El tapís de Bayeux

per Joan F. Mira

A Bayeux hi ha el testimoni més deliciós i més complet de la llarga història que tant els continentals com els britànics obliden de tant en tant que és la mateixa. El tapís de Bayeux és la meravella més gran que el gènere de la història il·lustrada ha produït en mil anys. Està exposat en una sala única, dins d’una llarguíssima vitrina semicircular. De setanta metres de llarg i a penes mig metre d’ample, com una inacabable cinta il·lustrada amb imatges de colors perfectament conservades, el tapís es desenrotlla en una successió d’escenes delicioses, que exposen i expliquen un dels capítols centrals de la història d’Europa: com i per què els normands van conquistar Anglaterra, amb tot el que això representa per als segles futurs. D’ací vingueren les complicades relacions entre una banda i l’altra del canal de la Mànega, i la Guerra dels Cent Anys, i tota una llarga peripècia fins a Dunkerque i fins al juny de 1944, i fins ara, amb euroescèptics inclosos. És a dir, mil anys d’història d’Europa.

Història que, en aquest tapís, omple setanta metres amb escenes plenes de cavallers armats, amb ambaixades, visites i negociacions, i que en aquestes imatges està feta de juraments i de perjuris, de navegacions i expedicions, d’escenes quotidianes i de combats, de la gran batalla que va decidir la història futura del continent. Sota les escenes de la batalla decisiva hi ha els cossos dels ferits, els membres tallats, els morts despullats pels vencedors, tot l’horror de la guerra sota les figures del triomf i de la glòria. Una mena de meditació final, de realisme terrible del patiment, sota els cavallers armats i poderosos. No és habitual, aquesta reflexió gràfica, però els romans, per exemple, ja la feien en les columnes narratives que tothom coneix, com la de Trajà i les guerres danubianes. Això és la història, que és més que literatura i més que dates de batalles i de reis.

I hi ha el text superposat, que explica cada escena en un llatí elemental. Sempre ha d’haver-hi un traïdor, o un renegat, o un gran patriota, segons com es mire, en els grans moments que canvien la història. La flota s’embarca, i tindrà lloc el primer gran desembarcament, no a Normandia sinó des de Normandia. Venien just des d’aquesta mateixa costa on nou segles més tard arribaran els britànics i els seus descendents americans, i Bayeux serà, segons diu una placa al costat de la catedral gòtica i bellíssima, la primera ciutat alliberada el juny de 1944. Pels anglesos, no cal dir-ho, que segurament s’ho degueren proposar amb plena consciència.

En la llarguíssima escena de la batalla de Hastings, en la costa d’Anglaterra, el dia més llarg de 1066, metres i metres del tapís mostren càrregues de cavalleria, núvols de fletxes, homes ferits i morts, cossos esquarterats, i el bisbe normand que, com que té prohibit vessar sang amb l’espasa, despatxa els enemics a garrotades. El tapís de Bayeux és el pare de totes les històries il·lustrades, i cap film ni cap llibre se li pot comparar en bellesa. El van brodar fa més de nou segles, i és encara un tresor incomparable, intacte, etern. Mai una visita a un museu amb una sola obra m’havia fet cavil·lar tant, i somriure, i meditar què vol dir ser europeu, ara que les monedes i l’economia semblen la realitat més important i profunda, però no ho són. És més important aquest tapís.

(Extracte, suposo que fet de manera massa graponera, de l’article publicat a l’Avui, 15 maig 2010)

Els dracs fan pudor

per Joan Barril

Una de les proves de la bondat humana és la incapacitat de comprendre el Mal. És per això que als culpables de totes les barbaritats se’ls intenta humanitzar a partir del seu passat, de la seva família, dels traumes de joventut o de les males companyies. No està previst que el Mal sorgeixi per generació espontània i covi en algun personatge d’aquests que transcendeixen la seva pròpia mort.

Sovint la gent de bé té la necessitat de muntar una mena de hit parade del Mal. És, sens dubte, una tasca tan difícil com trobar l’home o la dona de l’any. El Bé es confon sovint amb la simple popularitat. El Mal, contràriament, tendeix a buscar una quantificació: com més morts hagi produït un candidat a l’encarnació del Mal, més dolent serà. Però la quantificació de les víctimes sempre tendeix a matisar-se. Si el Mal és la mort directa de molts, ¿quants són aquests molts? Els cranis dels camps del silenci cambodjans són numèricament inferiors a les víctimes de Stalin a la seva gran Unió Soviètica, però proporcionalment van significar una reducció important de la població cambodjana. De la mateixa manera, les dues bombes atòmiques que Truman va llançar sobre el Japó, ¿són comparables a les matances artesanals a cop de matxet dels hutus contra els tutsis en el genocidi de Ruanda? ¿Es pot establir una jerarquia del Mal en l’antiga persecució del poble armeni per part dels turcs i comparar-la amb la tasca de tortura i eliminació sistemàtiques d’una generació gairebé completa d’argentins sota la Junta Militar? Definitivament, el Mal no es comprèn amb xifres, sinó amb la perversió que significa la creença d’uns criminals ennoblits i d’unes víctimes cosificades.

Arribats a aquest punt, apareix l’encarnació del gran Mal del segle XX. El botxí insaciable que va dissenyar una política industrial per a la purificació de la seva pròpia espècie. Adolf Hitler ha estat col·locat a la cúspide del Mal precisament per trivialitzar els seus aprenents. En la barbàrie organitzada i en la crueltat cap a la Humanitat se suposa que Hitler és insuperable. Això explica la fascinació que exerceix en els demòcrates aquest paladí del Mal afortunadament ja inofensiu. Un dels seus homes, l’almirall Doenitz, és l’autor d’unes ordres draconianes a la marina de guerra del Tercer Reich per les quals decretava l’aniquilació física dels supervivents enemics i l’enfonsament sistemàtic dels vaixells d’auxili. Doenitz va ser condemnat a Nuremberg a 10 anys de presó. El que no explica la història del Mal és que contemporàniament l’almirall nord-americà Nimitz també va dictar la mateixa ordre a la Navy per exterminar els soldats japonesos. Aquest va ser el mèrit pòstum de Hitler. Després de l’Holocaust i del salvatgisme de les tropes alemanyes, els altres es van permetre tota mena d’atrocitats.

Però, dels dictadors, com del porc, tot s’aprofita. I una il·lustre odontòloga alemanya acaba d’examinar les fitxes del dentista de Hitler i ha decidit que el gran dictador no nomes era cruel, fanàtic i salvatge, sinó que a més a més patia halitosi. Quan ja no podem fer res per conjurar el Mal sota les nostres pròpies banderes, llavors recorrem a l’halitosi de l’enemic que ja no pot ser jutjat. Ara se li imputa a Hitler l’únic mal que no va poder escollir. Mentrestant, certes democràcies occidentals poden continuar exterminant qui vulguin amb la fragància de les roses americanes i l’aroma dolceta del napalm israelià.

(El Periódico, 10 febrer 2010)

Per no res

per Clara Sanchis Mira

Hi havia alguna cosa en l’expressió d’aquella jove que em va fer quedar enganxada al televisor. Una cosa estranya. Sense saber de què parlava, ni des de quin lloc del seu ànim escapava aquell riure extraviat, no podia apartar els meus ulls dels seus. La noia de cabellera mitjana m’atrapava. Allà hi havia un humà desenfocat, un nus, una mirada amb moltes capes, una noia amb moltes noies dins que treien el cap a batzegades per un mateix parell de pupil·les. Per què riu si es veu de lluny que no riu? És boja? El primer pla oferia amb obscenitat l’entrada a un túnel d’emocions. Al cap d’un moment vaig entendre que era una jove que havia mort persones, empesa i emparada per la llei de la guerra i la seva lògica inhumana. Era una exsoldat israeliana que havia format part de les patrulles que operen a la franja de Gaza, reclutada obligatòriament a 18 anys, com tantes altres, que explicava a la càmera les seves experiències sanguinàries, sense saber què fer-ne, en quina butxaca ficar-les, on desar-les. Protegida per unes ordres imposades i alhora violentada pels seus actes propis, explicava coses insuportables per a ella, per a mi i sobretot per als que ja són morts. Tot això sóc jo, deia, ja forma part de mi, i ara simplement ric, ric sempre, què puc fer? Entre rialles explicà el pitjor malson. Quan va creure que disparava a un home i de sobte s’adonà que havia disparat a un infant. Tinc les mans tacades de sang, deia llavors a la càmera, i se les mirava amb aquell somriure desencaixat que, ben mirat, era el somriure de l’estupor. Em frego amb sabó i no surt, va dir, i jo pensava que no podia ser exactament això el que deia. Però sí. No se’n va, tinc les mans tacades de sang, no se’n va, insistia, reproduint a la lletra l’escena de la bogeria de lady Macbeth. Ja sap el que fa?, em vaig dir. Serà possible que conegui les paraules de Shakespeare i estigui jugant amb l’horror? Qui deu haver llegit qui en realitat?, em demanava. La noia a Shakespeare o Shakespeare a la noia? Vaig quedar-me la segona opció. El teatre és la metàfora de la vida, vaig pensar, com deia no sé qui.

Tampoc em vaig poder moure durant el segon documental [...] sobre les dones víctimes de la guerra, 60 anys després de l’inici del conflicte araboisraelià. Una mare que va perdre la nena de 16 anys en un atemptat suïcida cercava la mare de la nena de 16 anys que es va suïcidar al matar-la. Un atemptat en un supermercat de Jerusalem en el qual només van morir aquelles dues nenes, de la mateixa edat i una fesomia tan semblant que va ser difícil distingir el cos d’una del de l’altra. Vull parlar amb la mare de la assassina de la meva filla, deia la mare israeliana amb un entestament irracional. Em cal parlar amb ella, insistia sense saber explicar per què, ni per a què. Vull sentir-li a dir que el que va fer la seva filla no està bé, aventurava, com si això pogués alleujar-la una mica. Ho sentirà, vaig pensar, perquè abans havia vist la mare palestina desesperar-se per l’acció de la filla i lamentar la mort de les dues. Però quan al final es troben davant per davant, per videoconferència, les mares s’emboliquen en una discussió política que les enfronta del tot i les arrossega contra la seva voluntat, com si estiguessin mogudes per fils invisibles. Ens preneu la terra i ens fiqueu en presons, diu la dona àrab, què faries tu? Jo vaig néixer a Israel, es desespera la mare israeliana, quina culpa en tinc. La mare de la nena suïcida, amb el mocador al cap, li clava la mirada a través de les ulleres. Israel no existeix, això és Palestina. Pels ulls treu el cap l’odi, però també un cert assossec per estar l’una amb l’altra. De sobte, sembla que la mare israeliana troba les paraules que buscava. Saps per què han mort la teva filla i la meva filla? Han mort per no res. Només vull dir-te això. Per no res.

(Adaptat de La Vanguardia, 11 desembre 2009 / © fotografia: revista Teleprograma)

Per què ens bombardegen?

(Miquel Ferreres, pres d'El Periódico 12 setembre 2009)

Sense més paraules

Per què Hannah Arendt?

En el centenari de Hanna Arendt (1906-1975)

per Idith Zertal


Hi ha moltes maneres de llegir la història del segle XX, però no n’hi ha cap de fer-ho sense llegir Hannah Arendt. I doncs, es pot aplicar a Arendt allò que deia Heinrich Heine de Spinoza, que tota l’obra posterior de la filosofia s’havia fet a través de les lents que ell havia polit. En realitat, Hannah Arendt proporciona les lents i els conceptes necessaris per a examinar i comprendre un segle que ha combinat el progrés i la grandesa de la humanitat amb totes les seves atrocitats i amb la negació total i absoluta de l’home mateix, de la seva humanitat i de la seva vida. Com molts de la seva generació, Arendt va patir en la carn pròpia els grans traumes del segle: les dues guerres mundials, l’Holocaust, els règims totalitaris, les revolucions fallides, la guerra freda, el postcolonialisme. Tanmateix, a diferència de molts dels seus col·legues, el pensament d’ella es va veure profundament afectat i emmotllat per aquests esdeveniments, i es pot dir que Arendt omple el buit creat pels milers de pàgines de teoria política escrites el segle XX sobre justícia i ètica que no esmenten gens ni mica Auschwitz i que fan com si els complexos esdeveniments que el van precedir i hi van menar no haguessin passat mai.

Hannah Arendt, nascuda el 1906 en el si d’una família jueva alemanya assimilada, va rebre una formació filosòfica en la millor tradició de la filosofia germana posterior a la Primera Guerra Mundial, en institucions selectes i amb els mestres més brillants. Tanmateix, va decidir no convertir-se en una filòsofa professional dedicada a crear un pensament contemplatiu desconnectat dels esdeveniments històrics i de la vida diària i els actes de les persones. O sigui, no creia en la figura mítica del filòsof o el pensador professional que s’aïlla del món. Va activar el seu pensament dins la història implicant-hi fonament la seva vida personal i mantenint sempre una interacció constant amb els altres, entre el seu pensament i el dels altres. A més, va dirigir el seu pensament al tema de la vida mateixa, de la vida tal com s’experimenta cada dia i també com a concepte filosòfic, de tal manera que aquesta qüestió va adquirir forma, va cristal·litzar al llarg de la seva obra i va esdevenir el criteri principal i obligatori de la seva anàlisi i judici de les estructures polítiques.

Segons l’opinió seva, el tret més espantós i la principal innovació dels règims totalitaris de la primera meitat del segle XX va ser el nihilisme absolut, la manera com es convertien en supèrflues unes vides humanes úniques i insubstituïbles, que eren marcades per a l’aniquilació, sense ni tan sols una consideració utilitària, sense cap propòsit lògic. La Primera Guerra Mundial, va escriure Arendt, va crear un nombre sense precedents de minories desproveïdes de drets i innombrables refugiats apàtrides, el destí dels quals posava en qüestió el concepte modern de drets humans, i que van ser els precursors de les persones designades més tard com a supèrflues i destinades a l’extermini sistemàtic. «La paradoxa implicada en la pèrdua dels drets humans», va escriure, «és que aquesta pèrdua coincideix amb l’instant en què una persona esdevé un ésser humà en general –sense professió, sense nacionalitat, sense opinió, sense cap feta amb la qual identificar-se i especificar-se–, una persona diferent en general, que representa exclusivament la pròpia individualitat absolutament única, que, privada d’expressió i de possibilitats d’acció dins un món comú, perd tot el significat» (Els orígens del totalitarisme). No són pas les catàstrofes de l’exterior ni els bàrbars ad portas els que posen en perill la civilització, afegia, sinó les barbàries de l’interior, creades per la pròpia civilització.

En no ser de dretes ni d’esquerres, Arendt no es va identificar amb cap moviment o partit polític específic; tampoc es va identificar amb cap corrent ideològic ni amb cap gran causa particular. De tota manera, tot i ser una intel·lectual lliure, també va ser una intel·lectual profundament compromesa, perquè va dedicar tota la seva tasca filosòfica a temes d’urgència, a les qüestions de la guerra i la pau, la llibertat, la justícia i els drets humans; i va formar part de l’àmplia cultura de debat i polèmica del seu temps. Va fer totes dues coses com a professora en les principals universitats dels EUA, el país que li va concedir la ciutadania l’any 1951, com a escriptora per a diversos diaris i revistes, i també com a conferenciant sol·licitada dins i fora del món acadèmic. L’escriptora estatunidenca Mary McCarthy va dir al costat de la tomba d’Arendt, el desembre del 1975, que «el pensament era, per a ella, una mena de tasca de gestió i administració, una humanització de la jungla de l’experiència: construir cases, recórrer senderes i camins, embassar rius, plantar paravents. La tasca que va recaure sobre ella, per tal com tenia un intel·lecte excepcionalment dotat i representant de les generacions entre les quals havia viscut, va ser la d’aplicar el pensament de manera sistemàtica a totes i cadascuna de les experiències característiques de l’època.»

Totes les seves obres històriques i filosòfiques, començant pels assaigs sobre el judaisme, el sionisme i la tradició oculta jueva escrits en la dècada de 1930 i 1940, passant pels seus llibres Els orígens del totalitarisme (1951), La condició humana (1958) i Sobre la revolució (1963), i és clar, el seu llibre sobre el judici d’Eichmann, Eichmann a Jerusalem: un estudi sobre la banalitat del mal, van ser obres tan úniques, tan innovadores i tan avançades al seu temps –i no pas menys tan subversives i pertorbadores– que alhora que proposaven perspectives i visions noves i suscitaven seguidors i admiradors, també van generar enorme controvèrsia i xivarri. Hannah Arendt va ser una «teòrica dels principis», com va dir Margaret Canovan; tanmateix, va ser també una dona dels nous gènesis, de la renovació constant, a la qual no espantava començar cada dia de nou, viure, rumiar, actuar, estimar, crear el món i a ella mateixa de la seva manera, interpretar aquest món, comprendre’l, dotar-lo de significat i constituir-hi i interpretar-s’hi ella mateixa. Cadascun dels seus llibres va constituir un avenç pioner en pensament i estil que va modificar el seu entorn i el seu temps. Per mitjà del pensament, deia Arendt, cerquem el significat de les coses amb el fi de fer el món menys aliè, amb el fi de domesticar el món i trobar-hi un lloc. En una conferència que va dictar el 1965 a la Universitat New School de Nova York, va afirmar: «Rumiar i recordar... és la manera humana de plantar arrels, de fer-nos un lloc en aquest món al qual tots arribem com a estrangers.» I l’acte de rumiar era per a ella infinit, un procés interminable en què cada nou dia soscava l’ordre que nosaltres mateixos hem creat amb el nostre pensament.

Potser pel fet de ser ella mateixa una refugiada, arrencada de la seva terra i la seva llengua natal, algú que va viure gairebé vint anys sense ciutadania ni drets humans naturals bàsics, que va experimentar personalment el nazisme, la detenció i l’interrogatori de la Gestapo, un camp de concentració a França, que durant molts anys va viure al caire de l’abisme o entre la necessitat de protecció i l’amenaça, Arendt va ser capaç de crear les noves eines necessàries per a desxifrar les atrocitats del segle XX. Els fenòmens completament nous d’una matança sistemàtica d’éssers humans –primer per mitjans legals i socials, després destruint-ne la personalitat i la humanitat i per acabar amb l’extermini industrial a les fàbriques de cadàvers creades pels règims totalitaris– requerien sens dubte noves eines perceptives i cognitives, i també la creació d’un llenguatge fins llavors desconegut. Ja ho havia fet en el seu radical i ambiciós llibre Els orígens del totalitarisme. L’audàcia que havia de tenir una jueva d’origen alemany per a publicar als EUA del començament del maccarthisme –en una llengua que no era la seva llengua materna– un llibre tan innovador i agosarat supera el que es pot concebre. Així llançava ella els seus llibres al desconegut, com fent un salt en la foscúria, amb plena i alhora humil confiança en les seves capacitats intel·lectuals, en les vides autònomes que les criatures del seu pensament adquiririen al món. «Cada cop que escrius una cosa i la llences al món, tothom és lliure de fer amb allò el que li plagui. De tu depèn a partir d’aquest moment intentar aprendre del que fan els altres amb allò que has escrit», deia.

Els seus crítics van afirmar que no era, en essència, cap teòrica. Tanmateix, ella va romandre conscientment allunyada de les grans teories globals capaces d’explicar-ho tot sense contacte amb els fenòmens. Mitjançant l’acte de rumiar, que va aplicar a tot, als afers del món i a les qüestions del cor, Arendt va estendre un pont entre l’experiència de la vida i la contemplació i la teorització sobre ella. L’essència d’aquest tipus de pensament va ser la seva capacitat de donar una imatge en alta resolució del món, despullar-lo dels tòpics i supersticions, pelar-lo del sentimentalisme, de l’estèril embolcall de la teoria. De manera concomitant, també va rebutjar atribuir un significat històric mundial a qualsevol moviment o causa, i va avorrir les grans ideologies messiàniques que prometien la redempció total però portaven una destrucció atroç. Arendt va oferir una teoria política sense consol, sense redempció i sense les garanties que afirmaven aportar les ideologies modernes, de dretes o d’esquerres. La seva filosofia política no va presentar fórmules per a l’acció recolzades per arguments teòrics. Ni va intentar dissenyar una nova Atenes, com pensaven molts dels seus lectors. Tanmateix, i malgrat la seva desaprovació dels principals agents de la política moderna –partits polítics i estats nació plens de burocràcia–, mai no va renunciar a la política com a pràctica per canviar els afers públics i el poder, i per influir-hi.

Va estar al costat de les formes més espontànies i anarquistes d’acció i organització política, es va mostrar fascinada per la democràcia participativa i va observar amb entusiasme els esclats d’activitat ciutadana fossin allà on fossin, tant si era la Comuna de París el 1871, les revolucions russes del 1905 i 1907, l’intent alemany de revolució socialdemòcrata del 1918-1919 o esdeveniments com l’efímera revolució hongaresa del 1956, les mobilitzacions pels drets humans, les manifestacions contra la guerra del Vietnam i les revoltes estudiantils dels anys 60. En els seus escrits va afirmar ara i adés que l’acció, l’elecció i la revolta civil i personal són sempre possibles, fins en les circumstàncies menys esperades i més impossibles. Tanmateix, va rebutjar considerar-se ella mateixa com una guru de la filosofia o la política, una subministradora de fórmules per a l’acció, i no va caure en la temptació de crear una escola de pensament ni un grup de seguidors. Cada persona era per a ella un nou principi, un nou pensament, un nou món.

Aquesta va ser també la font del seu optimisme i de la seva excepcional vitalitat personal i intel·lectual. El principal argument que va brandar contra els filòsofs polítics des de Plató fins a l’època pròpia era que no feien gens de cas de la pluralitat com a condició primordial de l’acció humana i de tota vida política, del fet que la política es duu a terme entre moltes i diverses persones. Els homes –no l’home en singular ni cap idea abstracta i platònica de l’home– habiten aquest món, i per això es veuen afectats per les pròpies accions i les de tots els altres éssers humans. El paper de la política, segons creia, consisteix a crear una esfera comuna en la qual uns éssers humans diferents, amb visions i voluntats diferents –i tot sovint oposades–, puguin actuar i parlar de manera confiada i lliure com a participants en igualtat de condicions. Malgrat les atrocitats sense precedents de l’època que li va tocar de viure, la seva fe en el món i en els afers humans procedia del fet que cada dia el món aplega persones noves i cada una és singular, única en la seva classe; i cada una, amb les noves idees i iniciatives que aporta, posseeix el poder de canviar l’ordre de les coses, de desviar el curs de la història organitzada per les accions dels seus antecessors. Els resultats d’aquesta xarxa d’interaccions infinites entre éssers humans diferents i plurals, va afirmar Arendt, són inesperades, de la mateixa manera que són inesgotables, i contenen una promesa de canvi i renovació, fins i tot en els pitjors temps de foscúria, aquells temps en què hom pensa que ja no hi ha lloc per a cap esperança.

Idith Zertal és una historiadora i assagista israeliana que treballa a l'Institut d'Estudis Jueus de la Universitat de Basilea.

Cultura/s (supl. La Vanguardia), 11 octubre 2006

Perles (8): Informar sobre manifestacions

«Topem amb una [...] manifestació que [...] porta cartells i banderes. Al davant de tot, un rètol que diu: Les espagnols de Paris. ¿Què voldrà significar una designació tan vaga? Són una trentena només [...] El que porta el cartell [...] és un català, fill d’un estorer famós a Barcelona: estudiant fracassat, després actor còmic, a estones tenor i sempre bala perduda. [...] Els altres manifestants, més aviat espellifats, fan més cara d’esperar un sopar calent que de voler entrar en combat. És possible que demà algun diari francès enalteixi la gesta d’aquest grapat de desesperats als quals la guerra ha ofert sortida a una situació insostenible. [...] El fet, però, no privarà de donar a aquesta trista realitat uns aires de llegenda. I serà probable que llegim en algun diari francès: Le peuple espagnol demande se battre pour la France.» (Gaziel, París 1914. Diari d’un estudiant, Aedos 1965, anotació del 2 d’agost del 1914, p. 39-40)

Una altra:

«L’amic Ragasol ha fet publicar a La Publicitat d’aquest matí que ahir al Parc, quan jo anava amb ell entre la multitud, em va reconèixer la gent i em va fer una ovació. Sorprès de la notícia, he recordat després aquella noia del poble que havia picat de mans davant meu. Per a Ragasol, aquesta noia era tot el poble i el seu aplaudiment isolat l’ovació d’una gentada.» (Amadeu Hurtado, Abans del sis d’octubre (un dietari), anotació del 13 de juny del 1934)

O sigui, l’esbiaixada a l’hora d’informar sobre manifestacions ve de lluny.

Molt bé, Jana Beris

Hi ha dies que et reconcilies amb la professió periodística, quan veus un/a periodista que fa ben feta la seva feina, que fa allò que et sembla que tu mateix faries en la seva situació. Però reconec que el judici crític del tipus «com és que no han investigat això o com és que no fan aquesta pregunta tan òbvia a la persona que entrevisten?» és molt fàcil de fer i que no ho és tant enfrontar-te amb la feina real de la informació quotidiana, i pensar, dins el brogit del dia a dia, en allò que has de fer just ara, ara o mai –si no ho fas ara ja t’ha passat l’ocasió, perquè d’aquí cinc minuts ja no tindràs aquella persona al davant.

Dit això, o sigui, que comprenc el que passa perquè ho he viscut des de dins, torno a afirmar que és realment refrescant trobar que un/a periodista fa exactament el que creus que tu hauries fet –en teoria. En aquest cas, és l’entrevista de la periodista Jana Beris, corresponsal de la BBC, a Ahmed Iussef, membre del govern de Hamàs a Gaza (Avui 3 gener 2009, p. 10). Deixo ara de banda que en principi jo m’inclino pels palestins en el conflicte global Israel-Palestina, perquè em sembla que el que fan els israelians és molt gros i molt més difícil de justificar que el que fan els palestins. No entro tampoc en la qüestió de si unes accions són conseqüència de les altres o si són o no proporcionades, tot i que si m’ho demaneu us diré que entre dos malvats que juguen amb les vides de persones innocents, sempre em semblarà més greu l’acció de qui dispara sabent que matarà segur un innocent que no la de qui situa aquell innocent com a escut humà per protegir altres coses que li semblen més valuoses que la vida humana. I també crec que la violència no és mai un camí vàlid per assolir la pau.

El mèrit de l’entrevistadora, però, al marge de tot això que dic, és que pregunta i repregunta a l’entrevistat sobre la qüestió clau en el moment actual del conflicte. Potser és una qüestió col·lateral en els 60 anys d’història que arrossega aquesta guerra, però en aquest moment, des del punt de vista periodístic, és el punt número 1 de l’actualitat: Hamàs ha provocat ara Israel sí o no? I encara que sap que l’altre no li respondrà amb claredat –o justament per això, perquè la periodista interpreta que la resposta no és prou clara– insisteix una vegada i una altra per mirar d’atrapar l’interlocutor. Una pregunta concreta i fins a sis repreguntes sobre el mateix tema, la darrera precedida d’una qüestió secundària plantejada, suposo, per intentar que l’altre es refiï i pensi que la bateria s’ha acabat, i llavors, tot seguit de la resposta, tornar-hi amb el darrer intent.

Vet ací el fragment d’entrevista que em sembla magistral:

«–Israel manté que l’ofensiva és fruit del llançament de míssils disparats contra el seu territori des de Gaza.
–Durant sis mesos hem viscut una treva que els israelians no han respectat. No van complir la seva part i van continuar amb el bloqueig.

–També durant la treva van impactar míssils a Israel...
–Ells van idear aquesta guerra no contra Hamàs, sinó contra els palestins. Els israelians utilitzen els míssils com a excusa per justificar l’agressió de què som objecte.

–El fet és que es van disparar míssils. Hamàs reconsiderarà aquest tema?
–Lamentablement, els israelians no ens deixen cap altra alternativa que no sigui la de defensar-nos i la de preservar la nostra dignitat.

–Creu que el llançament de míssils contribueix a defensar els palestins?
–No es pot comparar l’acció dels avions israelians i la dels projectils de fabricació casolana, que són l’únic mitjà per defensar-nos de l’agressió.

–Els israelians mantenen que la guerra és una reacció als míssils...
–No és veritat. I no entenem per què el món s’omple la boca parlant de Hamàs, quan Israel fa el que fa.

–Si el món critica, no pot ser que Hamàs s’hagi equivocat?
–Què espera el món? Que ens rendim? Fa anys que patim un bloqueig.

–L’escriptor israelià Amos Oz, una figura identificada amb la recerca de la pau, manté que Hamàs és responsable de la situació.
–Ell és israelià, un sionista, tant se val si és del camp de la pau o del camp de la guerra. Ell vol justificar l’agressió.

–Què li aconsella ara a Ismail Haniyeh? Que accepti o demani un alto el foc?
–El que hem de mostrar és resistència davant Israel. No acceptarem una treva que mantingui Hamàs bloquejat o amb sancions. Volem veure com l’alto el foc acaba amb els atacs i el tancament de Gaza.

–També posarà fi al llançament de míssils contra territori d’Israel?
–Si no ens agredeixen dubto que es llanci cap míssil des de Gaza. Els míssils només són per defensar-nos.»

Molt bé, doncs, Jana Beris.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobre el terror islamista

Scott Atran, antropòleg nord-americà expert en el gihad i en l’anomenat «terrorisme islamista», parlava l’altre dia amb Núria Navarro, que l’entrevistava per a El Periódico (28 novembre 2008). Us en faig un extracte, perquè el que diu em sembla força encertat:

«Vostè, jo, qualsevol pot arribar a ser un terrorista. Són gent corrent. Excepte alguns casos extrems, [...] no tenen aspectes psicològics rellevants. La gent prefereix imaginar-se que són anormals, però no ho són. En línies generals es tracta d’un grup de joves que volen donar un sentit a la seva vida, protagonitzar una acció heroica. [...] Comencen a resar junts, a jugar a futbol junts, a fer pícnic i a dormir junts. Teixeixen el seu somni heroic en aquest univers paral·lel. [...] Els millors predicadors són els amics, els de l’equip de futbol, els col·legues del càmping. [...] Aquests joves no escolten els imams, sinó algú que torna de l’Afganistan, que per a ells, que estan avorrits i veuen a al-Jazira que hi ha matances a l’Iraq, els resulta un superheroi. [...] Totes les societats admiren aquells que se sacrifiquen per alguna cosa més gran que la seva vida, ja sigui Déu, la pàtria, una idea. Als terroristes islamistes també els mou el desig de glòria.

»Més del 90% dels que estan al gihad no tenen cap educació religiosa. Al-Qaida no busca ningú. És la gent la que busca al-Qaida! En total hi ha entre 20 o 30 campaments d’unes 40 persones cada un. De totes les sol·licituds d’ingrés, al-Qaida n’accepta entre el 15% i el 20%, com tota bona universitat. Els de l’atemptat de Londres, per exemple, van fer una barbacoa per recollir diners per viatjar a la recerca d’al-Qaida.

»Només un 7% dels 1.200 milions de musulmans recolzen el gihad. D’aquests 90 milions, n’hi ha 2.400 arrestats a Europa; 3.000, a l’Aràbia, i 66, als EUA. És una quantitat ínfima. [...] Els analistes del terrorisme miren els implicats en un atac, i això no és important. No hi ha organització. No hi ha cèl·lules. Arriben, entren, surten. [...] Però el terrorisme islamista no representa res. L’oxigen del gihad és la publicitat. La solució? Es necessita una tasca de baix a dalt. Se’ls ha de donar herois, somnis a realitzar.»

Fi de la citació. Suposo que part de la «tasca de baix a dalt» que diu Atran que necessita aquesta gent és el que dèiem de democratitzar, per la via dels fets, les relacions personals i familiars, allò de què parlàvem l’altre dia.

I acabo subscrivint la recomanació de Samuel Hadas ahir a La Vanguardia: «Un suggeriment als fonamentalistes islàmics radicals: hauríeu de ser els primers de rellegir l’Alcorà per redescobrir el seu missatge de pau i conèixer més bé la veritable bellesa de l’islam.» Samuel Hadas és diplomàtic israelià.

Ministra de la guerra

Ho escric aquí a veure si algú m’ho explica, que jo no ho entenc. El Gran Fetiller ha nomenat com a ministra de Defensa del govern espanyol una dona i en les files de l’esquerra hi ha hagut gairebé unanimitat: ja era hora. (A les files de la dreta hi ha hagut divisió de parers, amb majoria d’opinadors que s’hi han manifestat en contra, perquè al capdavant de l’exèrcit hi ha d’haver «un paio amb dos dallonses ben posats, i no una tia guapeta» [sic], però amb aquesta reacció –mai més ben dit– ja s’hi podia comptar, és normal en aquesta gent.) Un dibuixant de còmics porno ha fet a tota pàgina en un dels diaris més progovernamentals del món una vinyeta d’una dona supersexi, marca de la casa, vestida de militar, amb una arma automàtica a la mà i ensenyant una panxa embarassada. I la flamant ministra ha aplaudit la idea i ha agraït el detall amb «un milió de gràcies» (sic).

I jo tot això no ho entenc. Això és l’esquerra? Això és el pacifisme? Això és el feminisme? La cosa aquella de la igualtat consistia a aconseguir que les dones agafessin les armes i comencessin a disparar i a fatxendejar, també elles, a veure qui la té més llarga?

No sé si els exèrcits han de continuar existint, ara mateix no m’ho plantejo –potser sí que té sentit una mena de policia internacional, o uns equips especialitzats per dur a terme determinades operacions d’urgència, per assistir la població o per restablir transitòriament un servei bàsic–, però sí que tinc dues coses clares. Els exèrcits, si han de continuar existint, no poden tenir res a veure des d’una perspectiva moderna amb el que han demostrat fins ara que eren, màquines de matar. Per tant, l’arma de la ministra supersexi sobra. I dues, no té cap sentit que els exèrcits, si han d’existir, tinguin un estatut especial dins dels governs. Per què hi ha d’haver un ministeri dedicat a aquests tipus de funcionaris? Que hi ha ministeri de correus? Oi que no hi ha cap ministeri de neteja? I ministeri de pregoners de les festes majors?

Els exèrcits, si han de continuar existint, han de dependre dels ministeris –o de les conselleries, algun dia– d’afers exteriors, o d’interior, o de governació...

Per tant, aplaudir que al capdavant del ministeri de la guerra d’un país hi hagi ara una dona és tan patètic com ho seria fa uns anys alegrar-se si les dones i les criatures fossin obligades a fer el servei militar com els barons de 18 anys. Un retrocés, clarament un retrocés. La igualtat no és una meta a aconseguir en les coses perverses. La igualtat, en aquest cas, consisteix a suprimir allò que és alienant per a l’ésser humà i que fins ara, encara sort, embrutia només els mascles.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Volen una bomba?

Sembla que el Govern espanyol estigui entestat a aconseguir que un boig de l’entorn abertzale mati algú abans de les eleccions. Si no, no s’entén a què treu cap aquesta dèria de fer tancar tota cuca que bellugui d’aquell àmbit. Que no saben que matar és una de les coses més fàcils del món (deixant de banda la consciència, ara parlo de la factibilitat), si algú es proposa de veritat fer-ho?

I doncs, si el Govern no vol disgustos, el que ha de fer és respectar escrupolosament els drets democràtics de la gent, encara que no li agradin i encara que hi hagi un partit a l’oposició que cridi cada dia a la guerra. Per la via de la repressió pura i dura, no se’n sortiran més que a curt termini. Potser és això el que cerquen: qui dia passa, any empeny.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Perquè fa 800 anys Jaume I...

No crec en els reis, excepte en els d’Orient que vénen cada 5 de gener a la nit, però avui fa 800 anys que va néixer a Montpeller el rei En Jaume i tothom espera que ho celebris d’alguna manera. Bé, ho dic aquí i ja està, perquè en realitat no m’agraden les conquestes ni les reconquestes. Sóc català, m’agrada el català i suposo que li dec a aquell senyor, en bona part, el fet de parlar-lo. O no, perquè els anomenats moros van estar-se aquí segles i la llengua es va continuar parlant. Algú creu que en el temps dels moros va desaparèixer el llatí del tot? No, els moros eren gent força civilitzada, ja ens ho va dir el senyor Jiménez de Parga, que es banyaven en fonts de coloraines. I a més, aquell rei del qual parlem també devia ser força moro: tres esposes legals, nou concubines, un munt de fills reconeguts o no escampats ça i lla...

I si la cosa no hagués anat com va anar, si ara aquí parléssim tots moro, doncs també seríem feliços més o menys amb la nostra parla mora, no? En fi, que no sé exactament per què escric sobre aquesta temàtica avui. Suposo que ho duus als gens i no te’n pots estar. Però psicològicament em resulta molt difícil estar orgullós d’un rei de fa 800 anys que va dedicar la vida a fer la guerra i a deixar dones embarassades pertot. Jo no vull ser un català a la manera d’un espanyol, amb els nostres Pelayos, Cids i Reyes Católicos però de sang catalaníssima (i catalanistes avant la lettre).

La meva defensa de Catalunya, del català, de la llibertat i de la autodeterminació de les persones i dels pobles mira al present i al futur. M’és igual el passat. Les coses són com són ara. No té sentit, per mi, remoure els temps pretèrits, com qui cerca la puresa del llinatge. Patètic. Per mi, la història que m’interessa de cara a l’actualitat comença l’any 1948, amb la Declaració dels drets humans. Catalunya, si ha de ser independent, serà perquè la majoria dels catalans voldrem ser independents. És això el que defenso: que ens deixin ser el que vulguem ser.* (I ara, que ens tornin els calés que ens roben, perquè no hi ha dret el que fan els espanyols amb nosaltres, com si fóssim ciutadans de segona.) Jo no vull la independència per decret d’un rei o pel pronunciament d’un general. Jo vull tenir senzillament la possibilitat de ser independents si volem ser independents, perquè ja n’hi ha prou de tuteles històriques i de drets adquirits per conquestes, reconquestes i imposicions. Jo vull la llibertat de parlar en català i que em parlin en català simplement perquè em ve de gust, perquè em dóna la gana i prou. Si d’aquí a cent anys les coses són d’una altra manera, d’aquí a cent anys quedem un dia a fer el vermut i ho tornem a discutir.

Des d’aquesta perspectiva, doncs, el que va passar fa 800 anys... me la bufa.

No sé si algú em tirarà la cavalleria al damunt, ara.

*Hi ha, per exemple, una declaració solemne, en forma d’Estatut, del Parlament de Catalunya del 30 de setembre del 2005, avalada amb el 90 per cent dels vots dels nostres representants legals. A mi no em convencia, però vam decidir entre tots que allò era el que volíem. Les rebaixes posteriors pactades pels partits i els ribots de Madrid ja no m’interessen, són imposició directa o indirecta. Per mi, si cal reclamar algun dret històric, és el del 30 de setembre del 2005. Perquè és el que hem decidit nosaltres, la nostra generació, no els nostres avantpassats. La resta d’arguments són allò de sempre, enganyifes dels polítics i voler fer-nos ballar la seva dansa. I al capdavall, tampoc els estatuts no serveixen de gaire res, havent-hi com hi ha una Constitución española que a l’hora de les interpretacions sempre jugarà contra nosaltres...


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Hillary i Barack

Esper que hàgiu tingut una bona entrada d’any.

No em puc estar d’opinar sobre el/la qui podria decidir en bona part el destí del món a partir del 2009 durant almenys quatre anys. No sé si el candidat demòcrata tindrà possibilitats de derrotar el republicà. Ara bé, entre els demòcrates m’estimo més Obama que Clinton. I segons sembla, serà Obama i no Clinton –demà es podria ajustar força el pronòstic– qui s’adjudicarà la candidatura demòcrata. O sigui que estic mig content.

Per què no m’agrada Hillary? Perquè és una dona? Ni de bon tros. Tant de bo hagués arribat l’hora que una dona com cal agafés les regnes del (encara) primer imperi de l’univers, perquè estic convençut que en principi elles ho farien millor. Però és molt important aquest «en principi», que no vol dir el mateix ni que «a tot preu» ni que «sens dubte». Hillary no m’agrada perquè:
1) Ha explotat més del compte el fet de ser dona –una presumpta mulier fortis, en concret, com la Thatcher–, i se’m fa sospitosa tanta explotació del que és obvi biològicament parlant. Em sembla gairebé un aprofundiment, indirecte, de la secular discriminació per raó de sexe: «M’heu de votar perquè sóc dona.» No sé si m’explico.
2) Ha estat sempre massa calculadora i poc fiable en referir-se a la guerra de l’Iraq, tant ara com abans.
3) Va comportar-se de manera indigna en no marxar immediatament de la Casa Blanca quan el seu marit es va entendre amb una becària, quan ell va enganyar-la dient que no ho havia fet i quan a la fi va humiliar-la en haver de reconèixer en públic els càrrecs durant el procés parajudicial que hi va haver. I si algú em diu que llavors no el va plantar per «responsabilitat», el fet és que tampoc no ho va fer quan el seu marit se’n va anar de la Casa Blanca, i crec que no ho va fer perquè li va semblar que amb ell al costat faria més carrera que ella tota sola o ella amb un altre.
4) Quan el seu home va arribar a la Casa Blanca ella feia servir tot sovint el cognom de soltera, Rodham, i ara no el fa servir mai.
5) Es vanta d’independència de judici, de ser una dona amb idees pròpies i altres coses similars, però a l’hora de la veritat no dubta a posar-se constantment el seu marit al costat en els mítings, com a garant i aval de la seva experiència de «governanta».

O sigui, tant de bo guanyi Obama a Clinton. I posats a demanar, tant de bo Barack Obama guanyi després Giuliani, McCain o Romney, que segons els actuals sondejos podrien ser els candidats republicans el novembre vinent. Giuliani m’ha semblat sempre més pallasso del compte, molt artificial. Dels altres no en sé gairebé res, però tal com respiren els republicans en l’actualitat, en tinc prou amb la seva bel·ligerància internacional per descartar-los com a preferits meus, ni com a hipòtesi.

Bé, ja ho sé, tots ells –i ella–, són productes del màrqueting, encara que Obama de moment sembli una altra cosa. (Els discursos d’Obama em semblen bons, molt bons, estan molt ben pensats –els segueixo des de fa unes quantes setmanes. Però també reconec que a mi em convencien força, almenys durant 24 hores, els discursos de gent tan impresentable com l’Anguita in illo tempore, i els d’altres. I doncs, no sóc gens fiable pel que fa al pesquis sobre l’autenticitat o la versemblança dels discursos polítics.) La veritat la sabrem en qualsevol cas quan arribin al poder i ja no hagin de desplegar les plomes per entabanar els votants dient-los que amb ells canviarà tot –o no canviarà res. Sempre ha estat així, tant allà com aquí (quin rodolí tan maco).

I ja veurem si durarà la parella Hillary-Bill si ella no ix triada com a candidata. Si continuen junts sense que hi hagi pel mig cap nou projecte polític, llavors retiraré el punt 3 de l’argumentari anterior.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El perill de portar criatures al món

Em costa d’escriure sobre una cosa diferent de la del Líban, perquè sembla com una superficialitat. Quan dic «el Líban» vull dir les guerres, que n’hi ha més al món, unes de més mediàtiques i altres de menys. El fet que ara ens arribin notícies del Líban, però, ens fa recordar totes les altres guerres de l’Àfrica, i del Pacífic, i de l’Extrem Orient, i de Sud-amèrica, i els morts, i la sang, i la desgràcia que per a molts serà per sempre… El Líban és un paradigma.

Però de vegades trobes al diari fets que t’indignen tant que has de desfogar-te com sigui. I el bloc és ara el meu abocador principal d’enfuriaments, fellonies i frustracions.

N. es va posar de part el dilluns 22 de maig del 2000 i va ingressar a les set del matí a la clínica. Havia sortit de comptes feia dies. Calia fer una cesària. Com que era un cas especial que havia requerit seguiment continu, avisen el ginecòleg de capçalera de la dona prenyada, el doctor J., que ha de venir des de casa ja que aquell dia no estava de guàrdia. Cap a les deu, finalment, el doctor J. intervé la dona. I neix un nen que ara té sis anys i que no enraona, ni es belluga, ni hi veu, ni hi sent. Als pares, lògicament, els canvien les expectatives de vida de dalt a baix. Necessiten ajuda i no la troben en les instàncies públiques corresponents.

Al cap d’un temps, els pares presenten una querella criminal contra el metge que va fer la cesària a N. i contra les dues infermeres que van atendre N. quan va ingressar a la clínica el 22 de maig del 2000, i asseguren que el retard de tres hores en la intervenció va provocar la minusvalidesa total de la criatura. La jutge, A., ha donat la raó als pares i el 7 de juliol del 2006 condemna el doctor J., i dues llevadores, I. i P., «com a autors criminalment responsables d’un delicte de lesions per imprudència professional greu [...], a un any de presó per a cadascun d’ells i un any d’inhabilitació especial [...]» per a l’exercici de les professions respectives. La resolució judicial inclou el pagament d’una indemnització de 957.331,66 euros per als pares de la criatura, que han assumit grans deutes per atendre les elevades despeses que ha requerit el seu fill.

Em sembla increïble el nivell al qual hem arribat. És bestial condemnar a presó, a multa i a inhabilitació –haver de deixar la feina– un metge i unes infermeres perquè van trigar dues hores a intervenir una dona. Una altra vegada, J., I. i P., el que heu de fer és deixar morir la criatura que vau intentar salvar, i no tindreu problemes. O si en teniu, en tindreu menys, molts menys. Vau salvar la mare en un part difícil, però no n’hi havia prou. Si el fill no surt bé, cal buscar culpables. I sempre n’hi ha, sempre falta un paper, ens en demanen tants...

La gent ja no accepta que hi hagi accidents. I si n’hi ha, busca un culpable, algú que ho pagui. Una cosa és mirar de trobar una solució justa per afrontar unes despeses inesperades –les que es deriven de la cura que necessita el nen– i una altra que per aconseguir l’ajuda econòmica necessària aquests pares portin el metge i les infermeres als tribunals. I la justícia els dóna la raó. Demencial. Hobbes tenia raó: som llops salvatges.

He escrit els noms de les persones que intervenen en aquesta història només amb inicials, encara que la premsa n’ha publicat la identificació completa, perquè tots ells són delinqüents: uns, els condemnats, són delinqüents de dret, perquè ho ha dit la justícia. Els altres –pares, advocat, la mateixa jutgessa– ho són perquè ho dic jo. Em sap molt de greu sobretot pels pares: damunt d’un fill deficient, han acumulat rancor i mentida, en comptes de bondat i compassió.

I m’és igual que em digueu que potser hi va haver negligència en l’actitud de les llevadores i del metge, que potser havia d’haver intervingut el ginecòleg de guàrdia sense esperar el de capçalera, que potser van trigar massa. És tan desproporcionat el càstig que és profundament injust. El bon fi –aconseguir una compensació econòmica– no fa bons els mitjans perversos que han emprat per aconseguir-lo.

I parlant del perill de portar criatures al món, abans-d’ahir els israelians van matar a Canà 28 civils més, dels quals 16 eren nens, i van dir que investigarien «l’error» durant 48 hores, i ja han passat, de manera que avui tindrem més morts.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Morts al Líban

Despús-ahir l’exèrcit israelià va atacar un centre d’observació de l’ONU al Líban i hi va matar quatre cascs blaus de les Nacions Unides: un finlandès, un xinès, un austríac i un canadenc. L’atac va durar sis hores i va anar acompanyat contínuament per les peticions de l’ONU que s’aturés l’ofensiva, que aquell edifici era un centre seu d’observació. Kofi Annan, secretari general de l’ONU, diu que l’atac va ser “aparentment deliberat”. Israel ja ha demanat excuses, però de moment no ha ofert explicacions. L’ONU no ha pogut condemnar formalment l’agressió perquè el senyor Bush ho ha impedit. I com se sap, l’ONU sense l’aquiescència dels senyors Bush, Putin, Hu Jintao, Blair o Chirac, malauradament és una titella morta. És millor tenir l’ONU amb aquestes condicions penoses que no pas no tenir-la, eh?, d’això jo n’estic convençut, però ja saps que quan toques el voraviu a un dels cinc, i especialment a un dels tres primers, el bloqueig està assegurat. Aquest és el nostre món, benvinguts.

Com ha dit el Govern libanès, la nova gesta dels israelians “demostra un cop més que Israel no distingeix entre un nen, una dona, un hospital o un centre de l’ONU”. Hi ha més possibilitats de morir aquests dies al Líban si ets civil que si ets soldat, segons les estadístiques.

Això és la guerra. No vull carregar la mà ni la tinta contra Israel. Jo pico fort contra qualsevol guerra. L’acció armada de l’exèrcit israelià és absolutament injustificable, com és absolutament injustificable qualsevol guerra d’agressió. Si em parlen dels atemptats previs de Hizbul·là com a justificació, diré que aquest raonament és com si es justifiqués que l’exèrcit espanyol bombardegés Bilbao després de cada atemptat d’ETA a Madrid. Ni Franco s’hi hauria atrevit. I dir això no vol dir que doni suport ni a Hizbul·là ni a ETA. Dir això és senzillament dir que els estats no poden fer terrorisme amb l’excusa que pateixen terrorisme. (I ja que hi som, els atemptats d’ETA han fet un miler de morts en 40 anys... i finalment sembla que s’han acabat sense haver de bombardejar Euskadi; la guerra Israel - Hizbul·là ja ha fet gairebé 500 morts libanesos innocents en quinze dies. Els «danys col·laterals», com a l’Iraq, són els danys principals.)

Malauradament, quan les guerres s’acaben, la gent, horroritzada pel que ha passat i per tot el que s’ha patit i les aberracions que s’hi han vist –no tothom s’horroritza, perquè sempre n’hi ha que justifiquen els mitjans si el fi al qual s’ha arribat, per exemple, més pous petrolífers, és bo per a Occident–, llavors la gent ens dóna la raó als pacifistes. De tant en tant, ens la podrien donar abans de començar a disparar.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

A mi no em fan por

Ja han mort deu persones a l’Afganistan arran de les protestes contra les caricatures de Mahoma. Els aldarulls són constants. La majoria dels països de majoria musulmana, tret de Malàisia, es mostren partidaris de fer boicot comercial a Occident. Tot això és preocupant? De moment, per a la majoria de gent d’aquí sembla que no gaire. “Ja s’ho faran”, diu la gent.

Els que hem defensat que només calia demanar disculpes ens hem sentit titllats de totes les maneres. “Amics de dictadors, còmplices de la foscor obscurantista...” Jo no pretenc limitar la llibertat d’expressió, jo dic que la llibertat d’expressió és un valor irrenunciable, al costat del qual hi han altres valors, i quan hi han conflictes entre valors s’han de resoldre d’alguna manera.

Jo no sóc partidari de limitar la llibertat d’expressió amb lleis, com han dit alguns. Jo sóc partidari, i ja ho he repetit unes quantes vegades, que si algú es molesta no costa tant demanar-li disculpes. Això no vol dir fer cap compromís jurídic, vinculant per als mitjans de comunicació, de no tornar a insultar. No, no cal fer cap llei. Però sí que sóc partidari, hi torno, de demanar disculpes. No sóc partidari de les guerres, i les guerres comencen sempre per la maleïda incapacitat humana de demanar disculpes en els primers estadis d’una discussió. Si per demanar disculpes creiem que perdem la dignitat, què hi perdem amb cada mort que es produeix pel fet de no demanar-les? Res?

Bé, ja ho sé, no és automàticament “pel fet de no demanar-les”, perquè és veritat que totes aquestes reaccions són absolutament desproporcionades –estem parlant d’uns dibuixos satírics!–, però la realitat és que, com diu la pedagogia moderna, no n’hi ha prou de no ser conscient d’haver ofès algú: és l’ofès l’únic que pot dir que s’ha sentit ofès. No hi ha barems sobre les ofenses, perquè les ofenses són sobretot subjectives. Això ho expliquem a la canalla a l’escola: ahir mateix corregia uns materials escolars de la Generalitat que ho deien. Per tant, l’argument segons el qual “Si es molesten, vol dir que n’han d’aprendre, són incapaços d’entendre la llibertat”, almenys no és vàlid quan tens al davant unes criatures. Costa tant considerar criatures, ni que sigui això, aquesta part tan important de la humanitat que considera el món occidental “còmplice del dimoni”?

“No és el meu problema, ja s’ho faran”, diem. Doncs, sí, per a mi sí que és el meu problema. Per evitar un sol mort crec que val la pena la humiliació de demanar disculpes encara que pensis que no n’has de demanar. I demanar disculpes no vol dir que et facin por ni que siguis un cagat. No vol dir res més que això: que t’estimes més demanar disculpes abans que algú prengui mal. I en aquest cas, ja són prou gent els que han pres mal. Deu morts. De moment.

Vinyetes d’aquests dies

Parlo molt d'aquesta qüestió, però és que estic espantat de debò, malgrat que pugui semblar que no és així. Despús-ahir i ahir es van cremar tres ambaixades de països nòrdics en països àrabs i avui encara no he vist els diaris i no sé què pot haver passat aquesta nit.

Uns quants comentaris addicionals:

1. Sense moure'ns del terreny dels humoristes, que és on va començar a encendre's aquesta història, ahir el dibuixant d'El País Máximo explicava que potser estem en els prolegòmens d'una tercera guerra mundial. Una guerra que, si es fa, serà nuclear (i d'aquí l'interès de l'Iran a avançar en aquest punt, contra l'opinió d'uns quants països... que ja tenen bomba atòmica). El mateix Máximo citava Samuel P. Huntington, autor d'una obra de referència de fa deu anys: Xoc de civilitzacions. La gent llavors es va riure de Huntington. Teòricament, segons Francis Fukuyama, havíem arribat a La fi de la història..., lògicament amb el triomf dels bons, que som nosaltres, per descomptat.

2. El Periódico se sentia obligat ahir a tornar a parlar una altra vegada de la qüestió, assegurant que ells no pretenien faltar al respecte a ningú. Ara, “aquest respecte no té per què incloure, com ha proclamat el Govern danès, cap petició de perdó. El Periódico va reproduir dimecres passat part de la pàgina del diari danès que va originar la polèmica amb l'únic interès d'informar els seus lectors sobre el motiu del conflicte, amb respecte, sense cap ànim ofensiu i sense que se senti ara obligat a rectificar o a demanar perdó.” Només faltaria, demanar disculpes és una humiliació intolerable... El problema, amics d'El Periódico, és que si algú se sent ofès, per molt que tu diguis que no l'has volgut ofendre -cosa difícil de defensar amb les caricatures a la mà, tot s'ha de dir- continuarà sentint-se ofès si considera que per a ell allò és una ofensa. El Periódico de Catalunya, doncs, tretze són tretze.

3. He parlat de l’editorial d’El Periódico, com a reflex de la posició oficial d’aquest diari. El fet cert, però, és que els col·laboradors habituals no són precisament unànimes en la qüestió. Vegem-ne un dels més paradigmàtics:
–Estic a favor de la llibertat d’expressió i en contra de tota mena de violència, ¿d’acord?
–Aha...
–El que no entenc és per què, avui, en alguns mitjans no es poden fer acudits masclistes, per exemple... i sí que es pot ofendre profundament 1.200 milions de musulmans. (Horacio Altuna, "Família tipus", El Periódico 5 febrer 2006)

4. El País, a la seva manera, sí que demana disculpes. El to de l'editorial d'ahir no és el del gall desafiador de l'altre dia. Fins i tot asseguren que van decidir no reproduir la caricatura de Mahoma que podia resultar més feridora. Semblen realment espantats, i ja va bé. Parlen de caricatures “innecessàriament provocadores” i diuen que la llibertat d’expressió té un contrapès en el “sentit comú, la decència i el respecte per l’alteritat, que han d’inspirar els actes de tots, especialment dels qui per la naturalesa de la seva feina tenen més responsabilitat en el cultiu d’aquells valors”. I la frase exculpatòria: “La representació de Mahoma amb un turbant en forma de bomba a punt d’esclatar, probablement la més infausta (“aciaga”, diu l’original) vinyeta de la col•lecció objecte d’aquest despropòsit general, pot ser percebuda com un greuge per molts creients musulmans, motiu fonamental pel qual aquest diari ha decidit no reproduir-la.”

5. Si ens hem centrat aquests dies en els dos diaris esmentats, El País i El Periódico de Catalunya, és perquè els altres o bé no tenen la repercussió d’aquests (El Punt) o bé han adoptat des del primer moment una posició una mica més crítica amb les famoses vinyetes o almenys s’han mostrat des del primer moment més "prudents" davant l’afer i no s'han sentit obligats a defensar de manera rotunda i sense matisos la "llibertat d'ofendre", com l'Avui i La Vanguardia, posant per cas.

6. Tornem a dir que el que ens ha cridat l’atenció en tot aquest afer no és el fet que s’hagin publicat uns dibuixos concrets ací o allà, sinó la bel·ligèrància amb que s’ha defensat la bondat d’haver-los publicat un cop que van començar les protestes. D’aquí ve el problema. Si hi hagués hagut per part dels diaris europeus una petició de disculpes, no hauria passat res. El que ha molestat als musulmans que s’han queixat és la contumàcia, la rebequeria, l’acarnissament, no pas el fet inicial. Recordem que les vinyetes es van publicar el mes de setembre de l’any passat, i el conflicte no ha esclatat fins que un cop i un altre, davant peticions enraonades i constants, el diari Jyllands-Posten no es mostrava disposat a rectificar. I llavors, encesa la metxa de la violència, han demanat disculpes. No ho podien haver fet abans?

7. Caldrà arribar sempre a l’amenaça i a la violència per reconèixer els errors?

Eren espanyols

Han passat uns dies del terrible assassinat d’una família sencera –entrega, com diuen a Elx– en una joieria de Castelldefels, i no he vist gaire enlloc que s’hagi comentat amb prou contundència que els assassins –de moment presumptes, d’acord, però agafats en el moment que sortien de la joieria amb el ganivet a la mà i tacats de sang– eren espanyols. Quines coses hauríem sentit si els delinqüents haguessin estat marroquins, romanesos o equatorians? Quantes vegades ens haurien dit que “mai” no s’havia vist un crim tan cruel, tan sanguinari, tan inhumà? Quins crits xenòfobs no hauríem escoltat?

Ho deixo anotat aquí perquè si mai passa una altra cosa d’aquestes tan esgarrifoses i els protagonistes són d’una altra nacionalitat oficial, no digui ningú que “això abans no passava”.

I d’altra banda, ara s’ha sabut que hi ha hagut ja una primera europea suïcida a l’Iraq: una dona belga de 38 anys va fer de dona bomba prop de Bagdad, el passat 9 de novembre. Ens acostem cada cop més al que havíem profetitzat: una vegada, la bomba la durà una nena d’ulls blaus i cabells fúcsia.

El nihilisme no té fronteres, ni colors de pell.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

60 anys d’un genocidi

El 6 d’agost es compleix el 60è aniversari del llançament de la primera bomba atòmica sobre la ciutat d’Hiroshima. I els japonesos no es van rendir de seguida, com esperaven els americans. L’alt comandament militar del país del sol ixent va pensar-se que els ianquis només en tenien una, d’aquelles bombes terribles, i que l’havien llançada a Hiroshima per provar-la. Tres dies després, el 9 d’agost, aribava el tràgic desmentiment: el president Truman decideix llançar una segona bomba nuclear, encara més potent –la primera era d’urani, la segona és de plutoni– damunt Nagasaki. Els japonesos, ara sí, es rendeixen incondicionalment.

El primer d’aquells artefactes va produir una explosió equivalent a 15-20.000 tones de TNT. El segon, més o menys el doble. I no solament van matar en uns segons 150.000 persones (80.000 a Hiroshima i 70.000 a Nagasaki), sinó que van anar matant a poc a poc unes 100.000 persones més i van desmuntar la vida de tota la resta. Moralment, els estatunidencs són culpables de l’assassinat indiscriminat i terrorista de tots els habitants –gairebé cap d’ells combatent– que vivien en les dues ciutats (350.000 a Hiroshima i 270.000 a Nagasaki) l’any 1945. Un crim contra la humanitat, t'ho miris com t'ho miris. Ara bé, com deia Hitler quan li demanaven raons i ell es pensava que guanyaria la guerra, al vencedor no li pregunten mai res...

Autoritats científiques i mèdiques dels Estats Units van fer estudis i experiments amb els afectats per les bombes, exactament igual com havien fet els nazis als camps de concentració. Durant uns anys, molts nens van néixer sense cervell per l'efecte de les radiacions en els seus pares. Força dones avortaven si quedaven embarassades per por que els fills nasquessin esguerrats. Els supervivents d’Hiroshima i Nagasaki van tenir molts problemes per casar-se, per anar a la universitat, per aconseguir feina: la gent els considerava empestats, i n’hi havia que desenvolupaven efectivament malalties desconegudes, molts anys després de caure les dues bombes. Durant molts anys, ser un hibakusha (afectat per la radiació) era sinònim de marginat.

Han transcorregut 60 anys. I encara ningú no ha passat comptes amb els genocides, ni ells han demanat perdó. Per als estatunidencs, ara com abans, el fi justifica els mitjans. Però, això sí, cal considerar-los els salvadors de la civilització, ja que el món és “més segur” després de cadascuna de les seves intervencions, i comets un greu error i una gran injustícia, ets un miserable desagraït, si en critiques cap dels seus excessos. Fan venir ganes de dir-los: “Senyors, moltes gràcies, però deixin de salvar-nos.”


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

O ells no entenen res o jo no entenc res

Llegeixo els diaris d'aquests dies i constato que en general, i des del meu punt de vista, hi ha molts polítics, periodistes i opinadors que no entenen res de res sobre els atemptats de Londres. Només parlen de mesures repressives, de vigilància, de tancar fronteres, de controlar immigrants. Es parla de limitar la llibertat i la confidencialitat dels moviments i les comunicacions de tothom, un sacrifici "necessari", diuen, "per preservar la nostra llibertat". Llenguatge de guerra, un llenguatge que a mi em fa por de debò. No s'adonen que, amb tots els matisos que vulgueu, han acabat parlant, gairebé tothom, el llenguatge idiota, unilateral, absurd, de l'emperador Bush, el mateix llenguatge sord del senyor Aznar. No s'adonen encara que els terroristes de Londres eren anglesos, coneguts com a persones normals i corrents, fins i tot -alguns- pacífics i religiosos. Aquesta darrera característica és la que ha fet que alguns clamessin per controlar també els centres religiosos de l'Islam. Quina bestiesa. Seria, un cop més, posar una mica de mercromina i una tireta al damunt d'un tumor cancerós, "perquè no es vegi, que fa mal efecte". El tumor no són les mesquites. El tumor és tot plegat.

Potser és que sóc curt, o m'hi he tornat tot d'un plegat, perquè a mi em sembla tot prou complicat. Jo crec que, passat el primer cop, després de plorar, cal anar a les causes, o això -el món- farà la fi del cagaelàstics i se n'anirà en pocs anys tot sencer a fer punyetes. Quan hi ha aquest rerefons, de nois i joves normals de famílies corrents que es converteixen en assassins suïcides, cal demanar-se què passa en el fons del fons, què ha passat fins ara, com podem combatre les causes del fenomen. Reduir-ho tot a mesures policials, repressives i militars és una gran bajanada. I a més inútil, perquè l'única cosa que aconseguiran serà aprofundir el mal, fer que hi hagi assassins cada cop més espavilats i més "adormits", "neutralitzats" i "pacífics" fins que els arribi l'hora d'actuar. Diu Joan Barril: "Mentre es bombardeja civils i es profanen les creences [es refereix a l'Iraq i a Guantánamo], a la rereguarda sempre hi haurà un adolescent disposat a l'heroïcitat pòstuma de guanyar-se el cel." (El Periódico, 14 juliol 2005). Doncs, jo crec que ni això, crec que no els caldrà pensar en cap cel. L'expedient aquest de la fantasia del cel amb quaranta verges que t'hi esperen com a raó última dels atemptats a mi no em convenç. Entre altres raons, perquè de vegades les assassines suïcides són dones -i no pas lesbianes, i passeu-me la broma macabra. Jo penso que un dia no gaire llunyà, si continuem igual, l'assassina suïcida serà una joveneta de pell rosada, cabells fúcsia i ulls blaus, una nena farta de les injustícies i les contradiccions del seu món occidental. I ni tan sols reclamarà res: serà una manera de protestar, de cridar l'atenció. I haurem estat nosaltres, els del seu món occidental, i no pas els imams de les mesquites, els qui li haurem ensenyat que el valor d'una vida és molt relatiu. En algunes mesquites, si de cas, potser poden parlar el mateix llenguatge de l'emperador: ull per ull, dent per dent. Però en molts casos, la majoria, segur que a dins de les mesquites se sent parlar més de pau, de perdó, de comprensió, d'integració, d'amor i de bondat que no pas a la Casa Blanca i a la resta de les cancelleries del món occidental.

El problema, senyores i senyors saberuts i setciències, no és el terrorisme. El problema no són els "fanàtics islamistes", el problema no són les mesquites ni els immigrants. I no em digueu que en els seus països tampoc no hi ha llibertats i que, per tant, si els tractem com ells tracten els occidentals als seus territoris no es poden queixar. Deixant de banda que aquestes afirmacions són completament injustes, per genèriques, mai el mal comportament d'un fa que l'altre ja tingui excusa per portar-se de la mateixa manera. Si un comportament és objectivament injust, no pots combatre'l amb comportaments igualment injustos, perquè llavors l'única cosa que aconsegueixes és acréixer el clima d'hostilitat.

Des de sempre, els mals comportaments s'han combatut a curt termini amb disciplina, sí, però a més llarg termini sempre ha calgut el bon exemple, els consells ben donats, l'acompanyament i el fet de compartir sense humiliacions, sense crear guetos, facilitant de debò el progrés autònom i digne de la gent. I quins consells pot donar l'Occident a l'Orient? Som realment exemplars en tot? La nostra democràcia és per llepar-se'n els dits, vista des del punt de vista d'uns "valors universals"? La nostra civilització és superior? Els blancs som superiors? Tenim més respecte i atenció que "els altres" per la vida, en general, per la gent desafavorida, per les persones grans, pels marginats, pels que no tenen casa o feina o senzillament no han tingut sort? Doncs, potser en uns casos sí, però en altres no. I l'Orient, ens pot ensenyar alguna cosa als occidentals? Jo crec que sí. Els occidentals, en general, estem disposats a acceptar cap lliçó? Jo crec que no. Ens pensem que som perfectes o que estem més a prop de la perfecció que ningú.

Tot això, el menyspreu de l'Occident a l'Orient és una part important del problema dels atemptats de l'11-S als Estats Units, de l'11-M a Madrid i del 7-J a Londres. I els que vindran, perquè no sembla que hi hagi ningú disposat a tirar l'esponja.

I ja dic que és una part del problema, perquè tot és molt i molt complicat. Però sembla que els que manen ens volen fer saber que l'única manera de resoldre-ho és a cops de porra.

Posem un exemple. Quan hi ha conflictes, és l'hora que ens asseguem a parlar. I per a això hi ha l'ONU. I l'ONU no funciona. Per què? No és potser per culpa dels occidentals, que no funciona? Qui controla l'ONU? Qui permet o no permet que es prenguin decisions operatives a l'ONU? Si ens hi fixem bé, és la mateixa part del problema. L'ONU actual està muntada a partir d'una guerra mundial després de la qual els països de l'Orient mitjà i altres que no n'havien estat protagonistes principals, no hi van ser tinguts en compte, formaven part a tot estirar de les postres del muntatge.

Una part important del problema, doncs, és que l'Occident no sap dialogar amb l'Orient. I potser l'Orient tampoc no sap dialogar amb l'Occident, però podrien fer-ho si volguessin? L'Occident parla amb l'Orient de tu a tu, o com un pare a un fill? No seria humiliant, si fos això segon? Potser aquesta part important del problema de la qual parlem és que des de fa una colla d'anys, si no són segles, els hem tractat com a ciutadans del món de segona fila. Des d'Occident promovem governs i règims dissenyats des dels despatxos de Washington, Londres, París, Roma o Madrid. (Bé, Madrid de tant en tant, quan algú es pensa que pel fet de posar els peus al damunt de la mateixa taula que l'emperador ja comença a comptar a l'escena mundial i no s'adona que és un convidat de tercera que avui ja va bé perquè fa bulto però demà serà sobrer.) Una part important del problema és que quan interessa alguna cosa d'aquests països i no ens la donen de bon grat -és a dir, pagant quatre duros i emportant-nos els tresors del país que sigui- ens l'emportem per força, si cal fent una guerra. Per a l'Occident, els motius per fer una guerra són gairebé indiferents, i encara després de la guerra -la guerra de l'Iraq s'ha acabat realment, amb 30 o 40 morts cada dia al damunt de la taula? (gairebé els mateixos morts de Londres... però cada dia)-, després de la guerra, doncs, sempre hi ha motius suficients per crear situacians excepcionals, com ara la de Guantánamo. Al vencedor d'una guerra, deia Adolf Hitler quan es pensava que guanyaria la seva, no li demanen mai els motius que va tenir per començar-la. Doncs, ho ha dit Tony Blair aquests dies: "Guanyarem nosaltres, no pas ells." Aquesta és també la part important del problema. Que hi ha una guerra que controlen paternalistament els nostres governants, mirant, això sí -quin detall- que no ens esquitxi gaire a la rereguarda. I quan ens esquitxa una mica ens diuen: "No us amoïneu, que anem guanyant." És clar, la invasió "aliada" de l'Iraq ha fet de moment 25.000 morts civils, pel cap baix, i en canvi "els altres" només ens han fet 3.000 morts a Nova York i Washington, 200 a Madrid i 60 a Londres. O sigui que anem guanyant. Molt bé, Tony Blair i companyia.