La lliçó del fracassat

per Ricard Ruiz Garzón

Que Stoner aparegui en català és un esdeveniment i un petit miracle. Que Edicions 62 n’hagi triat l’aparició per commemorar el seu 50è aniversari [...], només fa que ratificar-ho.

Vegin si no: el texà John Edward Williams (1922-1944) va escriure aquesta obra mestra el 1965, però ningú se’n va adonar. Bé, algú potser sí, perquè la novel·la es va reeditar el 1966, el 1973, el 1981 i el 2003, però cada vegada els seus redescobridors es preguntaven per què una meravella així seguia passant desapercebuda. Potser, es deien, perquè sembla la història senzilla, escrita amb senzillesa, d’un professor al qual no li passa res: ensenya, es casa, té una filla i una aventura i mor. Carn d’oblit, doncs. I, tot i així, novel·la i personatge anaven superant la prova del temps.

El 2006, l’aposta la va fer The New York Review of Books, i aquest cop la percepció sobre Stoner va canviar. L’escriptor Colum McCann, per exemple, se’n va tornar tan defensor que en va acabar regalant centenars d’exemplars. Gràcies a ell, l’escriptora Anna Gavalda va decidir traduir-lo al francès, i gràcies a ella, els editors canaris de Baile del Sol van traduir-lo al castellà. A tot això, corria el 2011; l’octubre, Enrique Vila-Matas escrivia en aquest diari l’article «Obra maestra ignorada», en el qual se sumava als contagiats per McCann, i pel desembre, després d’haver-li dedicat una crítica apassionada, Rodrigo Fresán el triava entre els seus llibres de l’any. Després, el boca-orella ha seguit a la xarxa, i és així com ha arribat el miracle: malgrat la crisi, malgrat el risc, malgrat l’ocasió, Edicions 62 celebra el mig segle amb una obra extraordinària... i desconeguda. Cal aplaudir-ho: gràcies a aquest coratge, Stoner tindrà l’oportunitat de convertir-se en una de les sorpreses de la temporada, subratllada per una gran traducció d’Albert Torrescasana, que millora la castellana en molts detalls i algun aspecte important com els diàlegs.

Perquè la de Williams és una gran novel·la, un petit clàssic que modifica la lectura d’autors com Ian McEwan o David Vann, que fins i tot enfronta epifanies de l’alçada de la dels Dublinesos de James Joyce amb descensos a l’infern com el de la Via revolucionària de Richard Yates. [...]

Quin és el secret de Stoner? Què fa que no sigui una novel·leta de campus com tantes altres? Hi ha dues respostes: una és la forma de narrar de l’autor, el seu estil neutre, racional, allunyat de tot de sentiment i per això mateix ple de compassió. Williams no jutja Stoner, i el lector se sent incapaç de fer-ho sense vergonya. [...]

Un amic, al principi, titlla el protagonista de «Quixot de l’oest mitjà», d’El rei Lear, de «desposseït» del món i membre del «manicomi». Altres, tants, creiem fer sempre més i no hi arribem. Permetin si és el cas que Stoner els posi a prova.

(Extracte de la ressenya publicada al Quadern d’El País, 7 juny 2012. N’he eliminat sobretot –i lògicament– les descripcions excessivament detallades que fa Ruiz Garzón sobre l’argument de l’obra, un defecte massa repetit per part dels crítics literaris; sembla que vulguin demostrar que han llegit aquell llibre fins a les últimes pàgines, i no s’adonen –o sí?– que, fent-ho, aixafen la guitarra a molts possibles lectors.)

Joan Sales, cub de rubik

per Francesc Canosa Farran

“Amb la mort de l’àvia s’han obert els calaixos de casa”, respon Maria Bohigas Sales. A dins hi vivia Núria Folch (1916-2010), la dona, la vetlladora de l’obra, la figura, i l’editorial. A dins hi viu ara Maria, al capdavant de Club Editor. Calaixos d’aire: “Des de la novel·la inèdita trobada a la lleixa dels llençols”, fins a cartes i més cartes. Cares i cares per fer girar el cub rubik Joan Sales (1912-1983). L’escriptor de la gran incomoditat: la guerra. La ficció, Incerta glòria (1956); la realitat, Cartes a Màrius Torres (1977). El miracle d’escriure en català normal, l’editor de Rodoreda, Villalonga... Es belluguen les peces. Per on començar. “La biografia és la porta d’entrada a un marc de publicacions”, diu l’editora.

A París, Montserrat Casals mou les cares. Al novembre sortirà la biografia. Sorprendrà? Diu que sí perquè “Sales és molt mal conegut”. Diu que apareixerà el Sales de veritat, complex, ric. Al cub: l’escriptor, l’editor, el patriota. Mou la biògrafa i apareix la fesomia mig espantada del noi que sempre va tenir la Vallclara familiar dins: com un eix rotatori. Gira i ensenya el quadret de la persona que l’influencia, Manuel González Alba, polític i editor: “És amb ell que entra amb contacte amb el món de la política.” Cap dins el Partit Comunista Català (1928). Abandona la política militant el 1934. No hi torna fins després de l’exili, quan es fa d’Unió. Però ja té els colors d’una cara: des dels anys trenta és “un patriota europeista”. Veu el rostre del país: “El nacionalisme de Sales és absolutament complicat, ell creu en la realitat de la corona d’Aragó, la llengua, la història, són els puntals fundadors del futur nacional, però veu tristes les quatre províncies.” Com el cub, “el patriotisme de Sales més que sentimental era molt racional, com ho era de fet el seu cristianisme”.

La fe en el seu país el mou a anar a la guerra: “Estava en contra de la guerra civil, hi va participar convençut que era una guerra nacional.” Aquell jove que, a la República, corregeix textos i “descobreix que això de la llengua és una eina bàsica per construir el país”, ara troba una nova cara: la militar. Per Casals “es respira en tot el que va anar fent, el punt d’obligació, la defensa dels valors, del poble”. Militar existencial. Fins i tot creu que “si no haguessin perdut la guerra seria militar de carrera”. I bum: va arribar la incerta glòria.

Zig-zag i Mèxic. Allà és el primer que parla de la inutilitat de l’exili. Quaderns de l’exili és la publicació metralleta “contra la repartidora entre polítics i intel·lectuals que deixen els pobres que són al camp de concentració; qui ajuda tots aquests soldats?”. Sales torna a furgar les cares: crític, autocrític. Planta cara i torna el 1948.

Agitat, obre els ulls de bat a bat: el català s’està morint. La gent jove escriu en castellà. Cal fer alguna cosa. Gira la cara, el rostre de l’acció i inicia la batalla: “És com una guerra civil dels puristes de l’Institut d’Estudis Catalans, vol que la gent pugui escriure sense traumes i sense complexos; creia que el català d’Incerta glòria és el que es podia entendre.” Arriba la novel·la que mostra la complexitat de la guerra. I la col·lecció d’El Club dels Novel·listes (1955) i Club Editor (1959). Escriure com es parla. Clar i català.

Li bull el cap per “normalitzar el país”. Els quadrets del cub es mouen a una velocitat sideral: 17.000 folis escrits. Les cartes amb Joan Fuster, Carles Cardó... i la més important: amb la seva filla, Núria Sales, que és a París. Des del 1960 fins al 1983: una carta setmanal. Ho explica tot, “és una història del país”, sentencia Casals. Una gran cara de Sales: milers de quadrets de papers ininterromputs, que per Bohigas l’acosten a Josep Pla. Malgrat que “estan a les antípodes, en vida necessiten reflexió a través de l’escriptura”. Per Pla és “la falsa crònica” i per Sales, la carta. El joc del rubik.

Arriba la Transició: li tornen la plaça de funcionari d’ensenyament de català que guanyà durant la República. D’acord, però és la derrota de l’escriptor, de l’editor. Tot se simplifica, “ell, que ha viscut els anys trenta, veu com es repeteixen els mateixos errors: ‘No hem volgut aprendre la lliçó’, diu”. Fins i tot el 1976, quan surt el diari Avui, es desanima: “Com escriuen! Quin horror!”

Tot això ha ajudat que el personatge fes una certa por: “Continua sent incòmode, perquè és dels qui més ha parlat sobre Catalunya, sobre la llengua, i se l’ha simplificat, han dit que era un militarista i que no interessava; manaven els escriptors d’esquerres, marxistes”, rebla Casals. I el rubik exigeix moure, planificar, recompondre. Escriptor, editor, patriota: combina les cares, “perquè el que es respira del personatge és la melancolia en el sentit de Baudelaire”, capaç d’entusiasmar-se i desenganyar-se. El moviment perpetu: l’equilibri de la incerta glòria.

Ja som dins de l’home. El 2013 arribaran epistolaris i, després, la novel·la inèdita: Una olor de guants de pell de Rússia. Però enguany també és reeditarà Incerta glòria. “Té tanta vitalitat!”, reflexiona Bohigas, que afegeix: “És un invent extraordinari. Una estructura novel·lesca genial: diferents veus, és la tremolor de la noció de veritat. Com més passi el temps més presència tindrà.”

(Extracte adaptat de l’article publicat al Quadern d’El País, 4 abril 2012, amb el títol «Totes les cares del ‘cub Sales’»)

(Enguany es commemora el centenari del naixement de Joan Sales i Vallès.)

Les germanes de Shakespeare

per Claudia Lage

Un matí gris, cap al començament del segle XX, en un barri londinenc la jove Virginia s’acomiadava amb una barreja d’enveja i enyorament –si aquests dos sentiments poden mai anar junts– dels germans que deixaven casa i ciutat per anar a estudiar a la universitat, mentre que ella i la seva germana Vanessa tenien al sofà uns coixins per brodar i a la cuina unes patates per pelar.

Des de petita, Virginia adorava els llibres, i es commovia especialment amb la imatge del seu pare, ja gran, assegut davant la llar de foc amb un exemplar a les mans, llegint-lo cada dia en veu alta. No va trigar gaire la nena a percebre que allò que adorava feia part d’un univers distant i aliè –distància que la seva naturalesa no comprenia i amb la qual no es conformava–, un univers fet de lleis severes i mil·lenàries al qual no estava convidada ni se li permetria entrar encara que ho desitgés molt. Però Virginia ho desitjava tant que, contra el parer del pare, va fer lliçons de grec clàssic, el primer pas en la seva sòlida formació autodidacta, conquistada plenament.

Dècades després, el 1928, a quaranta-sis anys d’edat i amb set llibres publicats, Virginia Woolf escriu l’assaig titulat Una cambra pròpia, en el qual imagina l’existència d’una hipotètica germana de Shakespeare, anomenada Judith, que com el germà bard posseïa una gran capacitat intel·lectual i talent artístic. Què se’n faria de Judith, de la seva vida, del seu do i dels seus afanys?, demana Virginia. Mentre el germà va a escola, coneix món, esdevé un autor d’èxit i un dramaturg popular i notable, Judith roman a casa. “Era tan aventurera, tan imaginativa, tan curiosa per veure món com ho era ell. Però ella no va anar a escola. No va tenir l’oportunitat d’aprendre gramàtica i lògica, i encara menys de llegir Horaci i Virgili. Agafava un llibre de tant en tant, potser un dels que tenia el seu germà, i llegia unes quantes pàgines. Però llavors venien els seus pares i li manaven sargir les mitges o tenir cura del dinar i deixar de somiar desperta amb llibres i papers. [...] Potser va assajar d’escriure alguna pàgina al soterrani, d’amagat, però les feia desaparèixer o les cremava de seguida.” El talent de Judith no havia de trobar ni expressió ni sortida fora de les poques ratlles engolides pel foc i d’aquelles poques frases escrites en la penombra i el secret.

Fins la mateixa Jane Austen, tres segles després, amagava els seus manuscrits o els tapava amb paper assecant quan s’adonava que venia algú. La cèlebre escriptora anglesa no tenia ni una habitació ni cap altre lloc propi per escriure, i llavors ho feia a la taula de la sala de estar, on la interrompien a cada moment. La manera com Austen es dedicava a escriure en comptes de fer altres activitats casolanes Virginia Woolf la interpretava en clau d’autorepressió. “Però ningú hauria de sentir-se avergonyit pel fet de ser sorprès en el moment d’escriure un llibre com ara Orgull i prejudici.”

Aquell sentiment d’activitat inadequada no tenia relació amb les dificultats naturals de tota la vida, masculina o femenina, va ponderar Virginia Woolf. “La indiferència del món que Keats i Flaubert i altres homes de geni van haver de suportar amb tanta dificultat, en el cas de la dona no era indiferència sinó hostilitat. El món no li deia, com a ells: ‘Escriu, si vols; a mi no em fa res.’ El món, a elles, els deia amb una riallada: ‘Escriure? Què t’ha agafat, amb això d’escriure?’”.

I doncs, entre papers amagats, manuscrits cremats, diaris i cartes, culpes, pors i ànsies, s’escrivia. I així com la nena Virginia observava el pare amb els llibres, tenia consciència que ella feia una cosa prohibida, no permesa, o encara, més perillosament, una cosa que no li pertocava, que no feia part del seu món, o bé, com li deia aquell entorn hostil, una cosa que li era denegada perquè no hi tenia dret.

A l’altra banda de l’oceà, en terres tropicals, una jove com tantes altres, germana també de Shakespeare, esperava l’hora que a casa no quedés ningú per tancar-se al quarto amb ploma i paper. “Perquè jo ja escrivia versos, sent una nena. Ah!, ningú no s’imagina amb quin gust”, deia Julia Lopes de Almeida en una entrevista, anys després, el 1903, al periodista João do Rio. “Era com un plaer prohibit! Sentia alhora la delícia de compondre’ls i la por que acabessin descobrint-los. Em tancava a l’habitació, ben tancada i barrada, obria l’escriptori i estenia per la blancor del paper unes quantes rimes...”

Quan li feien l’entrevista, Julia ja era una escriptora amb repercussió notable entre els lectors i dins el medi literari carioca, però amb això no n’hi va haver prou perquè rebés el reconeixement merescut. Entre les diverses activitats que feia a Rio de Janeiro, Julia participava a la comissió de formació de l’Acadèmia Brasilera de Lletres, però a l’hora de triar un nou membre de l’acadèmiala seva candidatura fou exclosa. Filinto de Almeida, el seu marit, fou qui va ocupar la cadira, i diuen les bones i les males llengües que ho van fer com un “homenatge”... a ella. Filinto, tot i que va acceptar l’honor, reconegué a João do Rio: “No era jo qui havia d’anar a l’acadèmia, era ella.” La resposta del periodista fou directa: “Hi ha molta gent que considera Julia el primer novel·lista brasiler.”

Però aquella “molta gent”, mentrestant, no es va pas manifestar ni amb allò de l’acadèmia ni després, quan el nom de l’escriptora va ser bandejat per crítics, escriptors i antologistes, tant coetanis com posteriors, cosa que es va traduir, fins fa poc, en silenci sobre el seu nom. Després, i fins fa ben poc, en oblit.

És coneguda l’anècdota explicada per Lygia Fagundes Telles sobre una de les seves primeres publicacions, al començament de la carrera. La jove escriptora va ser complimentada per dos escriptors famosos de l’època que, en comptes de parlar del llibre, es van fixar en les seves cames. “Molt boniques”, van dir. I de seguida, com si fossin davant un gran misteri: “Però com és que li ha donat per escriure? Vostè és una noia ben bonica, s’ha de casar i no pas escriure, és malaguanyar-se.” Lygia conta que es va posar a plorar allà mateix, el dia de la presentació, davant els dos escriptors.

“Era molt difícil en aquella època”, diu, “s’acceptava que una dona escrivís poesia o abordés temes puerils i sentimentals, però una dona que escrivís prosa incomodava massa. La dona no podia ser una narradora que intentés copsar realitats que només els homes copsaven. Se’n burlaven, les minimitzaven, les menyspreaven. Insistien que la nostra vocació era el matrimoni. I, compte, ja érem al segle XX. [...] A aquells dos senyors els vaig respondre: la vocació és allò a què ets cridat, i a mi em va cridar la literatura.”

Lygia recorda que Clarice Lispector va ser una de les poques de la seva generació que plantà cara amb relació a les escriptores de ficció. “El prejudici s’expressava així: l’home escriu bé, la dona ja ho veurem”, resumia Clarice.

Com Virginia Woolf a Una cambra pròpia, Lygia Fagundes Telles recorda les seves antecessores. “Els primers pensaments d’aquelles dones reprimides i engavanyades dels segles passats eren escrits al quadern de notes de casa seva. Entre els ‘dos quilos de patates’ i els ‘cinc quilos de cebes’ col·locaven els primers pensaments poètics, en general els dubtes, els anhels, els somnis. Foren les primeres escriptores. Després vam arribar nosaltres.”

I ho diu també Virginia: “Si tenim l’hàbit de la llibertat i el coratge d’escriure exactament el que pensem; si fugim una estona de la sala d’estar i mirem els éssers humans [...] i també el cel i els arbres, o el que sigui, i cap ésser humà no ens tapa l’horitzó, llavors l’oportunitat sorgirá, i la poeta morta que fou la germana de Shakespeare assumirà el cos que ella tan sovint havia de tenir amagat. Rescatant la seva vida de les vides desconegudes que havien estat les seves precursores, com ja havia aconseguit el seu germà, ella també naixerà.”


(Extracte adaptat del darrer article publicat per l’escriptora Claudia Lage a la revista mensual de literatura Rascunho, Curitiba, desembre 2011)

Dickens continua dient la veritat

per Benjamín Prado

Hi ha persones que es moren i altres que només desapareixen. El novel·lista Charles Dickens, per exemple, deixà aquest món el 1870 però continua aquí. I no sols perquè obres seves com David Copperfield, Cançó de Nadal (A Christmas Carol), Oliver Twist o Història de dues ciutats (A Tale of Two Cities), entre moltes altres, siguin clàssics imprescindibles en qualsevol biblioteca que pretengui seriositat, sinó també perquè la majoria dels seus temes característics [...] continuen són encara d’actualitat i perquè els seus personatges continuen entre nosaltres, amb noms diferents però amb els mateixos problemes. [...]

Fa 200 anys que va néixer i el nostre món, malauradament, s’assembla en massa coses al seu. Per comprendre-ho, només cal llegir el començament d’Història de dues ciutats: “Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps; l’edat de la saviesa, i també de la bogeria; l’època de les creences i de la incredulitat; l’era de la llum i de les tenebres; la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació.”

A Temps difícils (Hard Times), Dickens critica acrement les lamentables condicions de vida dels obrers anglesos i la desproporcionada distància que hi havia entre la seva existència i la dels rics del país. Avui, en plena crisi, amb la borsa en números vermells, els impostos pels núvols i els sous per terra; amb els governs d’Europa intentant omplir amb diners públics el pou sense fons del sistema financer i les xifres de l’atur creixent al nostre país fins al caire de l’abisme, és molt possible que el lector s’astori de veure com aquesta novel·la publicada el 1854 descriu l’actualitat. ¿O potser el desequilibri entre les cases miserables dels proletaris que dibuixa Dickens, fredes, fosques i gairebé sense mobles, i les luxoses mansions dels capitalistes, que consideren els seus empleats simples bèsties de càrrega, no és comparable al que hi ha entre els salaris dels mileuristes i els sous astronòmics que es posen a ells mateixos els directius dels bancs, avui en dia? L’única diferència entre aquells privilegiats i aquests és que llavors s’anomenaven utilitaristes i avui es diuen neoliberals, i que uns citaven Stuart Mill i altres Milton Friedman, però res més.

Quan Dickens retrata als Papers pòstums del club Pickwick (The Posthumous Papers of the Pickwick Club), a La petita Dorrit (Little Dorrit) o a David Copperfield uns éssers sense escapatòria [...], sabia de què parlava, perquè ell mateix havia patit en la infància les fuetades de la misèria, quan el seu pare va estar tres mesos tancat a la presó de Marshalsea per un deute amb un flequer, que avui equivaldria a 3,50 euros i que va fer que Charles fos enviat a treballar en una infernal fàbrica de betum. La seva batalla contra la injustícia ja anticipava el fracàs d’un sistema que es basés en l’explotació, tot i que els seus advertiments als poderosos fossin veus en el desert: “Oh, economistes utilitaris –escriu–, comissaris de realitats, elegants incrèduls... si continueu omplint de pobres la vostra societat i no cultiveu en ells l’esperança, quan haureu aconseguit arrencar de les seves ànimes tot idealisme i ells es trobin sols amb la seva vida nua, la realitat esdevindrà un llop i us devorarà”. [...]

Una altra de les obsessions de Dickens és la lentitud, la ineptitud i de vegades la impuresa del sistema judicial, que té la millor expressió a Casa desolada (Bleak House), on es reflecteix la barreja d’incompetència i prepotència d’una Cort de la Cancelleria que a alguns els podrà fer pensar en certs magistrats i causes [...]. O a Oliver Twist, on es pot veure la forma en què la llei és curosa amb els forts i abusiva amb els febles per la manera en què el jutge Fang insulta i castiga amb desproporció el dissortat protagonista. O, un cop més, a Temps difícils, on l’escriptor es rifa de la incompetència del sistema i del seu invent més pervers, la burocràcia, un laberint sense eixida simbolitzat en un suposat Departament del Circumloqui, la funció del qual és “fer el que calgui perquè no es pugui fer res”.[...] Els llibres de Dickens continuen explicant la veritat: el nostre món no ha sabut surar perquè no ha sabut ser ni solidari, ni equànime, ni flexible, i al final ha quedat sense respostes.

El juny del 1865, Dickens viatjava amb un tren que va patir un accident terrible quan creuava un pont en obres. Els set vagons que precedien el seu van estimbar per un penya-segat i ell va estar-se hores atenent els ferits fins que arribaren les ambulàncies i va poder ocupar-se de tornar al seient i recuperar el manuscrit, encara sense acabar, de la seva penúltima novel·la, El nostre amic comú (Our Mutual Friend).

No cal tenir gaire imaginació per veure en aquesta escena una metàfora d’aquesta Europa que avui descarrila de mica en mica [...] Tal vegada l’ensorrament s’aturi a temps, i els que ens menen a la catàstrofe recuperin el sentit comú igual que ho va fer el gasiu senyor Scrooge a Cançó de Nadal, el qual al veure el negre avenir que li anunciaven els esperits del Passat, del Present i del Futur, on es podia veure una tomba amb el seu nom i sense cap flor al damunt, va saber canviar a temps i convertir-se en un home generós. És una paràbola que, avui més que mai, val la pena no oblidar.

(Extracte adaptat de l’article publicat a El País, 7 febrer 2012)

Fer de ‘negre’ (i 3)

(Ve d’ací.)

Els esclaus literaris

per Santiago Maisonnave

El protagonista de The Ghost, novel·la de Robert Harris, no té nom. Aquesta és, de fet, la seva condició essencial: com a escriptor fantasma ha renunciat al seu nom, o a la visibilitat del seu nom. La seva feina és escriure les memòries d’altres, transformar la seva veu en altres veus, escriure les vides de persones que després signaran aquelles pàgines com a pròpies. Per això, ell ha de diluir-se, desaparèixer. La novel·la de Harris col·loca així en el centre de l’escena els qui normalment s’amaguen rere les bambolines i, tanmateix, constitueixen una peça essencial en la mecànica de la indústria editorial gairebé des que va començar.

La recurrència d’autors, editorials i celebritats diverses als serveis d’escriptors fantasmes (com se’ls coneix) és molt més freqüent que no se suposa. De manera solapada, furtiva, aquesta pràctica s’ubica en els fonament del negoci de l’edició i n’alimenta el funcionament.

Amb la professionalització moderna de l’escriptor, i la seva constitució en autor tal com avui el coneixem, va néixer també la figura del negre literari. Renom que sens dubte és antipàtic, però que alhora és molt gràfic, i tal vegada útil si es tractava d’establir la genealogia d’una pràctica associada amb la raó positivista i com a tal –almenys en els orígens– eurocentrista.

En un treball excel·lent (Nous est un autre. Enquête sur les duos d’écrivains), els assagistes Michel Lafon i Benoît Peeters proposen una mirada analítica de la creació a quatre mans. El llibre, que recull històries de col·laboració creativa de naturalesa diversa al llarg d’un ampli arc temporal, documenta alguns casos en què la col·laboració va ser asimètrica i solapada. És el cas del treball conjunt d’Alexandre Dumas i Auguste Maquet. Des del 1838, i al llarg d’un decenni, tots dos escriptors van produir una quantitat abassegadora d’obres teatrals i novel·les, entre les quals es pot incloure els clàssics El comte de Montecristo i Els tres mosqueters, històricament atribuïts en exclusiva a Dumas. En llarguíssimes jornades de treball (de dotze a catorze hores cada dia), Maquet enviava els arguments i estructures de les obres, perquè Dumas hi fes correccions i treballés els detalls. En aquella mecànica de producció, Dumas solia pressionar Maquet a través d’esqueles breus: “És culpa seva, benvolgut amic, si no anem més de pressa; des d’ahir a les nou jo estic plegat de braços.”

L’èxit de Dumas, i la seva obra prolífica (per a la qual tenia també altres col·laboradors, tot i que cap de tan proper com Maquet), atià l’exasperació de determinats cercles lletrats.

El 1845, Eugène de Mirecourt publicava en un pamflet titulat Fàbrica de novel·les, Casa Alexandre Dumas i Companyia: “Rasqueu l’obra del senyor Dumas, i hi trobareu el negre [...]. Contracta trànsfugues de la intel·ligencia, traductors a sou, que es rebaixen a la condició de negres treballant sota el fuet d’un mulat.” El terme (nègre),com es veu, ja s’havia establert llavors. Malgrat el que podria pensar-se, Maquet i Dumas tenien una bona amistat, i ni tan sols després que Dumas incomplís acords i pagaments compromesos –fet que va portar a una crisi temporal en la relació i a un procés judicial– Maquet no va deixar d’admirar-lo i reivindicar-lo. “El proclamo un dels esperits més brillants entre els il·lustres i el millor potser entre els homes de bona voluntat”, deia d’ell quan havia acabat la col·laboració entre tots dos.

No va ser aquest l’únic cas cèlebre d’escriptura fantasma. El pas del temps permet revelar episodis de notables autories apòcrifes o col·laboracions ocultes, com les de Wilkie Collins i Charles Dickens, o Alejandro Sawa i Rubén Darío, el qual va contractar el bohemi andalús el 1905 perquè escrivís un article que publicaria el diari La Nación –i ell firmaria amb el seu nom–, pel qual finalment no va pagar la remuneració acordada. Sawa va escriure després una carta al nicaragüenc en què canviava la condició d’amic per la de creditor.

Però si es parla d’aquests i d’altres casos –més o menys documentats– d’escriptura fantasma ocasional, no és per la seva naturalesa excepcional, sinó per la confidencialitat inherent a una pràctica que és part constitutiva de la indústria cultural. La revelació d’episodis actuals es filtra en entrevistes a autors o autores imprudents, incomprensibles decisions comercials d’alguns segells editorials o acusacions escandaloses de plagi. [...]

La definició de l’escriptor fantasma no sempre és senzilla: des de l’escriptura neta i crua d’un text que després signarà una altra persona, fins a l’edició, passant per la correcció d’estil, hi ha un camí de matisos en el qual, de vegades, les fronteres esdevenen difuses.

Sobre la particular relació que s’estableix a voltes entre els editors i els autors (i, sobretot, entre ells i els textos que comparteixen), és paradigmàtic el cas de Raymond Carver i Gordon Lish, sobre el qual s’ha tornat a parlar en aquests darrers temps. Per a Mercedes Carreira, escriptora i editora amb experiència en l’escriptura fantasma, la frontera entre les dues tasques és ben clara: “En el moment en què et poses a treballar amb l’autor sobre el llibre ja ets un escriptor fantasma.”

Com a editora, explica, “has de tenir un cap marquetinguer per saber com inserir aquell llibre dins el mercat, quina mena de propaganda li faràs, en quin context d’edició entra aquell llibre, què s’havia editat abans, què s’editarà després, i tens una mirada més atenta al negoci, a més de poder corregir un punt i coma”. Sigui com sigui, es fa palès que la introducció d’un text en els circuits de la indústria editorial implica un seguit d’intervencions que fan que es qüestioni la noció de propietat d’aquell text i la idea mateixa d’autoria.

En aquesta línia, l’escriptor veneçolà Gustavo Valle avalua la incidència que l’ofici de negre literari va tenir en la seva formació[...]. Potser el més positiu que té aquella tasca, segons la seva consideració, és que resulta “una bona medecina per a la vanitat de l’autor”. L’escriptor fantasma, segons Valle, amb la seva renúncia a la visibilitat és un “dinamitador de l’espectacle dels autors”. En aquesta renúncia, alhora, el negre “propicia un plagi: el d’ell mateix”.

“L’escriptura és la destrucció de qualsevol veu, de qualsevol origen”, proclamava Roland Barthes el 1968, i sentenciava en aquell acte la mort de l’autor modern: “La unitat del text no es troba en el seu origen, sinó en el seu destí.” Tanmateix, la tensió conflictiva que s’entrelluca en les representacions del negre literari permet dubtar que aquella mort hagi estat consumada: por què, llavors, la invisibilitat és viscuda com una renúncia? Per què havia de necessitar ningú contractar un negre literari? Des de la foscor de l’anonimat i el silenci, a cavall entre l’estereotip romàntic de l’escriptor sofrent i la sospita maliciosa del frau, senyalats com a mercenaris de la paraula, o reivindicats com a nobles obrers de l’ofici, els escriptors fantasma passegen les seves siluetes esquives pels clarobscurs dels passadissos i les torres del temple editorial. En aquestes passejades, de vegades, reclamen la revenja.

(Extracte de la tercera part d’un reportatge publicat a La Vanguardia, 30 maig 2010)

Fer de ‘negre’ (2)

(Ve d'aquí.)

Treballar en equip amb el negre o evitar-lo

per Xavi Ayén

A The ghost writer, el negre que representa Ewan McGregor estableix una relació d’amistat i complicitat amb el polític encarnat per Pierce Brosnan. Per un costat, Eduard Gonzalo certifica que “sí, això és exactament així”, però per l’altre Manu Manzano afirma: “En el meu cas, la relació amb l’autor s’acaba amb el lliurament del treball. El qui el signa gairebé no vol ni veure’t, li fas por, si et veu se li nota que pateix, li recordes que ha fet una cosa reprovable, és com tenir una amant prostituta. El pitjor que li pots fer a un autor és assistir a la presentació del llibre i, si et poses a primera fila, ja li amargues la vida.”

Miralles coneix autors “de les dues menes: els que s’hi impliquen, et donen un índex, et comenten idees i segueixen tot el procés... i els que s’estimen més no veure’t. Després, al defensar el llibre davant els mitjans, a la sisena entrevista ja es pensa que realment l’ha escrit ell.”

Gonzalo és dels clàssics: a ell els autors el conviden a la torre els caps de setmana i manté el contacte amb molts d’ells. “Jo miro d’ajudar-los a trobar una veu narrativa pròpia. De vegades es consideren amb un perfil intel·lectual més baix del que he escrit i em diuen: ‘Jo no enraono així, fes-ho més col·loquial’, i ho rebaixo una mica. I n’hi ha que, al revés, et diuen: ‘Puja el nivell del discurs, això em sona massa simple’, i llavors sofistico el llenguatge”. Igualment, “dels polítics ho comprovo tot, ho investigo, de vegades els trobes idees més ben expressades en una entrevista o en la carta a un amic”. I no té por que menteixin?, demanem. “No. Si passes sis dies al costat d’una persona sense interrompre’l ni afalagar-lo, notes quan et menteix, igual que ho noten els psicoanalistes o la policia. Mentir és un esforç i gairebé sempre deixa empremta. Als autors que menteixen cal evitar-los.”

Un cas divertit és el d’Àlvaro Colomer, que va rebre l’encàrrec de redactar un llibre per a un conegut professional sobre experiències del seu ofici. “Ell havia redactat una primera versió però no funcionava, no tenia interès. Em va trucar l’editor i em va dir:

–Àlvaro, has de refer-ho del tot... en un mes.

–En un mes no tinc temps de fer tantes entrevistes.

–No cal, t’ho inventes. No hi ha temps de fer cap altra cosa, és una llàstima.

–És que jo ara estic amb un altre llibre i...

–Si ens ho fas en quinze dies et paguem el doble.

Colomer va acceptar la feina i, un dia abans d’entregar-la va trucar a l’autor.

–Hola, sóc el negre, és que per escriure el pròleg em cal saber algunes coses de la teva vida.

–Mira, sóc a la platja amb la família. Ara no em ve gens de gust.

–Però és que ho haig de lliurar demà...

–Posa-hi el que vulguis i jo després ja diré que tot és veritat.

“Quin cop –recorda Colomer–, jo tenia 25 anys i va ser com perdre la virginitat. El llibre va tenir èxit i l’autor va sortir a la tele i a la ràdio parlant del llibre... i explicant anècdotes de la seva primera versió que no apareixien a l’obra publicada! Cap periodista no se’n va adonar...”

(Extracte adaptat de la segona part d’un reportatge publicat a La Vanguardia, 30 maig 2010; la il·lustració és una fotografia presa de Titelles Vergés)

To be continued.

Fer de ‘negre’ (1)

La cara oculta de la indústria editorial

per Xavi Ayén

Quan hi ha un problema, algú ha de fer la feina bruta. També al món editorial. Si un autor no acaba el llibre a temps, si l’acaba però li ha quedat il·legible, si ni tan sols el vol escriure, si només vol aportar les idees generals, si li cal ajuda en la recerca o l’edició... llavors apareixen els negres. Ells s’encarreguen de manera eficaç d’aconseguir que els projectes arribin a port i que els cadàvers o les taques de sang no es vegin. [...] Treballen indiferentment per a editorials, autors o agències literàries. La discreció és el seu lema, però aquesta vegada n’hi ha hagut set que han accedit a parlar amb aquest diari, [...] sense violar els contractes de confidencialitat que han subscrit. [...]

Manu Manzano –que avui també és novel·lista– va començar a fer de negre el 1993, en un gran grup editorial amb seu a Barcelona, encara que ha treballat per a moltes altres empreses. En el seu impactant currículum hi figura l’escriptura íntegra de novel·les que signaven inexistents autors nord-americans o anglesos i que “desenvolupaven la història d’una pel·lícula o sèrie d’èxit”. El curiós del cas és que aquests llibres s’han venut com “la novel·la en què es va basar la pel·lícula Tal”. Va tenir “tant d’èxit que algunes me les van traduir a Anglaterra”. Entre les seves gestes també hi ha “haver rebut una història de 18 folis i convertir-la en una novel·la de 350 pàgines”. De fet, ja ha escrit 11 novel·les per a altres.

Els negres entrevistats han redactat de cap a cap llibres de cuina amb receptes que s’atribuïen a una altra persona, memòries de polítics, novel·les de tota mena, recopilacions d’anècdotes, discursos, manuals d’autoajuda empresarial, de creixement personal, i en algun cas fins i tot articles de premsa.

Les tarifes per llibre oscil·len entre 3.000 i 30.000 euros, “segons l’autor que et toqui”. En general no cobren drets d’autor. En alguns casos, per assegurar uns ingressos més elevats si el llibre és un èxit, es firmen acords particulars entre autor i negre.

Els contractes de confidencialitat asseguren que cap negre no tregui els drapets al sol, perquè les editorials s’hi juguen el prestigi i els autors la credibilitat. Tanmateix, Manu Manzano reivindica “eliminar l’halo de reprovable a aquesta activitat. L'ofici existeix des que hi ha editorials. L’editor d’aquí, per pusil·lanimitat, l’ha volgut amagar quan als EUA és un ofici tan respectable com un altre qualsevol, amb els noms dels negres impresos a la portada, de vegades. Molts grans escriptors han començat com a negres –Victor Hugo, Colette–, i Isaac Asimov mateix tenia un equip de negres.” Francesc Miralles –avui també novel·lista– hi està d’acord: “Que algú no sàpiga escriure un llibre no vol dir que sigui analfabet.”

Eduard Gonzalo, editor, professor d’universitat i autor de diversos llibres acadèmics, s’ha sentit identificat amb el personatge que encarna Ewan McGregor a The ghost writer, l’últim film de Polanski: “Reflecteix bé la mena de feina que fem, tot i que a mi de moment no han intentat assassinar-me. Un polític o famós és requerit per una editorial per escriure un llibre, però no té temps. I li busquen algú que l’ajudi: reculls informació, parles amb gent de la seva confiança i els fas entrevistes. De fet, jo em considero més un editor que un negre. Quan Pierce Brosnan, el polític de la pel·lícula, diu a l’escriptor: ‘Jo vaig entrar a la política per amor’, ell fa un bot i li respon: ‘Començarem el llibre així.’ Aquesta és la nostra feina, és així...” Àlvaro Colomer –que també signa llibres propis– diu: “Cap problema a ser negre, treballo per a persones que tenen coses boniques per explicar però els manca el coneixement tècnic per fer-ho.”

Molts elements de la feina de negre no són criticables des de cap punt de vista. Bastants fan la tasca “que abans feia l’editor: llegim el llibre, hi fem algunes retallades, algun canvi d’estructura, polim algun personatge”. I per què ja no ho fan els editors? “El meu editor publica 900 novetats l’any”, contesta un.

Quina mena d’autors són aquests que deixen que altres els escriguin els llibres? Polítics, actors, esportistes, presentadors o famosos de televisió i fins i tot, ens expliquen, algun escriptor conegut. Un d’ells “va lligar amb una noia, se’n van anar a la Martinica i, com que s’acostava la data de lliurament, em va trucar perquè li acabés jo la novel·la...”, ens explica un dels entrevistats. [...]

El submón de les novel·les escrites per un altre es limita als segells més comercials i és més freqüent en gèneres com ara el romàntic, el thriller que segueix models de moda (“fes-me una cosa com El codi Da Vinci”) o la ciència ficció. Un dels negres, amb barba de tres dies, diu que escriu “novel·les roses amb un pseudònim de noia de Minnesota”. Però cap no ha fet tasques d’escriptura –ni coneix ningú que n’hagi fet– per als novel·listes espanyols més respectats per la crítica. Sí, en canvi, n’hi ha que asseguren haver treballat per a alguns dels autors –i autores– de best sellers comercials més coneguts a Espanya. En un famós descuit de micròfon obert, Fernando Sánchez Dragó va comentar un dia a Ana Botella: “En realitat, és un llibre que m’han preparat. Jo no he fet res, com vols que ho faci?... No tinc temps ni d’anar al dentista.” Per Gonzalo, “el negre és una mena d’editor més. Hi ha editors de taula, editors de còctel, refregidors o negres.” Els entrevistats també coincideixen que quan salten denúncies de plagi (Cela, Ana Rosa Quintana, Jorge Bucay, Bryce Echenique...) sol ser per “la feina poc professional d’un negre, de vegades resultat d’una venjança”.

En la no-ficció, destaquen les editorials d’instant books. “L’editor detecta un nínxol de mercat –afirma un habitual d’aquest tipus de productes–, té una idea de llibre i convenç un famós perquè el signi i així vendre milers d’exemplars. Un cop que ja té la cara, només li falta trucar-nos per escriure el llibre”, que s’acaba “en 15 o 30 dies”.

Hi ha un subtipus de negre: el subcontractat. Això s’esdevé quan un negre té tanta feina que, per complir tots els encàrrecs, se sent obligat a demanar ajuda a un altre. És el que li passa al personatge de la novel·la Pandora al Congo, d’Albert Sànchez Piñol. Miralles confessa: “Bé, sí, jo he subcontractat... Un cop em van demanar un llibre sobre un polític que estava molt de moda... en dues setmanes! Vaig subcontractar l’encàrrec a una amiga, i li vaig donar la meitat dels diners.” Què els motiva? Uns quants entrevistats coincideixen que és “una gran escola de literatura” o “un exercici d’estil extraordinari”.

Gonzalo apunta: “La indústria editorial no hauria de propiciar que gent que no té res important a dir escrigui llibres. I això es fa aquí i a la resta del món. En el moment que es prioritzen les vendes sobre la qualitat, ja es fa una cosa reprovable, si entenem que la cultura ha de ser una eina per a la millora moral de les persones, com deia Stuart Mill. I els editors d’avui volen ser al top ten, no pas tenir un Stendhal. A Stendhal el seu editor li deia amablement: ‘Els teus llibres deuen ser sagrats, perquè ningú no els toca.’ Avui el seu editor, senzillament, l’acomiadaria.”

Però com se senten vostès, els negres, veient com triomfen altres? “Has de deixar l’ego fora –admet Manu Manzano–, és l’esperit de Cyrano de Bergerac.” Encara que no apareguin els seus noms, ens diuen un truc per detectar-los: “Si en els agraïments un autor diu allò de ‘aquest llibre no hauria estat possible sense el Pepet’ de vegades és literalment veritat, perquè és el Pepet qui l’ha escrit. A mi em passa”, diu un. Àlvaro Colomer refusa que posin el seu nom: “Són llibres que no vull que figurin al meu currículum. Els fas en un temps breu, preocupant-te sobretot que el contingut sigui claret.” Miralles tampoc hi vol aparèixer: “Ets un transmissor, ordenes el pensament d’un altre. Quan algú et pinta casa teva, no per això la casa passa a ser seva.” Hi ha casos com el del doctor Estivill, que diu públicament que ell no escriu els seus llibres, fet que a Miralles li sembla “modèlic”, però “què aportarà el meu nom a la portada d’un llibre de Mercè Sala sobre lideratge femení?” Eduard Gonzalo és contundent: “Si un autor m’insisteix en allò que ‘el llibre és de tots dos’, jo contesto: no, és teu, jo només l’he fet sonar bé.”

(Extracte de la primera part d’un reportatge publicat a La Vanguardia, 30 maig 2010)

Continua.

Normes per escriure bé

per George Orwell

1. No utilitzis mai metàfores, símils o altres recursos estilístics que estiguis acostumat a llegir.
2. No facis servir mai una paraula llarga si la pots substituir per una de curta.
3. Si és possible prescindir d’alguna paraula, elimina-la.
4. No facis servir mai la veu passiva quan puguis utilitzar l’activa.
5. Mai no facis servir paraules estrangeres quan n’hi hagi una de pròpia.
6. És millor trencar qualsevol d’aquestes normes abans d’escriure una bajanada.

(George Orwell, Politics and the English language, 1946; citació reproduïda per Raquel Alba al setmanari Plaers, 21 gener 2007)

Llibres mastegats, llibres pretensiosos

per Quim Monzó

«Hi ha un tipus de lector –o de receptor– que és capaç de captar allò que és evident i prou: el primer nivell. Això passa en literatura, en periodisme, en cinema, en televisió... Si aquest primer nivell és molt simple, decideix que tot plegat és simple. Però és incapaç de veure-hi més enllà: no hi sap veure els nivells dos, tres, quatre... Però això és problema seu, no pas del llibre, de l’article, de la pel·lícula... És el típic lector de best-seller: necessita que aquest primer nivell –obvi, evident– estigui carregat de pretensions, d’una certa fabulació històrica, d’alta cultura prêt-à-porter. Aquesta mena de lector o de ressenyador, que es queda en el primer nivell i prou, quan hi troba tot aquest embolcall –aquest sí que realment banal– s’escorre de gust i considera que està davant d’una mostra d’alta literatura. Podem parlar d’un tipus de best-seller potser una mica més pretensiós i més hàbil. És la mena de llibre que sembla que permet saber moltes coses sobre, per exemple, el cristianisme al segle catorze. Tot això ho dóna molt mastegat, perquè el lector ja ho trobi a la façana i no hagi de dedicar-hi la neurona que li rebota dins del crani. Va haver-hi un moment –als anys seixanta i setanta– que l’obligació era fer literatura que parlés de la lluita de classes, de la qüestió nacional, de la lluita de la dona... Si una novel·la complia tots aquests requisits progressistes, se la considerava una gran novel·la. Encara que, de fet, fos una absoluta mediocritat. Ara tot això ja no hi és –els mandarins ja no són marxistes, sinó conservadors o mitòmans–, però han aparegut uns altres requisits. Es tracta sempre de fer novel·les de recepta.»

(Quim Monzó, citat per Manel Ollé a Quim Monzó, col·lecció «Retrats», AELC, 2008)

Els bons llibres

per Joan F. Mira

Cada any es publiquen més de deu mil llibres en català, xifra que no correspon a una llengua en crisi de subsistència, i que segurament és superior a la d’algunes altres llengües amb vuit o deu o dotze milions de parlants. Importa que d’aquests deu mil llibres o més, uns pocs centenars, posem un miler, puguen considerar-se més o menys “literaris” (és a dir, no únicament “utilitaris”), que d’aquest miler, un centenar siguen de qualitat respectable, és a dir “bons llibres” i de lectura satisfactòria per a l’amant de les lletres, i que, d’aquest centenar, deu o dotze arriben a la condició d’excel·lents. ¿Salvarem cada any un centenar de llibres, només una dotzena? Si és així, potser que ens salvarem tots, com els deu justos haurien salvat els habitants de Sodoma i Gomorra. Això és, doncs, el que hauríem de saber, i en això ens haurien d’ajudar els crítics: discernir aquella cosa tan ambigua que se’n diu qualitat, saber quin llibre val més i quin no tant i quin no val res, saber separar les vendes de l’estètica, diferenciar la facilitat de l’art. Perquè la literatura és una de les belles arts, o no és res més que pur producte comercial.

Però, en aquesta faena de separar el gra de la palla, de trobar l’art en els fulls relligats en forma de llibre, tinc la impressió que els nostres crítics són una mica massa tous, massa tendres. Que allò que fan sobretot és glossar, interpretar o comentar els llibres, cosa ben útil i necessària, però allò que no solen fer és justament criticar, és a dir emetre judicis: dir “això és molt bo, o bo, o regular, o dolent”. I explicar per què i en virtut de què, evidentment: justificar el judici. La prudència és virtut necessària en la vida social, però tinc por que la circumspecció dels crítics forme part més aviat dels vicis difícilment superables. Els autors, d’altra banda, som vanitosos i sensibles, vicis que en el nostre cas són necessaris, i sense els quals probablement ens dedicaríem a activitats menys arriscades. Però, justament per això, per la nostra vanitat i la nostra inseguretat, algú ens ha de dir si ho hem fet bé, i donar-nos alguna alegria; i si ho hem fet malament, encara que ens irrite i ens moleste. I sobretot, algú els ho ha de dir als lectors.

Si, com a resultat d’un saludable rigor en la crítica, la conclusió és que no hi ha prou llibres excel·lents cada nova collita, no patim, que no passa res. Cap literatura, i menys una literatura de dimensions com la nostra, no està obligada a produir grans obres cada any: ja en vindran. Que els crítics, al final de cada any o de cada nova temporada, ens expliquen quins llibres paga la pena llegir, i per què; i que ens estalvien molta lectura inútil, per favor. I després, si no n’hem quedat satisfets, sempre podem tornar als clàssics, que no s’acaben mai. “Et vos exemplaria graeca nocturna condite manu, condite diurna”: a cultivar els grecs de dia i de nit, tal com aconsellava Horaci en l’epístola als Pisons, si no em falla l’antiga memòria.

(Extractat de l’Avui, 15 gener 2011)

Hansel i Gretel amb mòbil

per Hernán Casciari
(traducció de Víctor Iñúrria, Migjorn, març 2010)

Anit li contava a la meua filleta Nina un conte infantil molt famós, el de Hansel i Gretel dels germans Grimm.

En el moment més tenebrós de l’aventura, els xiquets descobreixen que uns ocells s’han menjat les estratègiques molletes de pa, un sistema molt simple que els germanets havien ideat per tal de tornar a casa. Hansel i Gretel es descobreixen sols dins el bosc, perduts, i començant a fosquejar.

La meua filla em diu, just en aqueix punt de clímax narratiu: “No passa res. Que criden al pare pel mòbil.”

Jo aleshores vaig pensar, per primera vegada, que la meua filla no té una noció de la vida aliena a la telefonia sense fil. I al mateix temps vaig descobrir que espantosa resultaria la literatura –tota ella, en general– si el telèfon mòbil haguera existit sempre, com creu la meua filla de quatre anys.

Quants clàssics haurien perdut el seu nus dramàtic, quantes trames haurien mort abans de nàixer, i sobretot que fàcil s’haurien solucionat els problemes més cèlebres de les grans històries de ficció.

Pense el lector, ara mateix, en una història clàssica, en qualsevol que se li ocórrega. Des de l’Odissea fins a Pinotxo, passant per El vell i el mar, Macbeth, L’home del cantó rosat o La família de Pascual Duarte. No importa si l’argument és elevat o popular, no importa l’època ni la geografia.

Pense el lector, ara mateix, en una història clàssica que conega al ditet, amb introducció, amb nus i amb desenllaç.

Ja està?

Molt bé. Ara pose un mòbil (telefonet, telefonino, cel·lular, etc.) en la butxaca del protagonista. No un vell aparell negre encastat en una paret, sinó un telèfon com els que existeixen avui: amb cobertura, amb connexió a correu electrònic i xat, amb saldo per a enviar missatges de text i amb la possibilitat de fer telefonades internacionals.

Què passa amb la història triada? Funciona la trama com una seda, ara que els personatges poden telefonar-se des de qualsevol lloc, ara que tenen l’opció de generar videoconferències i enviar-se missatges de text? Veritat que no funciona un carall?

La Nina, sense adonar-se, em va obrir anit la porta a una teoria aborronadora: la telefonia sense fil farà miquetes les velles històries que narrem, les convertirà en anècdotes tecnològiques de qualitat menor.

Amb un telèfon en les mans, per exemple, Penèlope ja no espera amb incertesa que el guerrer Ulisses torne del combat.

Amb un mòbil a la cistella, Caputxeta alerta l’àvia a temps i no cal l’arribada del llenyater.

Amb un mòbil, el Coronel sí té qui li escriga algun missatge, per més que fóra spam.

I Tom Sawyer no es perd en el Mississipí, gràcies al servei de localització de persones de la telefònica.

I el Porquet de la casa de fusta alerta el seu germà que el llop va cap allà.

I Gepetto rep una alerta de l’escola, que avisa que Pinotxo no havia arribat aquell matí.

Un enorme percentatge de les històries escrites (o cantades, o representades) en els vint segles que antecedeixen l’actual, han tingut com a principal font de conflicte la distància, el desencontre i la incomunicació. Han pogut existir gràcies a l’absència de telefonia mòbil.

Cap història d’amor, per exemple, hauria sigut tràgica o complicada, si els amants esquius hagueren tingut un telèfon en la butxaca de la camisa.

La història romàntica per excel·lència, Romeu i Julieta, de Shakespeare, basa tota la seua tensió dramàtica final en una incomunicació fortuïta: l’amant fingeix un suïcidi, l’enamorat la creu morta i es mata, i llavors ella, en despertar, se suïcida de veritat. (Perdó per anticipar-vos-ho.)

Si Julieta haguera tingut telèfon mòbil, li hauria escrit un missatget de text a Romeu en el capítol sis, dient-li: “M FAI LA MORTA, PERÒ NO TIC MORTA. NO T PRCUPES NI FACES IDIOTSS. BSTS.”

I tot el grandíssim problemot dramàtic dels capítols següents s’hauria evaporat. Les últimes quaranta pàgines de l’obra no tindrien trellat, no s’haurien escrit mai, si en la Verona del segle catorze haguera existit la promoció “Banda ampla mòbil de la companyia Tal”.

Moltes obres importants, a més, haurien hagut de canviar el nom per altres de més adequats.

La tecnologia, per exemple, hauria desterrat per complet la soledat en Aracataca i llavors la novel·la de García Márquez s’anomenaria Cent anys sense connexió, i narraria les aventures d’una família en la qual tots tenen un nick similar (buendia23, a.buendia, aureliano_goodmorning) però a ningú no li funciona el messenger.

La famosa novel·la de James M. Cain –El carter crida dos cops–, escrita en 1934 i portada més tard al cinema, es diria El servidor duplica els correus que m’entren i versaria sobre un marit cornut que descobreix (llegint l’historial de xat de la seua esposa) el romanç de la jove adúltera amb un foraster de mal viure.

Samuel Beckett hauria hagut de canviar el nom de la seua famosa tragicomèdia en dos actes per un títol més coincident als avenços tècnics. Per exemple, Godot té el telèfon apagat o està fora de cobertura, la història de dos homes que esperen, en un erm, l’arribada d’un tercer que no apareix mai o que es va quedar sense saldo.

A l’obra El JPG de Dorian Grey, Oscar Wilde contaria la història d’un jove que es manté sempre saludable i sense arrugues, en virtut d’un pacte amb Adobe Photoshop, mentre que a la carpeta Images del seu telèfon una foto del seu rostre es pixela sense remei, gradualment, fins a perdre definició.

La bruixa del clàssic Blancaneu no consultaria cada nit a l’espill sobre “qui és la dona més bella del món”, perquè el cost per telefonada de l’oracle seria d’1,90 la connexió i 0,60 el minut, i s’acontentaria de preguntar-ho una o dues vegades per mes. I al final se’n cansaria.

També nosaltres ens cansaríem, ens avorriríem, amb aquestes històries de solució automàtica. Totes les intrigues, els secrets i les deshores de la literatura (els grans obstacles que sempre generaven les grans trames) fracassarien en l’era de la telefonia mòbil i del wi-fi.

Tot aqueixa meravella de cinema romàntic en què, al final, el xicot corre com un boig per la ciutat, contra rellotge, perquè la seua estimada està a punt de prendre un avió, se soluciona avui amb un SMS de quatre línies.

Ja no hi ha aqueix compromís carrincló, aqueix remordiment, aquella explicació que mai arriba; no cal detenir els avions ni creuar els mars. No cal deixar boletes de pa en el bosc per recordar el camí de tornada a casa. La telefonia sense fil –va vindre a dir-me anit la Nina, sense voler– ens entorpirà les històries que contem d’ara en avant. Les farà més tristes, menys assossegades, molt més predicibles.

I em pregunte: no està potser ocorrent el mateix amb la vida real? No estem privant-nos d’aventures novel·lesques per culpa de la connexió permanent? Algun de nosaltres, alguna vegada, correrà desesperat a l’aeroport per a dir-li a la dona que ama que no puge a aqueix avió, que la vida és aquí i ara?

No. Li enviarem un missatge de text llastimós, un missatge breu des del sofà. Quatre línies amb majúscules. Potser li farem una cridada perduda, i creuarem els dits perquè ella, la dona estimada, no tinga el seu telefonet en mode vibrador.

Per a què fer l’esforç de viure a la vora de l’aventura, si quelcom sempre ens va a interrompre la incertesa? Una cridada a temps, un missatge binari, una alarma.

El nostre cel ja està infectat de senyals i secrets: “Atenció, que el duc va cap allí per a matar-te.” “Alerta, que la poma està enverinada.” “No tornes aquesta nit a casa perquè he begut.” “Si li fas una besada a la xicota es desperta i t’ama.” “Papà, vine a cercar-nos que uns ocells s’han menjat les molles de pa.”

Les nostres trames estan perdent la brillantor –les escrites, les viscudes, fins i tot les imaginades– perquè ens hem convertit en herois peresosos.

Coses que em fan ràbia

No em fa plorar però sí que em fa ràbia l’extraordinària i desproporcionada difusió de determinades produccions suposadament artístiques o d’actuacions ciutadanes que només cerquen provocar i que per fer-ho es carreguen la història, les obres clàssiques de literatura, de música, de teatre, la religió, el cànon de la bellesa. El que em fa ràbia no és que existeixin els provocadors, que s’han de guanyar la vida i mira, han trobat això, sinó el fet que moltes d’aquestes actuacions són molt justetes i en canvi les esbomben i aplaudeixen a cor què vols els mitjans de comunicació i determinades patums que fins ara jo considerava més serioses, simplement pel fet que transgredeixen l’establert i asseguren que causen sensació. Dic «l’establert» perquè això és el que afirmen els provocadors o els altaveus, però en realitat tot allò ja no ho estableix ningú que mani, el que anomenen «establert» ja és excepcional i gairebé hauria de valorar-se i protegir-se especialment, pel perill d’extinció que corre. Em fa ràbia la riallada nerviosa davant el vòmit, la difusió injustificada, no sé si ingènua o potser poruga –«que no em diguin purista ni pusil·lànime ni encongit ni cuca de forat ni, sobretot, rosegaaltars»–, de l’escàndol gratuït. És inevitable el mal gust i que hi hagi gent que l’aplaudeixi pensant que és divertit i prou, però a mi això em fa ràbia, perquè a banda de no divertir-me crec que embruteix objectivament la societat. Una cosa és comprovar que Hobbes tenia raó («l’home és llop per a l’home») i una altra que no fem cap cas al mateix filòsof quan proposa autoregular la llibertat amb la regla d’or: no fer als altres el que no voldries que et fessin a tu... encara que ja t’ho hagin fet. O sigui, no facis coses que saps que molesten; i si altres les han fetes, i fins i tot te les han fetes a tu, no t’hi tornis.

És clar que no us diré exemples. Una part imprescindible de tot aquest xou, sense la qual senzillament no funcionaria, és aconseguir reaccions de protesta. És per això que ara mateix hi ha un escriptor que està molt i molt satisfet que un capellanet d’un racó del país hagi demanat als seus feligresos que no comprin el seu llibre. Pobrissons capellans, que poca cosa saben del màrqueting.

(Hi ha altres coses que m’emprenyen i em fan ràbia, potser més ràbia que les que he dit ara i tot, però per avui ja n’hi ha prou.)

Afegitó del 14 de juliol 2008. Empar Moliner fa una divertida caricatura d’un aspecte concret d’aquest fenomen: «Avui dia, els directors de cine o de teatre demostren un gran furor per canviar les coses de les obres que munten. [...] De sobte, prenent unes copes al bar Raval un d’ells es treu les ulleres de pasta negra i diu: “Se m’acaba d’acudir que la meva versió de Hamlet (la que preparo per al Grec, ja us en passaré invitacions) serà Hamleta. Jo és que Hamlet el veig molt dona.” I Hamlet esdevé una senyora vestida de cuir que es prostitueix sota un llum de neó a la vora d’un contenidor. Al costat del director de les ulleres de pasta negra que pren una copa al Raval hi ha la directora de les ulleres de pasta blava, que diu: “Doncs en la meva versió musical de Romeo i Julieta (ja us en passaré invitacions, l’estrenarem al Grec) faré que Romeo sigui la noia i Julieta el noi. És una lectura-visió molt paritària del clàssic.” No cal dir que la directora fa que l’obra transcorri en un vagó de metro i el monòleg del balcó té lloc a l’estació de Bogatell. El paper de Julieta l’interpreta Víctor, d’Operación Triunfo, i l’acompanya l’orquestra de Bratislava (que és la que darrerament acompanya tots els músics i cineastes catalans).» (Empar Moliner, El País, 14 juliol 2008)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

«Esta joventut de hui de per en dia»

He llegit una novel·leta romàntica, Banat al-Riyadh («Noies de Riad»), de Rajaa al-Sanea (2005). L’original és en àrab. No ha sortit encara en català, però s’ha publicat en idiomes propers (la teniu en anglès a Penguin i en italià a Mondadori). L’he llegida perquè em van assegurar que era una manera pràctica d’entendre el que passa ara en aquests països. I ja que no havia estat capaç de llegir fins ara assaigs sobre la qüestió –sempre hi ha lectures més urgents o més atractives– i el tema m’interessava, he decidit que una novel·la senzilleta podria ser una bona via d’accés al món islàmic actual. També és veritat que potser ni això hauria fet si no fos perquè em van regalar el llibre per Sant Jordi, però no estic gens penedit d’haver-lo llegit.

És una història que parla de joves àrabs de bona posició social, però em fa l’efecte que no t’equivoques molt si, amb prudència, extrapoles el que es desprèn de les seves aventures amoroses a la resta d’aquella civilització. Quan dic «aventures amoroses» no penseu en res del que coneixem per ací. Són episodis molt lights: estan a anys llum del nostre costum actual de ficar-nos al llit amb la xicota el primer dia. (I per mi, en aquest punt fan ben fet de prendre-s’ho amb calma: crec que els nois i les noies nostres han d’aprendre a esperar més abans de lliurar-se a algú que no coneixen prou, com si el coit fos una etapa més després de deixar-se mútuament els apunts de classe. Després, a més, vénen les corredisses, i un error porta a l’altre. I, sobretot, sense saber-ho s’han fet mal en la seva capacitat d’estimar i d’entregar-se de debò quan arribarà el moment que tots dos hi estaran preparats. Quan trobes la parella de la teua vida ja no li tens un tresor per lliurar, sinó les restes de diversos naufragis. Frase bonica per posar fi al sermonet barat d’un que cinquanteja.)

És clar que allà tot és molt més extremat, perquè quan les jóvens protagonistes reivindiquen que se’ls permetin les «relacions prematrimonials» volen dir poder enraonar amb el xicot almenys alguna vegada abans del casament. I les famílies de les quals es parla són de les anomenades «liberals», o sigui que ja veieu el pa que s’hi dóna. Ací això ho vam superar ja fa unes quantes dècades. El cas és que aquest llibre ha causat un escàndol sense precedents i ha estat prohibit a l’Aràbia saudita –el país on transcorre l’acció– i en altres estats, perquè mostra una actitud del jovent amb idees pròpies respecte a la generació dels seus pares, tot i que no qüestionin els costums religiosos bàsics de la seva cultura –el Ramadà, per exemple– ni tampoc la dependència de la casa paterna fins a la majoria d’edat. Sí que discuteixen el clan omnipotent i la predestinació matrimonial –d’això va la novel·la–, que creuen que formen part d’una concepció antiga que no necessàriament ha de conservar-se.

O sigui, per a una aproximació superficial a l’actualitat sociocultural dels àrabs, us recomano aquest llibre.

(La frase del titular, tot i que en l’estructura bàsica no sé si és de paternitat espanyola, em fa molta gràcia i la considero ben nostrada quan la sento de llavis d’una parella de saforencs amics meus.)

Llegir sense voler

«Cada dia, sense voler, llegeixes l’equivalent a 4 pàgines.» És un anunci de la conselleria de l’honorable Tresserras amb la idea d’animar la gent a llegir volent, i a gaudir de la lectura. Està bé, no és una mala pensada (tot i que jo hauria escrit espontàniament «l’equivalent de 4 pàgines»; però també és correcte amb a).

Bé, doncs, ho he fet. He fet l’esforç de comprovar l’afirmació, de prendre nota del que llegeixo cada dia sense voler. Ho he fet en un dia festiu més o menys normal meu, que en aquest cas ha transcorregut pels barris de les Corts, Eixample, Ciutat Vella, Gràcia i Sant Gervasi.

Deixant de banda les xifres i els noms propis, que he pogut comprovar que són si fa no fa un 50% del que llegeixo cada dia sense voler, ordenant-ho una mica per temàtiques i eliminant repeticions –que poden ser al voltant del 20% del total–, el 30% que queda i que he pogut recordar després d’un dia de fixar-m’hi una mica i de prendre alguna nota (sense esforçar-me per llegir res que en altres circumstàncies no hauria llegit i deixant de banda, per descomptat, el que he llegit volent) és això: Cada dia sense voler llegeixes l’equivalent a 4 pàgines, Light, Atención, Atenció, Sortida d’emergència, Salida de emergencia, El senyal acústic indica el moviment de la rampa, Emergència, Propera parada, Servei en proves gràcies per la vostra comprensió, Enllaç, Senyals de trànsit, Aigua potable, Gràcies per continuar estalviant aigua, Accés per l’escala, Acceso por la escalera, En aquest establiment està permès fumar, No fumeu, Prohibido fumar, No fumar, Llenci’l aquí, Narrativa, Historia, Art, Cap d’estació, Atenció al client, Atención al cliente, Cereals, Llet sencera, Sin sal como le gusta a tu corazón, Fuente natural de salud, Esto es la leche, Sin azúcar, Guàrdia urbana, Policia mossos d’esquadra, Abogados servicios jurídicos, Advocat, Auditores, Seguros, Viajes, Viatges, Hospital, Perruqueria, Peluquería, Optica (sic), Bar, Cocina japonesa, Restaurant, Buffet (sic) giratorio, Banco, Banc, Dipòsit a 6 mesos, Librería papelería, Llibreria, Camiser, Regals, Pelleteria, Lencería, Pastisseria, Panadería, Cerveseria, Droguería, Locutorio, Cos consular, Loterías y apuestas del estado, Podòleg, Café, Cafè, Cafeteria, Collection, Fotos, Mobles, Joier, Decoracion (sic), Outlet, Real Estate, Pizzeria, Mercat, Edifici, Edificio, Plats típics gallegocatalans, Farmàcia, Farmacia, Centro de específicos, Pàrquing, Parking, Motos, Taxi, Desvio (sic), Tallat, Pas restringit, Serveis, Servei d’emergències mèdiques, Ambulància, Transport sanitari col·lectiu, Concessionari oficial, Informa, Informació, Información, Matrícula oberta, Tours guided, Activitats d’estiu, Logistics & Mail, Suministros, Local en alquiler, Local de lloguer, Local en venda, Piso en alquiler, Pisos de lloguer, Pisos en venta, Pis en venda, Pisos, Habitatges, Despachos en alquiler, Despatxos de lloguer, Oficinas en alquiler, En venda, Se vende, Change, Cambio, Venda de cotxes, Els tenim tots, Rent a car, Tabac, Obert, Horari d’obertura, Propera apertura (sic), Horas, Hores, Minutos, Minuts, Laborables, Feiners, Festius, Construccions, Restauració integral d’edificis, Àrea blava, Carrer, Avinguda, Passatge, Passeig, Servicio, Escalera, Porteria, Entresuelo, Principal, Primero, Segundo, Tercero, Cuarto, Quinto, Sexto, Atico (sic), Sobreatico (més sic), Primer, Segon, Tercer, Quart, Cinquè, Escala, O tens el X de X o no saps el que et perds, On t’ho deixem?, El menjar de la mare per emportar, El jardí botànic respira!, Connecteu-vos amb el vostre compte de X, Final four hoquei patins, What are you doing?, Magnífico!, El romànic i la Mediterrània, Fundada a (sic) 1883, Fundada a l’any 1.924 (un altre sic), A prop teu, La casa de las ventanas, Felicidades al ganador de esta semana, Ellas les prefieren secos, Confíe en nosotros para mejorar su calidad de vida, La utilitat del buit, Mi novio es un ladrón, Descúbrelo en X, Wellcome to the X, Del 26 d’abril al 4 de maig, Sorteo extra, Cómpralo ya, ¡Super ofertas! aprovéchelas.

Més o menys ja és això: la pàgina, pàgina i mitja que correspon al 30% de les quatre pàgines que diuen. No sé si és un retrat fidel del que llegim cada dia sense voler, o de (determinats barris de) Barcelona, o del nostre món de pampallugues i reclams continus, o un reflex de tot plegat. Potser el que em crida més l’atenció, almenys a posteriori (i deixant de banda ara la crisi immobiliària, ben palesa), és la distribució entre idiomes, que les xifres són: de les 417 paraules del total, 95 són en espanyol; 20, ambivalents; 26, estrangerismes no castellans; 10, xifres o X (noms propis que hem dit que no comptaríem); 7, invents lingüístics; la resta, català. Però no crec que es puguin treure gaires conseqüències d’aquesta estadística, si som honrats. Va, sigueu honrats, que no vol dir ser pessimistes.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El bloc de Goethe

Què és sinó un bloc Die Leiden des jungen Werthers (1774), de Johann W. Goethe? Mireu, si no l’heu llegit o no us en recordeu:

«3 de setembre [del 1772]. A vegades no entenc com és que ella pot estimar ningú altre. No concebo com pot justificar aquest amor, sent com és que jo l’estimo d’una manera exclusiva, íntima i total. No conec res més que no sigui ella. No tinc cap més pensament ni posseeixo res més.»

O aquest altre post:

«15 de setembre. És indignant de veres que hi hagi persones que no percebin el sentit i el plaer de les poques coses que encara tenen valor a la terra. Sens dubte deus recordar aquelles nogueres sota les quals vaig estar assegut amb Lotte, al costat de la casa del bon rector de Saint... Quines nogueres tan meravelloses! Déu sap com han omplert el meu esperit [...] Les han tallades! Veient que la gent del poble, especialment els més grans, no hi estaven d’acord, els vaig demanar: “Com és que heu permès que les tallessin?” “Si l’alcalde vol tirar-ho endavant –van respondre–, què es pot fer?”»

Tot el llibre és així, des del començament: entrades de diari escrites pel protagonista, uns dies curtes, altres dies més extenses, en forma de carta o d’anotació, fins a l’epíleg, que explica –no tan succintament com m’hauria agradat: des del meu punt de vista la intervenció de «l’editor» és excessiva– el final de la història.

Si Goethe hagués viscut ara, hauria escrit sens dubte el Werther com un bloc d’internet. (I em penso que sense comentaris, si em permeteu la gosadia d’interpretar les seues preferències.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Diaris gratuïts

No he llegit mai, fora dels primers dies quan van sortir, els diaris de franc. Però com que estic cansat de trobar-me’ls contínuament al davant del nas, al metro, a l’autocar i al carrer, he acabat que els identifico perfectament, de lluny i tot, només pels titulars. Hi ha qui deia que aquests diaris no tenien ideologia. Ja ho crec que en tenen! I doncs, si un dia em passés tot allò de l’illa deserta i només em pogués emportar un diari d’aquests, tinc força clares les preferències. Per aquest ordre: ADN, Metro, 20 Minutos, Què. I amb els dos darrers em fa l’efecte que diria: no, gràcies, m’estimo més anar a l’illa sense diari. O me’ls enduria, ara que hi penso, per si a l’illa no hi ha escòtex, que no se sap mai el que hi pot haver o no en una illa.

(Afegitó del 25 d’abril del 2008. Aquests dies he sentit explicar la facècia aquesta de l’illa deserta amb una variant. Un autor que ara no recordo deia, si fa no fa: "Ara no em feu dir quin llibre m’hi enduria, perquè no ho he rumiat, però podeu estar segurs que m’hi emportaria un llibre que no hagués llegit." Bona pensada, però difícil d’entendre-la, perquè si no l’has llegit, com sabràs que t’agradarà? I si no l’has llegit però t’agradaria endur-te’l a una illa deserta, com és que no el llegeixes ara?)


(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Paranoic (i 2)

No vaig poder acabar i per això vaig posar-hi un 1.

O sigui, el problema no és que et diguin paranoic, neuròtic, esquizofrènic, ciclotímic, dislèctic, epilèptic, sinó que et tractin com a tal habitualment quan potser el teu problema, com el de molta gent, hagi estat només una cosa puntual –si és que hi ha hagut problema. Això sí que m’hauria de preocupar: que et tractin com un discapacitat crònic si no ho ets. O potser no m’hauria de preocupar, però em preocupa.

Per tant, en principi no m’he d’emprenyar amb qui em digui paranoic, perquè ha tingut prou confiança amb mi per dir-m’ho. En canvi, hi ha gent que potser no em diu paranoic, però que en realitat ho creuen i actuen d’acord amb aquesta creença: es pensen que ho sóc i per això no m’ho diuen, perquè creuen que, com que sóc paranoic, no reaccionaria bé o m’ho prendria massa a la valenta. I això és realment molest, perquè te n’adones. Per una banda no et tenen prou confiança com per dir-te les coses, i per l’altra es pensen que en saben més que els que et coneixen i que els que t’estimen i que tu mateix, i que no podràs superar el fet de saber la veritat. Dic això perquè hi ha gent que no m’ha dit mai paranoic i a vegades em fa l’efecte que em tracten com si estiguessin convençuts que ho sóc. (I suposo que ja he demostrat prou clarament que sí que sóc paranoic, o que en tinc rampells de tant en tant, posant per cas avui.)

Anant per una altra banda. No em fa mal que em diguin o que em recordin aquestes coses perquè pensi que no tinc o que no hagi tingut, almenys parcialment, símptomes evidents de totes aquestes disfuncions (disfuncions, suposo), sinó que em fa mal quan aquesta mena de retrets es diuen amb especial mala idea: quan es diuen amb la voluntat de fer mal. O sigui, no com quan et diuen «fill de puuuutaaaa» després de fer una malifeta, sinó quan et diuen paranoic o neuròtic de veritat, havent-ho rumiat. En realitat, aquests retrets són insultants per a tot el col·lectiu de malalts mentals. És com allò de dir en to de reny «subnormal» a algú, «mongòlic» o «discapacitat» o «handicapat» (que totes són iguals: només que hi ha moments que són moda o que resulten més políticament correctes uns o altres apel·latius; tots, crec, s’haurien de poder fer servir, perquè tots han viscut la seva etapa gloriosa en què eren considerats eufemismes). Però quin mal gust tot plegat, dir aquestes coses com insults, i quina falta d’humanitat i d’imaginació, fer servir les mancances o les característiques físiques com retrets. És com un retorn de decennis enrere: com allò de dir «quatreülls» als que duem ulleres o «tarongera» a qui comença a tenir cel·lulitis.

Ramon Folch i Camarasa ha escrit a la seva darrera obra –que no us puc recomanar: és una mica plom, comparada amb Testa de vell en bronze i sobretot amb aquella delícia de Bon dia, pare– una frase que fa més o menys referència a l’assumpte: «És curiós el que passa amb certes malalties, que poden ser tan greus o més que d’altres i tanmateix sovint els que les pateixen són objecte de mofa o protagonitzen acudits o escenes còmiques en el teatre i el cinema» (Contra el silenci, 2006, p. 119).

Perquè, a veure, què té de dolent ser mongòlic, esquizofrènic o paranoic?

I amb tot això, que encara no sé si sóc paranoic a temps complet o parcial. Però deixem-ho aquí, almenys avui.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Les quatre temptacions de Becket

Thomas Becket, l’onomàstica del qual es recorda avui, va patir segons T.S. Eliot (Murder in the Cathedral, obra de la qual ja vaig parlar fa un parell d’anys) quatre temptacions interiors davant les creixents i abusives exigències del rei, contra les quals es resistia: una, defugir el problema de consciència que se li havia plantejat, desaparèixer del país i viure de rendes –tenia prou poder i béns per a fer-ho–; dues, declarar lleialtat incondicional al rei i fer tot el que el sobirà li reclamava –però així trairia la seva consciència–; tres, desobeir obertament el rei i fer conxorxa amb els enemics, que li ho sabrien recompensar –però amb això trairia el rei–; quatre, accelerar les coses, sobreactuar en solitari per tal que el matessin per ordre del rei i passés a ser un màrtir i un heroi per al poble, amb la qual cosa seria encara més poderós, mort i tot, que amb cap de les tres solucions anteriors, perquè triomfarien les seves idees i ell viuria eternament, a cavall d’aquest triomf, en la memòria dels homes.

Alguna vegada a la vida –poques, per sort, perquè són desconcertants– passa això, que se’t presenta com a «temptació» allò que ja no sols és un deure, sinó que com de fet és més costós. O sigui, a l’inrevés de com sol ser i se sol pensar (temptació = atractiu però nociu / refús = rebutjable però profitós). És a dir, perquè s’entengui més bé –no m’és gens fàcil d’explicar-ho–, normalment considerarem una temptació que convé rebutjar les postres cremoses i hipercalorífiques, tret que se sigui anorèctic/a o es tingui intolerància al sucre, i en canvi considerarem un deure onerós però convenient l’oli de fetge de bacallà si tenim problemes de raquitisme o d’arteriosclerosi. I llavors, haver de prendre l’oli aquest que és el paradigma del mal gust no se’ns presentarà mai com una «temptació», sinó en tot cas com una obligació.

Segons Eliot, a Becket, com deia, li va passar a l’inrevés. Havia de rebutjar totes quatre temptacions –les tres primeres de manera normal: atractius contra els quals s’imposa el deure ètic–, però a l’hora de la quarta... com podia evitar que, whether he liked it or not, es complís fil per randa el que augurava aquell «mal pensament»? Com no «condemnar-se» en qualsevol cas? Com esquivar el destí tancat i la desesperació, si fins i tot l’opció «bona» es presentava amb aire de sospita?

I doncs, la resposta d’Eliot és: ho va fer perquè no va pensar en les conseqüències personals, va prescindir de si mateix, va superar la temptació a còpia d’entomar el problema sense tenir-se en compte ell: com si fos un altre. O sigui, tot i que es va complir el quart supòsit –Becket continua sent un referent ètic a Anglaterra al cap de vuit segles i mig–, això ha sigut així sense que ell s’ho proposés. La qual cosa vol dir, segons Eliot, que no va «caure» en la temptació, ja que no es pot dir que has comès «pecat» si no hi ha hagut prèviament la voluntat de cometre’l. Encara que el resultat sigui exactament –o aparentment– el mateix que si l’haguessis comès.

I doncs, el que féu Becket, senzillament –segons Eliot–, era allò que creia que havia de fer. Les conseqüències del seu acte heroic no eren responsabilitat seva, sinó dels altres. Ell va mirar de no pensar que allò que feia fos heroic: era el que havia de fer i fora.

Un home savi, Eliot. I profund. A mi m’encanta. No sé si se’l valora prou en l’actualitat. O és que jo ja sóc molt antic.

I amb això em penso que acabarem l’any. Fins després de Reis.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

República Argentina

Carles Riba, Marià Manent, Joan Perucho, Carlos Pujol, Carles Lladó, Eduardo Mendoza... I encara Lluís Romaní, que va ser qui em va iniciar en els secrets de la feina de corrector de textos, allà pels anys vuitanta del segle passat, quan jo encara era periodista i anava una tarda per setmana amb ell a revisar els originals d’una publicació feta per voluntari(ste)s, feina que a mi em servia, se suposa, com a teràpia. Tots ells, escriptors prolífics siguin o no coneguts pel gran públic, viuen o vivien fins que es van morir a l’avinguda de la República Argentina o arran d’aquesta avinguda –en Romaní vivia a Craywinkel, com els Manent. Què té aquesta avinguda?


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Coneixements pagats amb sang

He acabat de llegir All the King’s Men, de Robert Penn Warren i, a banda de recomanar-vos la novel·la –una de les grans aportacions de la literatura estatunidenca del segle XX–, us volia copiar una frase del capítol final: «És possible que tot coneixement realment valuós s’hagi de pagar amb sang. Tal volta l’única cosa que ens pot assegurar que un coneixement que acabem d’adquirir és realment valuós per a nosaltres és que l’hàgim pagat amb sang.»

He pensat sobretot en la maternitat –i si voleu la paternitat, però sobretot la maternitat, perquè les que parixen* són elles– com a font de coneixements excepcionals –la vida!–, però he pensat en moltes altres coses que no acabem d’aprendre o d’assimilar si no és després de passar per un mal tràngol. Això no té res a veure amb allò prefranquista, medieval, de «la letra con sangre entra», perquè allò no tenia res a veure amb el coneixement. Podríem dir que el que s’aprèn per la força imposada per un altre no és coneixement, és com a màxim erudició. Potser amb el pas del temps es pot assimilar i aprofitar com a coneixement. En canvi, això altre de Warren és el coneixement que s’adquireix de manera voluntària... encara que costi molt, encara que hàgim de serrar les dents, encara que plorem.

Potser Warren va més enllà del compte. Hi ha coneixements que s’adquireixen sense gaires penes ni treballs i fins i tot amb un somriure als llavis. Però el que ell vol dir és que n’hi ha uns quants als quals no s’arriba sense maldecaps, i que no sols malgrat això paguen la pena sinó que només es poden adquirir a través del patiment.

*(Qüestió de llengua. Veus? Ací teniu una prova que la combinació de les morfologies verbals del català oriental i el valencià és útil. En aquest cas, si escriguera sempre en el limitat català que em van ensenyar i no usés res de les altres varietats de la nostra llengua, hauria hagut d’escriure «pareixen». Però aquest bloc té lector valencians, que si hagueren llegit «pareixen» haurien pensat que volia dir «semblen». En canvi, escric «parixen» i tothom ho entén. I encara, els valencians es demanaran com diem nosaltres «pareixen» quan volem dir «semblen». Doncs, aquest és el problema, que tenim la llengua limitada: no diem «pareixen», només diem «semblen». Això vol dir que el valencià és més perfecte i complet? No, perquè ells també tenen problemes similars a la inversa. El que sí que vol dir és que és absurd que limitem les possibilitats d’una llengua rica i variada com la nostra a l’ús provincià, mai més ben dit, que ens ensenyaren de menuts. I hi ha gramàtics que ho defensen aferrissadament! Jo no ho puc entendre, de veres.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)