Fonts properes

Fa un temps Quim Monzó va cridar l’atenció sobre els escrits de la model espanyola Martina Klein, una dona que, deia Monzó, trencava el tòpic que diu que les maniquins de passarel·la són només per fer bonic i val més que no les facis enraonar gaire. Com aquell acudit de la princesa superformosa i admirada per tothom però que no parlava mai, fins que un dia un pretendent aconsegueix tenir-hi una mica d’intimitat i li demana com és que no diu re. I ella: «¿Pa qué? ¿Pa cagal-la?»

Ahir escrivia Martina Klein:

Llegint una edificant notícia sobre Britney Spears, hi trobo que la princesa del pop estava anguniada perquè havia tornat a adquirir pes durant les vacances i que, al crit de “grassa” d’algun dels seus fans més estimats, plorava. Fonts properes a la cantant afirmaven que la seva dieta solia ser a còpia de verdures i pollastre a la planxa, però que havia sotsobrat davant els pastissos de nata, que la tornen boja.

El fet m’interessa poc i gens, però sí que em va cridar l’atenció allò de “les fonts properes”. Evidentment, no devien ser ni l’endocrí, ni l’entrenador, ni els amics pròxims, ni el seu representant, ni ningú que se l’estimi una miqueta. En aquest cas la font podria ser una veïna envejosa, un vianant tafaner o una pastissera oportunista. I llavors em vaig dir...: en aquest cas? No, en tots els casos, i ja no parlo de Spears i altres personatges rosats com ella.

L’expressió ha resultat que és la millor maniobra per deixar anar una bomba i amagar la mà, i cada dia tots els diaris s’omplen de “fonts properes” que afirmen, declaren, asseguren o neguen el que altres, els protagonistes, callen. Les refrescants aigües d’aquestes fonts no són la deu de la veritat. Ells ho saben, però nosaltres hi bevem a galet. Que ens agrada, una font!

Hi ha excepcions en les quals s’ha de protegir la identitat d’un declarant, però malauradament són una minoria. Darrere les fonts properes sol haver-hi l’opinió del mateix informador, que posa en boca d’altres el que no gosa posar en la pròpia, o bé el que es xerra, es diu i es remoreja, és a dir, les males llengües.

D’aquesta manera es dignifica l’alcavotisme fins a elevar-lo a llenguatge periodístic. És així que esmorzem, berenem i sopem amb notícies cedides per “fonts properes a la víctima”, “a la policia”, “al jutge”, “fonts properes a la negociació”..., que, dic jo, si no són els cònjuges (perquè no m’imagino la dona d’un empresari filtrant informació, si bé hi ha de tot), tampoc crec que siguin els que serveixen l’aigua a la reunió, ni els que ocupen la sala de juntes del costat i escolten posant un got a la paret...

Tampoc manquen mai les declaracions de “fonts properes al govern”, quan ni govern ni portaveus no han obert la boca. Llavors, si són fonts properes, darrere el titular hi ha la família que ho fa córrer?, l’assistenta, una amiga de la mare, el jardiner?

No, les fonts properes no existeixen, i si no que m’ho diguin a mi, que ens han tallat la més propera del parc i la canalla treu fum pel cap. Això sí, al colmado del davant es fan la barba d’or venent aigües minerals que acaben sent utilitzades per netejar els excrements adherits als, ara sibarites, peus dels nostres nanos.

(La Vanguardia, 18 juliol 2009)

Fa 15 anys, la llavors defensora dels lectors d’El País va explicar en una de les seves columnes, titulada «Opino que... però no diguis el meu nom», que li semblava una praxi lletja citar fonts anònimes que aportaven només opinió i no dades rellevants, un recurs molt utilitzat quan es pretén demostrar que s’ha fet treball de camp previ abans de redactar les notícies. Si les fonts citades expressen només una opinió i volen ser anònimes, no hi has de fer referència de cap manera. Si les cites, no han de ser anònimes, les has d’esmentar amb noms i cognoms, o pel càrrec concret. Si no ho fas així, deia la defensora, qualsevol cosa que facis dir a les teves fonts anònimes no tindrà credibilitat davant els teus lectors.

Sol Gallego-Díaz, una bona professional espanyola, va plegar aquell mateix any com a defensora del lector d’El País. I aquest diari i tots els altres van continuar citant fonts anònimes cada dia, com denuncia Klein, en gairebé totes les seccions informatives, no només en les pàgines roses.

Què és la publicitat

N’hi ha que s’escandalitzen que uns prospectes de propaganda sobre la Costa Brava tinguin alguna fotografia presa als antípodes. Hi ha un diari espanyol, concretament, que està de campanya contínua, des de fa setmanes, per aquest tema.

Jo demano:

1. En els anuncis d’una rifa, d’una loteria o del número dels cecs, el venedor que hi apareix ha de ser necessàriament un venedor de loteria? Ha de ser invident? I els compradors del cupó o de la butlleta de la rifa que ixen a l’anunci, han de ser assidus a aquests jocs –que, com els altres jocs d’apostes, sigui dit de passada, fomenten la ludopatia? No poden ser, uns i altres, actors contractats per a fer l’anunci? No pot ser que algun dels actors no hagi jugat mai a cap rifa?

2. En els anuncis de centres de bellesa, les models han de ser clientes d’aquells centres? No podria ser que l’agència contractés una model que no ha anat mai a un centre de bellesa?

3. Quan s’anuncien coses per menjar, cal que les persones que hi apareixen siguin família entre ells, visquin en una casa amb un menjador o una cuina d’aquí a allà baix, riguin sempre i mengin i beguin tot allò que durant l’anunci sembla que mengen o beuen? No pot ser de cap manera que algun d’ells tingui al·lèrgia o intolerància al producte que anuncia?

4. Si en un anunci apareix un cotxe que vola o un nino que parla explicant les bondats d’un suavitzant, ens podrem queixar després si el cotxe que comprem no vola i el nino no sols no parla sinó que ni tan sols te’l donen quan compres el suavitzant?

5. Per a què serveix la feina dels professionals de la publicitat (creatius, guionistes, actors, fotògrafs d’agència, etc.)?

6. Si es fa publicitat de la Costa Brava com un lloc ideal per perdre’s, per mirar la llunyania, podem posar-hi la imatge d’agència d’una dona davant un mar, albirant l’horitzó immens? L’anunci de la Costa Brava no pot parlar dels beneficis que comporta estar en família a la costa, en una platja, en general? No es pot cercar a les agències de publicitat una fotografia que contingui aquest concepte? Ara sabem que la foto és de les Bahames o d’Austràlia o de no sé on, però la fotografia no és ni d’ací ni d’allà: és una fotografia de catàleg sobre el concepte platja, que si no t’ho diuen és impossible que sàpigues d’on és (només hi ha mar, sorra i cel blau com a marc d’unes figures humanes), i és aquesta foto-concepte allò que va comprar el qui va fer l’anunci. Era realment necessari que l’entitat que s’anunciava contractés uns models i els fes una sessió de fotografies a la Costa Brava si només es volia una mica de mar i una mica de sorra descontextualitzats?

La publicitat és un tipus d’informació, certament, però té les seves pròpies regles. I entre aquestes regles no hi ha la d’il·lustrar amb imatges reals, d’avui mateix i d’aquí mateix, els missatges que difon (excepte que es digui al peu de foto: «Això és la Costa Brava»). Que d’aquestes coses se’n queixi un mitjà de comunicació, i amb aquesta insistència, quan tot això ho ha de saber perquè és a tots els llibres i ells se suposa que ho han estudiat, vol dir que aquell mitjà té interessos polítics i/o econòmics i/o immobiliaris, o vol passar comptes amb algú d’un d’aquests àmbits. Tot plegat vol dir que aquell mitjà es comporta de manera cínica i immoral per aconseguir els seus fins. O sigui, el que abans se’n deia un escàndol farisaic.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No és un delator

Jo crec sincerament que el fotògraf Jordi Ribot, que primerament s’havia negat a entregar a la policia –a la policia catalana, ai– les fotos que va fer durant la crema d’uns retrats a Girona i que després ha dit amb cara de pena que s’havia vist obligat a lliurar-les «en contra de la seva ètica professional», ha fet tota aquesta comèdia –el segon acte– simplement per calmar les feres, per fer veure que col·laborava amb els espanyols i ja està. Suposo que abans havia destruït o amagat ben amagades les fotos que li devien semblar més comprometedores contra algú. Jordi Ribot és, a més de professor de la Universitat de Vic, una bona persona i té una ètica, no és pas un delator. No tindria sentit la frase «ho faig, però en contra de la meva ètica», perquè en aquell moment, si ho fessis, deixaries de tenir ètica. Per molt que t’hi obliguin, en aquests casos no pots cedir, tot i que facis veure que cedeixes perquè saps que si no ho fas veure t’aniran al darrere sense parar i et faran la vida impossible. Jordi Ribot ha actuat com molts han hagut d’actuar en situacions dictatorials: fer veure que col·laboren i continuar treballant. Si no fas veure que col·labores, potser seràs més heroi, però a partir d’aquell moment potser seràs un heroi inútil, perquè ja no podràs continuar col·laborant amb la causa. Un aplaudiment contingut, doncs –que no ho sàpiguen els paios aquests que l’encalcen– per Jordi Ribot. (Espero no equivocar-me, però per la naturalesa mateixa dels fets de què parlo suposo que no ho podré saber fins que no passi força temps i l’afer s'hagi oblidat.)

En qualsevol cas, el fet greu és que l’any 2007 passin coses com aquesta a Europa: a l’Estat espanyol tots som susceptibles de ser obligats a treballar per a una policia mesella i per a uns jutges amb mentalitat franquista. Sota pena de multa, presó i inhabilitació professional. És gros.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Què pensa, diu i fa «la gent»

Hi ha una cosa que em fa posar de punta. (Una? Bé, una altra.) Són aquests estudis que es presenten com a globals i que es fan a partir de la gent que va a determinat lloc i tria o deixa de triar tal cosa, o contesta o no contesta determinada pregunta. Per exemple, un estudi sobre «com són els homes» a partir de l’observació d’allò que fan els quatre que sovintegen les botigues de sexe, o a partir dels altres quatre –encara que siguin vuit, no ve d’aquí– que han maltractat la seva parella. Un estudi sobre «els interessos de les dones» a partir del que han dit les quatre que han trucat a un programa de xafarderies de la televisió. Un estudi sobre «el comportament sexual de la gent» fet a partir d’una enquesta, promocionada per una empresa de preservatius, als quatre que s’han mostrat disposats a contestar un qüestionari amb preguntes molt íntimes i sense cap control sobre la versemblança de les respostes –no parlo del control, aquest sí, per tal que les respostes s’adeqüin a allò que se cercava. Un estudi sobre «despeses a les llars» fet a partir d’una base de dades que s’ha confegit en una botiga o una empresa molt concreta de joguines, d’aliments, de cotxes o de turisme. Un estudi sobre «les preferències de la joventut» fet a partir de les peticions arribades a un local comercial dedicat al lleure. Un estudi concloent sobre la fi de tal cosa o de tal altra a partir de la no-resposta de la gent a un anunci o a una crida fets pels mateixos que han preparat l’estudi. Hi ha polítics i analistes socials que són capaços de dir: «A la gent no li interessa tal cosa, ahir vam organitzar tal acte en defensa de no-sé-què i no va venir ningú. Per tant, deixarem de prestar aquest servei.» Cap ni un dels exemples esmentats en aquest paràgraf és inventat.

El problema no és que les botigues i promotors del porno, els responsables de programes de safareig, els empresaris que fan estudis de mercat, els polítics o els diversos profetes de desgràcies o de benaurances facin aquests estudis i mirin d’escampar-los. El problema és que trobes molt sovint aquests estudis i aquestes declaracions publicats als diaris i en els altres mitjans de comunicació amb grans titulars, i sense cap mena de precisió ni de contrast –potser al tercer paràgraf, potser!, es diu de passada com i a on i amb qui s’ha fet l’estudi. No crec en contubernis, ni en coses mafioses, almenys en aquest aspecte, però sí en interessos capitalistes i partidistes. I crec també que hi ha periodistes, companys meus, una mica dropos, que s’estimen més esperar asseguts la notícia que els arribarà per agència o bé directament de l’oficina de premsa d’una gran empresa que no pas eixir al carrer i parlar amb la gent d’ací i d’allà, a veure què. Encara sort que hi ha excepcions.

Em nego a creure que la gent és tal com ens diu que són l’opinió publicada. La gent és tal com te la trobes a l’escala, al carrer, a la feina: hi ha desgraciats i malalts i fillsdeputa i molta història trista, però jo diria que no són majoria. Diuen que en cada comunitat de veïns n’hi ha un que fa la punyeta als altres, i és veritat, però normalment és només un. La majoria de la gent són simplement normals i corrents, i no es dediquen –els catalans menys– a escampar la seva intimitat a tot vent per respondre «sincerament» una enquesta que li fa per telèfon una persona anònima, i encara menys a desplaçar-se o a trucar ells mateixos a un número de pagament perquè necessiten «sincerar-se». Hi ha enquestes polítiques i sobre altres temàtiques que estan fetes més o menys professionalment per empreses solvents, i aquestes s’equivoquen només en un 10-15 per cent. I doncs, les preguntes més personals de moltes enquestes casolanes es fan amb mostres gens representatives i amb gens de fiabilitat. I fa ràbia que les publiquin els diaris com si fossin l’oracle de Delfos o la veu del papa de Roma... Ah, no, aquest exemple no serveix, perquè el que diu el papa de Roma sí que ho discutim. Volia dir la veu del dalai lama del Tibet, que és infal·lible.

La gent –ara sí– no és com els interessos econòmics d’alguns i la mandra d’uns altres ens volen fer creure. Creieu-me: hem de mirar més la gent de carn i ossos que tenim al voltant i no deixar-nos entabanar tant per la gent virtual al darrera de la qual, si grates, gairebé sempre hi ha negoci. I benvinguts els negocis de tota mena, eh?, que som en un país... Anava a dir «que som en un país lliure». No és així, no som un país lliure, però ja m’enteneu. O sigui, benvinguts els negocis, sempre que quedi clar que són negocis i no «la veritat», ni «la ciència», i ni tan sols «la majoria».


(Afegitó del 19 d’abril del 2008. Ferran Sàez rebla el clau: «Si ara mateix els dic que hi ha pocs catalans que hagin tingut problemes a la feina degut al seu aspecte físic, és probable que pensin que m’ho estic inventant. En canvi, si afirmo que “segons alguns estudis, un 10% de catalans han tingut conflictes laborals degut al seu aspecte físic” potser em creuran. En aquesta segona afirmació –que és inventada, com l’anterior– hi apareix un percentatge, i els percentatges imposen. Actualment, l’expressió numèrica 10% significa poc; 30% vol dir bastant; 90% és un sinònim de molt. De manera inexplicable, el personal s’empassa aquestes xifres sospitosament rodones i estandarditzades, sobretot quan s’afegeix allò de “segons alguns estudis” (per descomptat, no se citen mai). Molta gent creu al peu de la lletra collonades del tipus “només utilitzem un 10% del nostre cervell”, i n’infereix conseqüències imprevisibles. Al gènere incipient de l’estadística-ficció s’hi sol afegir el de la sociologia by the face. Hi ha pocs programes televisius o radiofònics que no disposin d’un telèfon-ratera per afaitar un parell d’euros als espectadors. D’aquestes cerimònies de la confusió n’acostumen a sortir percentatges incerts, però són utilitzats com si tinguessin la mateixa fiabilitat que un estudi acadèmic que ha costat cinc anys de feina. L’important és participar. Però pagant, és clar.» (Ferran Sàez Mateu, Avui 19 abril 2008)

(Afegitó del 28 d’abril del 2008. Un altre exemple. Aquests dies tots els diaris han publicat una notícia segons la qual un restaurant català molt famós –no penso fer-li més propaganda– ha estat considerat «el millor restaurant del món». La informació destacava que era «el quart any consecutiu» que aquell restaurant aconseguia el nomenament. També s’informava que l’enquesta l’havia publicada «la prestigiosa revista Tal». Doncs bé, segons que ha investigat l’escriptora Empar Moliner, «la prestigiosa revista Tal», si és prestigiosa, ho deu ser per això mateix que fa de premiar un restaurant que tothom coneix. I Moliner ha esbrinat també que en l’elecció dels «millors restaurants del món» participen alguns dels mateixos premiats. Per exemple, en la llista de «millors restaurants del món 2008» els números 4, 10, 11 i 27, i també uns clients molt relacionats amb el número 1, són membres del jurat. Casualitat? No: senzillament, barra, cara dura, presa de número. Quina és la tàctica? La mateixa de molts concursos: el qui organitza el guardó reserva el primer premi per a algú consagrat, posa els seus amics en els llocs següents, encarrega la festa de lliurament i les notes de premsa a una empresa de relacions públiques i tira al dret. El consagrat s’infla encara una mica més, els altres apareixen en segon lloc però amb el prestigi clarament acrescut perquè són «dels millors del món», i els organitzadors aconsegueixen sortir als diaris com a entitats «prestigioses». Només falta saber quin premi s’enduen els periodistes que escriuen i titulen de manera tan acrítica. Potser dinaran de franc? (L’article de Moliner, a El País, 28 abril 2008.)

No m'agrada

Mireu, no m’agrada, no m’agrada gens ni mica la caricatura aquesta de què parla avui tothom. No em sembla que es puguin fer segons quin tipus de bromes amb ningú, ni tan sols amb un pres convicte per assassinats múltiples, ni amb un immigrant sense papers, ni amb una prostituta que digui que hi accedeix, ni amb els fills d’uns personatges públics, inútils i desvagats, situats allà on són per un dictador –dic aquests exemples amb la voluntat expressa d’esmentar casos límit amb els quals algú es podria qüestionar que hi hagués excepcions. Crec en una certa dignitat de la persona humana sigui qui sigui i faci el que faci, o encara que no faci res, i em sembla que determinades bromes s’han de deixar de banda: no (sols) perquè ofenen la víctima de la broma, sinó perquè ofenen la humanitat i, en primer lloc, rebaixen la dignitat de qui fa aquella broma i de tots els qui li riem la suposada gracieta.

Ara, el fet que no em sembli bé, el fet que pensi que «no es poden fer» segons quin tipus de bromes és una apel·lació ètica. Que un jutge segresti una revista em sembla molt gros, perquè entrem en una dinàmica extraordinàriament perillosa: per mi, és traspassar una ratlla –una més– del que hauria de ser l’estat de dret. Enlloc del Codi penal espanyol no es parla, que jo sàpiga, de segrestos de publicacions. El fet que el jutge pensi que el dibuix és ofensiu –que ho és, no per la parella retratada, que m’és igual quina sigui, sinó pel que deia abans de la dignitat humana– no l’autoritza de cap manera a segrestar la publicació on surt el dibuix. Interpretar que la comissió d’un delicte en aquest àmbit de la llibertat d’expressió autoritza el jutge a tallar les cames i lligar de braços la suposada difusió del delicte –és així com deu pensar aquest senyor– per la via del segrest, em sembla que és una interpretació absolutament il·legal i foraviada de la llei.

I si al final el jutge té raó –és a dir, si li donen la raó, perquè la raó-raó jo crec que no la pot tenir de cap manera– llavors n’hi haurà per posar-se a tremolar, perquè retornarem a una dinàmica perversa d’interpretacions aleatòries i/o discrecionals que hauria d’haver mort definitivament el 20 de novembre del 1975.

Ara bé, també pot ser que tornem a confirmar que allò de «atado y bien atado» no era una declaració buida i patètica d’un senyor que manava molt, poc abans d’anar-se’n al calaix.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

«Berenguera president»

Ja hi som, «Berenguera president» pertot arreu. Copio de la web oficial:

«Els partits no poden difondre propaganda electoral ni dur a terme actes de campanya electoral entre la data de convocatòria i el començament de la campanya electoral. Més informació: art. 53 de la Llei orgànica 5/1985, de 19 de juny, del règim electoral general.»

Algú pensa que aquests anuncis de «Berenguera president» demanen alguna altra cosa que no sigui el vot per a Berenguera i el seu partit? Llavors, per què incompleixen la llei? O, si no els agrada la llei i no estan disposats a complir-la, per què no la canvien, si són ells els que les fan? Si han fet fins i tot una presentació pública dels «cartells de precampanya»! Ja hi tornem a ser. Fan les lleis per als altres, no paren de collar-nos a tots ben recollats i ells sempre tenen una excusa per saltar-se els recollonaments.

No sé si «hi ha una manera decent de fer política». Però estic convençut que hi ha d’haver una manera més decent de fer política.

És per això, i per moltes altres coses, que us anuncio que els Escons insubmisos tornen a la càrrega en aquestes eleccions. Per mirar d’introduir una mica d’aire fresc i d’honradesa, de paraules clares, en l’ambient enrarit de la política catalana. En sentireu a parlar, almenys en aquest bloc ;-)

(Ja sabem, ho tenim ben assumit, que és molt difícil que els mitjans de comunicació es fixin en una pobra gent que no som pallassos i que l’únic que demanem és una mica de sisplau als polítics, a tots.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Defensor del lector?

Ahir el defensor del lector de La Vanguardia, Carles Esteban, demanava disculpes per una esquela que es va publicar el dia 16, que «no s’havia d’haver publicat», que «van fallar els mecanismes de control», etc. Entre altres coses perquè el suposat difunt no havia mort. De fet, el titular de l’article del defensor posa l’accent en aquest punt: «La sorprendente esquela sobre una persona que está viva». Però és que el que era gros és que el text mateix de l’esquela era insultant i absurd. «Extravagante», diu el senyor Esteban. Només «extravagante»?

O sigui, el suposat defensor del lector s’excusa dient que el problema és que La Vanguardia no pot demanar el certificat de defunció, per assegurar que no es tracta d’un fals difunt, però s’oblida d’aclarir que mort o no, un text com aquest que ara reproduiré no s’hauria de deixar publicar mai.

L’esquela de La Vanguardia deia:
«N. N. N. [nom i dos cognoms]
"Seve" Ballesteros será siempre su Dios
Ha dejado de ser una persona. Ahora es un animal como siempre quiso, como sus hijos "Blake" y "Numa"»

Hi torno: només «extravagante»? El defensor del lector de La Vanguardia és realment un defensor del lector o una peça més de l’organigrama d’autodefensa i autoexculpació del diari? Cal un defensor del lector per a això?

I això ve a tomb també perquè fa menys d’un any jo vaig contractar una esquela d’una familiar directa meva a La Vanguardia i em van posar un munt de pegues per una coma que jo no volia i pel nom de la difunta, que ells no estaven disposats a respectar «per raons de control, per evitar abusos». El cas és que la difunta es deia, posem per cas, “Maria Cinta” però ella tota la vida s’havia fet dir i escrivia “Mariacinta”. Doncs, La Vanguardia que no, que “havia de ser “Maria Cinta”.

En canvi, en aquest cas no hi ha hagut cap problema per publicar que un suposat difunt –que a més no és mort– és un animal. Deunidó.

(De Montnegre –per què no en diem així?– encara no hi ha resultats oficials, però sembla que el sí a la independència va superar el 55 per cent dels vots que se li exigien, justet, però pareix que els va superar. Des d’un dels països sense llibertat per fer referèndums d’aquesta mena, saludem sense recança i amb una mica d’enveja els nouarribats als territoris de l’autodeterminació.)


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Què passa a El País? Què passa a PRISA?

El País no és el meu diari de capçalera, però sí que el compro els caps de setmana i altres dies de tant en tant. Van fer fora del suplement cultural Babelia un dels crítics literaris que gairebé tothom considerava més valuosos –a mi no em convencia, la veritat– perquè havia gosat treure els drapets al sol d’un llibre publicat per l'editorial Alfaguara, del grup PRISA. Es van inventar que l’11-M hi havia terroristes suïcides als trens d’Atocha i que el PP volia suspendre les eleccions –això era força versemblant, d’altra banda, però ells s’ho van inventar. Ara han mogut un sagramental contra el president del BBVA i el de la CNMV, la anomenada Comisión Nacional del Mercado de Valores –i ja m’està bé–, però ho han fet inventant-se dades, i això no fa per ells. I sempre van del bracet, en aquests temes, amb la cadena SER i Canal+. Escriuen els guions del que ha de dir i fer el president del govern, i com i fins a quin punt ho ha de dir i fer, i si no ho diu i ho fa exactament com ells han assenyalat i després alguna cosa no surt bé, fan: “Ho veuen? Nosaltres ja ho havíem dit.” Fan campanyes. Fan de Pep Consciències. Són irritants.

Ja fa anys vaig escriure –i es va publicar– que el pitjor d'El País, amb tota la seva ben guanyada credibilitat i el seu prestigi, és que s’aprofiten d’aquestes armes per enganyar amb mitges veritats. Això ho han fet sempre: utilitzar el prestigi per catequitzar. Fins a cert punt, ho trobo inevitable i fins i tot lògic. Però ara, últimament, cauen en defectes que eren propis d’altres diaris i als qual semblava que ells estaven immunitzats: segons com, menteixen. I no són equivocacions, perquè no rectifiquen quan se’ls fa veure que allò que han dit no era cert. Per tant, menteixen descaradament. I utilitzen el defensor del lector –últimament defensora, però ara ha plegat i no sé qui serà el pròxim o la pròxima– per canalitzar unes quantes rectificacions grosses, no totes, que potser haurien d’anar amb grans titulars a la portada del diari.

És el començament del final?


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)