De ‘esL ossntre araleups’ a ‘Les nostres paraules’

per gentilesa del diari Levante

El diari Levante-EMV es referia ahir a un espai lingüístic, dins la secció «Panorama» d’eixe diari, que Eugeni S. Reig ha omplit durant anys amb les entrades del seu llibre Valencià en perill d’extinció (València 2005) i que a partir d’ara començarà a omplir amb el contingut del seu segon llibre Les nostres paraules (València 2008). Amb este motiu el diari feia a Reig una entrevista.

Tot el que seguix és textual:

«He tingut que escriure aquest llibre perque no han fet els filòlegs»

per Amat Sapena, València

«Panorama» obri hui una nova secció. «Les nostres paraules» ens ensenyarà vocables, locucions i frases fetes poc conegudes o en peril d’extinció arreplegades en un llibre amb el mateix nom escrit per el lingüista Eugeni S. Reig


Eugeni S. Reig (Alcoi, 1942) és un enginyer, jubilat de Telefónica però per damunt de tot un amant de la nostra llengua, un treballador incansable que s’ha passat mitja vida fent una tasca d’investigació i de difusió.

«Les nostres paraules» tanca un cicle?
No perque hi ha dos projectes pendents d’eixir: «Lèxic valencià d’ahir i de hui», que espere que siga publicat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua» i «Valencià d’ara».

Què persegueix amb el seu darrer llibre?
El mateix que «Valencià en perill d’extinció», arreplegar paraules que poden dexapareixer per que es deixen d’usar o perque son pròpies d’una zona molt limitada. Entre aquest llibre i «Les nostres paraules» hi ha una diferència: aquest últim té referències a autors que han emprat les paraules que he seleccionat. M’han dit que el meu llibre es com un àlbum de fotos: «eixa paraula la deia el meu pare, i eixa el meu iaio...». Es retroben amb el passat, com amb una foto.

Un enginyer ficat a lingüista...
Ha sigut l’afició de tota la meua vida, he invertit molt de temps en arreplegar paraules, en parlar amb la gent, amb lingüistes... Un senyor d’Alcoi, per exemple, em va donar un treball seu perque sabia que ell no ho publicaria. He tingut que fer lo que els filòlegs no han fet.

Com parlem els valencians la nostra llengua?
Millor del que ens pensem. Hem heredat un valencià bo encara que amb molts castellanismes que han anat augmentant de la situació ha canviat des del segle XVIII. A partir del 1960 la situació ha millorat. Però el castellà s’ha incrustat dins del valencià, algo normal perque televisions, ràdios i premsa escrita utilitzen el castellà. Això abans no passava, en els pobles es parlava en valencià. Com les dones no tenien que fer el servei militar i no eixien del poble, moltes ni coneixien el castellà.

La llengua és un vehicle d’integració per als immigrants?
Si no la utilitzen moltes vegades és per culpa nostra per contestar en castellà quan intenten parlar-nos en valencià. Sense extremismes però hem de parlar en valencià amb la gent que ve de fora. Pensem que es de mala educació parlar-los en la nostra llengua però no és de veres. Si el valencià es perd serà per culpa nostra.

Canal 9 compleix la seua tasca en la difusió del valencià?
Està clar que no perque una gran part de la programació és en castellà. La seua missió tindria que ser el foment i la difusió de la llengua. Una llàstima perque quan tradueix pel·lícules al valencià, passà amb un cicle de Hitchcock, ho fa amb una gran dignitat, però sembla que és massa car i aposta pel castellà.

La política de Canal 9, l’eliminació de les línies en valencià... el PP no té intenció de cuidar el valencià?
No ho sé, jo he treballat amb ajuntaments governats pel PP i no m’han donat eixa impressió. La llengua es de tots, de dretes, d’esquerres, de catòlics, d’ateus. El valencià no es pot utilizar com arma contra l’adversari, està per damunt.

Catalunya és un espill on mirar-se?
Allí les coses no van tan bé com pensem açí, el que passa es que tenen partits autòctons com CiU i ERC que tenen molts vots i, per tant, força per a fer coses que açí ni es plantegem.

(Levante-EMV, València 10 juny 2011)

No sols hi han errors de redacció bàsica, com el mateix titular, i errades grosses i repetides d’ortografia («perque» en lloc de «perquè», «açí» en lloc de «ací», etc.), sinó també defectes de fons.

És per tot açò que Eugeni S. Reig, l’entrevistat-víctima, no ha tingut cap més remei que fer unes precisions en la llista de lingüistes Migjorn:

Amics de Migjorn,

Com que els periodistes s’encaboten en fer entrevistes amb la tecnologia del segle XIX (fent preguntes cara a cara i prenent notes en un bloc amb una llapissera o un bolígraf a la mà), les coses ixen com ixen. Si hagueren emprat tecnologia del segle XXI, si m’hagueren enviat les preguntes per correu electrònic i jo els les haguera tornades escrites de la mateixa manera, l’entrevista seria molt diferent.

Falten moltes coses que vaig dir i no hi apareixen. No cal que us diga que jo no vaig dir “he tingut que” sinó “he hagut de”. De fet, ho dic sempre així. I no vaig dir en absolut “em dóna la impressió”. Si ho haguera dit, hauria dit “em fa l’efecte”, que és el que sempre dic, o, com a molt, “em fa la impressió”. Jo no vaig dir que la situació del valencià va millorar a partir de 1960, vaig dir que va empitjorar, a causa de la televisió. Això és elemental. Tampoc vaig dir “no ho sé”, vaig dir que depenia de persones.

I, evidentment, no vaig dir “jo he treballat amb ajuntaments governats pel PP”. Jo només he treballat en Telefònica. Vaig dir que havia presentat els meus llibres en ajuntaments en els quals l’alcalde i el regidor de cultura eren del PP (potser encara ho són) i que m’havien tractat molt bé. I que havien organitzat les presentacions dels llibres de la mateixa manera que ho havien fet alcaldes i regidors d’altres partits polítics. Jo he presentat els meu llibres en ajuntaments de tots els colors polítics i no he observat cap diferència de tracte. I els parlaments dels alcaldes i dels regidors de cultura, tant del PP, com del PSOE, com del Bloc, com d’Esquerra Unida, han sigut pràcticament idèntics a l’hora de presentar els meus llibres.

El que jo volia expressar i no queda prou clar en l’entrevista, és que la llengua dels valencians és de tots els valencians, de TOTS, i no pot haver diferències d’ideologia política ni de creences religioses ni de pensaments filosòfics. La llengua és i ha de ser de tot el poble. Si la llengua s’identifica amb determinats grups, amb determinades maneres de pensar, la llengua està condemnada a mort.

Bé, no vull fer-ho més llarg, perquè crec que no paga la pena. De tota manera, l’entrevista no és gaire important. Per a mi, el que és verdaderament important és que el Levante ha publicat parauleta a parauleta tot el meu llibre Valencià en perill d’extinció i a partir d’ara farà la mateixa cosa amb el llibre Les nostres paraules. El que és important, molt important, és que els lectors coneguen paraules i expressions que, o bé no coneixen, o bé tenen mig oblidades.

Eugeni S. Reig, 11 juny 2011

Convergència valenciana de la llengua

per Francesc de P. Burguera

[...] La directora dels cursos de valencià de Lo Rat Penat, Marta Lanuza, [...] critica els models lingüístics usats per la Universitat de València i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per «artificials» i allunyats de la societat, [però] es mostra partidària de convergir, si es tenen en compte les variants defensades per Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. De fet, afirma que és hora d’acabar aquesta lluita i elaborar, estendre i consolidar d’una vegada per totes un estàndard genuïnament valencià sense complexos. [...]

Quan s’acabà la guerra, els joves que teníem vocació d’escriure en la nostra llengua no teníem qui ens publicara. Un jesuïta amic meu ens recomanà a Fuster i a mi que anàrem a visitar Xavier Casp i Miquel Adlert. Ells estaven preparant una editorial en valencià. I a veure’ls anàrem. I així és com passàrem a formar part del Grup Torre. [...] En l’editorial Torre publicàrem Fuster i jo els primers llibrets de versos. I en quina llengua, en quin valencià? Jo vos ho diré. Editorial Torre publicava la Col·lecció L’Espiga. I aquesta era la propaganda que feia: «Col·lecció L’Espiga de obras valencianas. Biblioteca de suma selección, pulcritud i economía. Imprescindible para el buen conocimiento de la Literatura Catalana Contemporánea.» No es tracta solament de la unitat de la llengua, sinó que els autors valencians que publicàvem en L’Espiga pertanyíem a la «literatura catalana contemporánea». ¡Més catalanistes que Casp i Adlert no hi havia ningú! [...]

Doncs, bé. Des que acabà la guerra i durant tot el franquisme, el valencià ha estat la mateixa llengua que el català. L’Editorial Torre, es a dir Adlert i Casp, l’Editorial 3 i 4, Lo Rat Penat, les altres editorials, els llibres, la premsa, etc., que han estat publicats en valencià, ho van fer en la llengua comuna. És quan arriba la transició que comença el desgavell.

Pel que fa a Adlert i Casp i a la llengua, la parella s’inventen una cosa que es deia Consell Valencià, a través del qual, i sota la capa protectora d’un pretés intel·lectualisme, tractaven de fomentar l’anticatalanisme. Fruit de l’activisme d’aquests dos ressentits va ser la publicació a la premsa de València, el 18 de novembre de 1977, d’un manifest titulat «Al poble valencià», on es poden llegir aquestes coses: «Els firmants, hòmens de les més diverses ideologies, però units pel comú denominador d’un idèntic amor a València en la seua irrenunciable personalitat… rebutgem de ple els inadmissibles intents de posar en entredit l’autoctonia de la llengua valenciana –que prestigiaren els clàssics nostres i que el poble ha mantingut en sa evolució natural, relegant-la a un terme secundari i purament dialectal… Reprovem la introducció de texts pedagògics i religiosos que en realitat estan redactats en llengua estranya i difícilment comprensible per als seus destinataris…»

La veritat és que llegir aquest manifest fa riure. Es reproven uns texts que, segons diuen els signants –entre ells Adlert i Casp–, «estan redactats en llengua estranya». ¿Quina llengua deu ser aquesta? Perquè, ben mirat, el manifest està redactat en un ben apreciable català. Tant és així que qualsevol lector del manifest desconeixedor de la maniobra bé podria creure que es tracta d’uns texts en «castellà», ja que en cap moment els redactors no utilitzaren la paraula «català» per a designar aquella «llengua estranya [...] no comprensible per als seus destinataris». ¿Estranya? És la mateixa llengua en què està escrit el manifest. Si és així, tampoc el manifest serà comprensible per al seu destinatari, que és el poble.

El fet és que el mateix dia que és publicà en la premsa el manifest dirigit al poble valencià vaig telefonar a Xavier Casp per a que m’aclarira què volien fer amb aquest manifest i així li ho vaig dir: «Però Paco –a Casp els amics li dèiem Paco–, ¿vosaltres sabeu el que esteu fent? ¿Què aneu a fer amb la llengua? ¿Disfressar-la amb castellanismes?» La seua resposta va ser ràpida: «Aquestes coses no son per a parlar-les per telèfon», i em va penjar. Va ser l’última vegada que vaig parlar amb Casp.

A partir d’ací, Casp i Adlert comencen els desgavells. Han perdut el nord. No poden veure com Fuster s’ha convertit en la figura que estima la joventut universitària. Van quedant-se aïllats, cabrejats, i canvien de jaqueta. Ja no formem part de la «literatura catalana contemporània». Comencen a inventar-se un valencià que fóra distint del català, inventant-se ortografies estranyes, disfressant paraules, eliminant els accents, castellanitzant paraules... D’ací naixerà el blaverisme, que és el nom amb el qual s’identificarà el moviment irracional anticatalanista. I entra en dansa la política. A la dreta això de l’anticatalanisme li venia molt bé. No tenint programa que oferir al votant, presentar-se davant el veïnat parlant-li que els catalans ens volen imposar la seua llengua i furtar-nos els nostres clàssics, la paella, l’arròs amb fesols i naps, la ceràmica de Manises i les mantes de Morella... podria resultar un míting atractiu.

Afortunadament, els escriptors valencians conscients i les editorials valencianes sensates han seguit escrivint i editant en la llengua comuna, com s’ha fet des de les Normes de Castelló fins als dies de hui. I així seguiran. [...]

(Extractat i adaptat de l’article «Lo Rat Penat i la llengua», publicat a Levante-EMV, 9 maig 2011)