relativitzés qualsevol altra norma social.

També pot ser que les estacions en què jo em bellugo més –Sagrada Família, Diagonal, Catalunya, Sants, Vallcarca, Barceloneta, Espanya, Drassanes– sigui majoritària la gent disciplinada i que en altres parades del metro les coses no funcionin precisament d’aquesta manera, sinó justament al contrari: que mai ningú no deixa lliure la banda esquerra de l’escala mecànica i que t’hagis d’emprenyar si un dia, excepcionalment, tens moltíssima pressa.

(Afegitó del 10 d'octubre: una amable lectora em diu que les estacions es buiden molt més de pressa si per les escales mecàniques hi ha una fila que camina. És clar, això seria així si hi hagués aquesta fila que camina. Però la meva admiració era de veure que molts cops només hi ha la fila que s'està quieta, la de la dreta, mentre que la part esquerra, la de caminar, es queda buida! Perquè la gent està cansada, perquè la gent ha arribat a la conclusió que no ve de tres o cinc segons, o pel que sigui. Llavors, és això el que jo discutia. S'entén, no?)

(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)